A sol ixent de l'Edèn

Quan la doctrina Wilson facilità la independència de Polònia, Txecoslovàquia, Hongria, països bàltics, Ucraïna, Irlanda i fins i tot del Kurdistan (finalment se n’hi feren arrere), els cofois membres del catalanisme (època Cambó-Mancomunitat) anaren a parlar-li…del projecte d’autonomia per a Catalunya. La resposta d’en Wilson fou lògica: ni els volgué rebre, tot dient que ell no podia entrar en afers interns d’un altre Estat, que una cosa és voler la independència per un conflicte greu, i una altra demanar una autonomia dins un Estat (afer intern d’aquest Estat).
Com de costum, sempre tan deixats i panxacontents, els catalans hi vam perdre una bona ocasió i, quan ho reitentàrem a causa de l’opressió de la Dictadura de Primo de Rivera (sempre volem fer les coses en els pitjors moments, quan no hi ha més remei perquè estem amb l’aigua al coll, a causa de la nostra monumental ignorància sobre geoestratègia i diplomàcia), teníem ja damunt el nazifeixisme pertot i la bona conjuntura internacional ja havia passat.
Amb en Clinton férem  igual: un moment de fortes convulsions nacionals, guerra freda acabada, i un president USA molt favorable a les petites nacions (Clinton fou nombre u de la seva promoció i especialista en política internacional i minories). Aquells bons anys el vermellam independentista sols es dedicà a fer el sioux trencavidres com si encara estiguèssim amb Reagan: rucs, desastrats i irresponsables.
L’antiamericanisme, a més de ser erroni, no ens convé gens. L’antiamericanisme visceral que tenen els progres catalans els fa ser miops i sords a la situació del món, i moure’s en una obtusa unidimensionalitat pròpia dels temps de la guerra freda. Els nordamericans obraran segons els seus interessos nacionals, com és lògic i normal, i sembla que uns dels principals és l’anticomunisme. L’anticomunisme, en si, és una posició correctíssima, ja que el comunisme, juntament amb el nazisme, han estat els dos horrors més horribles del segle XX. Afortunadament, les democràcies han derrotat tots dos, la qual cosa és una gran sort. Encara que l’objectiu era lloable, els mètodes nord-americans no sempre han estat correctes. Moltes vegades han estat criminals, tot s’ha de dir, sobretot en temps de la guerra freda. Els fins no justifiquen mai els mètodes. Emperò, encara que  costi de creure (tanta és la força de la propaganda d’esquerres), els crims comunistes i nazis han estat incomparablement més grossos. I algunes vegades, els mètodes nordamericans van ser correctes: casos de Bòsnia i,  especialment, Kosovë.
Els nordamericans sembla que no tenen problemes amb les nacions oprimides. Bona prova n’és llur intervenció a Bòsnia i al Kosovo: van ajudar les nacions oprimides, i no l’imperialisme serbi (comparable al castellà, però més descaradament opressor i genocida). Però sí que tenen problemes amb el comunisme: de fet, als bascs i catalans no ens afavoreix en absolut destacar en l’escena internacional per aquest absurd i irracional antiamericanisme esquerranós i nostàlgic del comunisme (capaç de defensar la independència de Kosovë quan la reclamava el dictador marxista-leninista Enver Hoxa però no si els qui la propugnen són els americans) No oblidem que ETA es declara marxista-leninista, i sempre diu que lluita per la "revolució basca". I que Barcelona és, potser, la ciutat més antiamericana d’Europa (amb un atemptat mai no aclarit  a mitjans dels anys 80′, època de l’efervescència de l’independentisme al carrer, per part d’un grupuscle d’extrema esquerra que ocasionà la mort d’un marine).
Al contrari que França. Aquest Estat és ferotgement contrari a la llibertat de les nacions oprimides (de fet en els Balcans mantenien actituds de tolerància i connivència amb els serbis), encara que no té problemes amb l’esquerranisme ni amb el comunisme. L’estranya sintonia de sempre entre jacobins i comunistes, però això ja és un altre tema. Amics esquerrans, ja podeu fer mans i mànigues, que de França no podeu esperar mai res que afavoresca Catalunya.
Si de debò volem la independència, siguem intel·ligents i vegem què li convé en realitat a Catalunya. Les ideologies progre-esquerranoses-marxistoides, ultra ésser socialment perilloses per als ciutadans en si mateixes (ja que, cas de triomfar, ens portarien a la ruïna econòmica i a la pèrdua de les llibertats), treballen en sentit exactament contrari a la futura independència de la nostra nació. Quan acabarem de comprendre que formem part del món occidental? El nostre àmbit supranacional no és pas Espanya: és Occident.