6 de maig de 2013
7 comentaris

La Intelligentsia catalana

 “L’ànima d’un famolenc es nodreix sempre millor i més higiènicament que no pas la de qui s’ha atipat” (Màxim Gorki).

Les nostres cadenes són d’or i dels millors dissenyadors. A les parets del Gòtic -indret de molt bones- llegí (en foraster):
El diseño, la droga de la ciudad“.

La Intelligentsia independentista catalana, generalment tan snob (va de supermoderna quasi sempre, sense saber realment ni què és la modernor: de joves criden slogans espantaàvies molt estratosfèrics, de majors són sibarites felibres volterians dedicats als bombos mutus), juga a estigmatitzar algunes coses que no comprèn -o que comprèn que costen molt esforç, cosa que rebutja perquè…”volen viure”, diuen, amb el qual raonament demostren quant poc saben de la vida en si i quan enganxats a l’escolàstica i/o a succedanis es troben-, …..com ara el cristianisme.

Es tracta d’un simple prejudici, com pugui ser-ho l’antisemitisme o l’anticatalanisme: llei de l’embut, interessos creats, rutines, el que diran, la por al ridícul, veritats a mitges, estereotips, valoracions parcials…D’això en viuen i es retroalimenten indefinidament i sense baixar del carro. Aquests snobismes tan corcats, perquè sé que sols condueixen a una nova escolàstica, a les tautologies sublimement inútils i a l’eixorquesa creativa. Perquè m’interessa la vida i la realitat, no pas triomfar entre la nostra cultureta o amics d’en Joan Gaspart. Què hi farem: n’estic del tot convençut. No m’interessa perdre la vida ni el matar el temps. A quina conclusió pots arribar, doncs? Simplement a aquesta: hom té el que ara es mereix perquè gran part del catalam té un pensament (?) aberrant. Patim racisme i anem a la baixa per oligofrènia profunda i per manca de sentit de la justícia i de la realitat. Ben mirat, surten
els comptes de per què estem així. 1

La nostra classe política sovint s’ha assemblat a la novel·leta d’Animal Farm d’Orwell. Però a la majoria dels nacionalistes d’esquerra no els hi surten els comptes: la culpa és del malvat PP, de la malvada CiU i del malvat imperialisme ianqui, perquè els nacionalistes d’esquerra som meravellosos, al modest parer de la progressia. Doncs no, això és un panxacontentisme pudent i vergonyós que no s’adiu gens ni mica a la realitat, una manca d’autocrítica malaltissa. A l’època de la resistència clandestina antifranquista sempre teníem a l’ordre del dia la crítica i l’autocrítica en la revisió de les nostres activitats agitatives i proselitistes. Tot això no sols es perdé ans no en queda ni el més remot record, ara sols hi ha una auntoindulgència molla i llefiscosa.

Com ho he vist de moltes maneres sé que no és com ho diuen aquesta colla de provincians de classe mitja amb sentiment de culpabilitat en fals (en tenen, sí, però on no toca i com no toca i, a més, la solucionen en fals, per a reblar més el desastre). No paga la pena ni el poder ni la fama. Després de veure tants desastres i misèries -i compartir-los- a mi se me’n fum. Els nacionalistes d’esquerra normalment són, la gran majoria, uns incapaços i els resultats ho demostren a bastament. Tanmateix ells són sempre fidels a la pròpia tautologia, peti el que peti i encara que s’enfonsi el vaixell. Per què? Perquè ells són sempre les “víctimes” (victimisme) que tenen raó. Doncs no, no es tracta sols d’això, de fer manifests que els surten gratis per dir com són de bons, sinó de moure realment el cul i arromangar-se i ajudar i escoltar la gent que realment n’ha de menester i no sols les estupideses que diuen els creguts del pub de progres universitaris, el disc ratllat del políticament correcte que no té a veure ni amb el que passa en el carrer ni amb el que pensa el poble corrent.

