6) CRÍTIQUES A L’ANOMENAT COMUNISME:
És que els independentistes sols poden ser marxistes i anarquistes? Amb la resta què fem? Som “intrínsecament perversos”? Hem de ser ignorats o que ens llancin als lleons? Quasi tots els processos d’alliberament nacional real han estat duts per les burgesies i esglésies nacionals. Què hi farem! És que és així. Es pot jugar a fer l’estruç i no fer cas de la Història ni d’altres dades, però això sols durà a una nova derrota, car qui ignora la història està condemnat a repetir-la. Si hom no sap Història, n’estudia. I si no li agrada, s’esforça a entendre millor les coses. Lenin parlava dels durs fets, de les realitas caparrudes i obstinades. Un segle d’intents revolucionaris han deixat molt clares les limitacions d’aquestes doctrines utòpiques manipulades sempre per stalins i psicòpates pel poder polític nu. Les revolucions, com és sabut, devoren primer els primers i més sincers revolucionaris. Però és evident que entre els que han actuat poc, les realitats són prescindibles i tot queda en ideologies centrades en els propis desigs i somnis.
Deia Chesterton que parlar de dictadura del proletariat no té cap sentit, que era com parlar de l’omnipotència dels conductors d’òmnibus i, és clar, si un conductor d’òmnibus fos omnipotent, abandonava de seguida la seva professió. I això és, efectivament, és el que han fet sempre els gestors revolucionaris de la Dictadura del Proletariat. Però tants anys que fa que caigué “el socialisme real” i els nostres comunistes encara no n’han tret cap conseqüència pràctica ni crítica de tot un enorme procès de més de 70 anys d’Estats de filosofia oficial marxista. És com si tots s’haguessin quedat congelats mentalment en l’any 20.
Senzillament impresentable, propi de gent ideològicament momificada.
“El Comunisme està en conflicte amb la natura humana” (