Tinc ràbia. Estic fart de la mentalitat escolàstica i especulativa d’aquesta progressia tan immobilista i decadent, tan curta de pas. Per a mi no són pas innocents, malgrat que ells s’hi vulguin fer passar. Els “bons temps” ja s’escolaren i les bones paraules no milloraren molt en aquesta colla de bon vivants. Estimar Catalunya és pelar-se el cul cercant coses noves i despenent temps, diners i matèria gris tots els dies, cercant arribar a gent nova, a immigrants, a indiferents (ficant-te al lloc d’ells). És recordar que en Moragues fou esquarterat i Carrasco afusellat. I és no ser tan convencionalment i mediocrement gregaris. Cadascú sap el que dedica diàriament a esforçar-se de debò per la llengua i per Catalunya, així que cadascú s’ho miri. Tant com hi despenem temps i diners és el que en realitat estimem Catalunya. Això no pot pas enganyar. N’hi ha que en guanyen diners i n’hi ha que sols en perden: això també és molt indicatiu. Si el catalanam fos tan incompetent per a la seva vida diària com ho és per fer surar Catalunya, viuríem amb un índex per càpita semblant a l’Àfrica subsahariana.

Fer manifestets -en els quals ho donen tot gratis i ens conten el Món Feliç- i anar a les manis les diades de guardar i fer una xarreta snob al casal alternatiu de torn això, com ha estat passant del 1980 al 2010, perdoneu-me que ho digui així, no és estimar Catalunya ni res que s’hi assembli. És, com a molt, estimar-se a si mateix (que ni això, perquè és estimar-se massa a cegues i massa irracionalment, infantilment, sense sentit de la realitat).

El nacionalisme d’esquerres que veig (i provinc de l’extrema-esquerra), m’ha decepcionat profundament i no em sembla a hores d’ara una ideologia ni un conglomerat social capaç. Quan Franco, s’escolaren 40 anys (com els hebreus al desert del Sinaí) abans que reaccionassin una mica i, encara així, sortiren en bona mida de les clavegueres perquè el Monstre algun dia s’havia de morir.

Hem de ser disciplinats com a rellotges suïssos, però autodosificant-nos segons les possibilitats de cadascú. Hem de tenir clar què podem fer i què no. Normalment els nostres enemics gasten mans de ferro en guants de seda davant la ciutadania, mentre que el nostre nacionalisme esquerrà sol fer al revés: molt crit ultrarevolucionari per espantar el personal, amb això creen espanyolisme i reaccionarisme sociològic de rebot, i a més s’atrauen la repressió. A més, després tampoc saben defensar-se de la repressió: creen entitats sense credibilitat social, tipus Gestores, en comptes de cercar ONGs de drets humans i grups eclesials, que són els que tenen aparença moderada i suport internacional: però és que són sectaris, carn de repressió. I fins i tot quan ja la mateixa poli infiltrada ha deixat clar que els interessen els vidres trencats per criminalitzar. Doncs no, no poden estar-se de desfogar-se dient crits absurds i anacrònics com Visca Terra Lliure o semblants.

Per què sovint no aixequem el cap? Doncs està ben clar per a qui vulgui veure-ho. Alguna cosa molt greu i central fa figa al nacionalisme d’esquerres com perquè les coses ens vinguin sempre tan mal donades. La Història ensenya, però sols als alumnes atents, als que no els sap greu aprendre coses noves. El nostre nacionalisme d’esquerres, simplement, està massa còmode i és massa autista com per voler aprendre’n. Pels carrers valencians o mallorquins veig joves amb la bandera espanyola. Amb la bandera catalana en veig molt pocs, quasi no cap. Què vol dir això? Jo ho interpret com a manca de caràcter i com a covardia i com a deixar el patriotisme sols per a les festes i diades de guardar (beateria). Aleshores tothom es fica la samarreta més ultramegasupernacionalista dins el ghetto, dins la gàbia (manis, concerts…) on saben que ningú no els dirà res, ítem més: marca això de dur samarretes supercatalanesques. Pantomimes d’un fals decorat, perquè no hi ha esforç, sols una actitud barata: Nacionalisme de cartró pedra. “No és vençut sinó aquell qui creu ser-ho” (Fernando de Rojas).

I amb la llengua passa igual: Conec independentistes que fins i tot tiren les culpes de la davallada del català a la immigració quan ells parlen normalment… castellà als immigrants. I, a més, no tenen fills o en tenen ben pocs. Aleshores què esperen? Que els estrangers i els andalusos que vénen ací crien els propis fills en català? Un poble de pensament tan feble, d’actituds tan autoindulgents, de caràcter tan diluït, de tan poc esforç ni interès sols dóna de si el que es mereix: desaparèixer del mapa. Per aquest mal camí anem. Són milers de coses així…i parlen de milers de causes quan, com deia Macià, Catalunya sols ens té a nosaltres. Estan descentrats. Tots els mals es criden els uns els altres i van junts com a bagots de raïm.

Quan Catalunya era forta era molt cristiana, hi havia unes elits prou cristianes (potser com ara als EUA, posem per cas).

Lo fonament d’aquesta vida és la veritat de Nostre Senyor Jesucrist coneguda en les Escriptures evangelicals” (Arnau de Vilanova, savi català, 1310, a Lliçó de Narbona).
El Senyor t’obrirà…el cel, per donar pluja a la terra en la seva saó…Et posarà per cap i no a la cua, seràs sempre damunt i no mai a sota, si creus els manaments de Déu...” (Deuteronomi 28: 9-14). 2
 
Durant els anys de pujolisme i trist-partit, en què el treball heroic sota el franquisme s’ha estat esmicolant, Catalunya ha tingut unes elits independentistes sovint molt anticristianes, d’uns prejudicis molt irracionals en aquestes qüestions, que no solen atendre a raons. Ser anticristians és, per a aquestes elits, un tret d’identitat però, implícitament, un rebuig del sacrifici i de passar comptes a les clares. Ser anticristià és la manera més potent i ràpida de descostellar i de descohesionar una nació. El bisbe cofundador del catalanisme polític, Torras i Bages, ja s’ho ensumava i ho va prevenir sobre el catalanisme acristià de l’Almirall. I mentre els bascs han resistit, a través del franquisme i tot es van enfortir, els catalans anem a la tomba a passa prou ràpida. En Internet he comprovat la incompetència profunda de gran part dels dits nacionalistes d’esquerra o de la cultureta, que en algunes llistes fins i tot m’han expulsat. Comprens, doncs, així, perfectament, com un Carrasco i Formiguera patí persecució i ostracisme tant des del feixisme integrista i inquisidor com des de l’esquerra anticristiana. Comprens això de l’stalinisme i de les persecucions contra minories dissidents. No ens deixem enganyar per la comoditat, les rutines ni les conveniències. I aquests són els meus retrets. Són molts anys de patir i callar, rai.

“…o mirar-te les coses del teu més pur deler per terra trossejades, i ajupir-te i refer-les amb eines ja esmussades. (…) si ets capas de forçâ el teu cor i els teus nervis i cada fibra a servî el teu moment, ni que et sembli que han mort fa temps, i persistir, quan res en tu no vibra sinó la Voluntat que diu: “Aguanta fort!”. (…) Si pots parlâ a la gentalla i mantenir-te noble, anar amb reis –i no perdre l’aire senzill del poble; (…)” (“Si…”, J. Rudyard Kipling, 1865-1936, escriptor angloindi).

Catalunya, Catalunya, tan lluny de Déu i tan aprop d’Espanya!!

  1. Pot ser que el “anticristianisme” que vostè diu que és tant explicit en l’espai vital de la gent de l’Estat espanyol, alguna cosa tindrà de dir el nacionalcatolicisme que hem tingut de patir durant molts anys.

    I això crec que no millorarà: sols falta veure la parella mediàtica Oliveres/Forcades per veure que el nacionalcatolicisme (ara parlat en català) vol seguir vivint durant molts anys… amb tots els ets i uts (vull dir, amb tots els privilegis que ara tenen).

    Al darrer Sant Jordi, l’església on em congrego (església adventista del Setè dia) vem muntar una paredeta on regalavem llibres. Quan veien que hi havien llibres “religiosos”, la gent fugia com si veies el diable (o a Franco). He de dir que no tots els llibres eren “religiosos”. I així és tot quan quelcom fa tuf a religiós. La cultura religiosa d’aquest pais és d’ignorància supina, començant pels periodistes de Cat.Ràdio (sra. Coppulo) i de TV3, per exemple.

    Seria bó una total separació Estat-Esglésies, però ho veig molt dificil en aquest pais.

    Atentament

  2. mrocar, si el meu comentari ha estat com una crida a que algu emitis comentaris fora de mare. Ho sento, aquesta no era la meva intenció… és el que deia que quan algú amb una sola neurona sent “religió”, se li salten els filferros del cervell.

    Atentament

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!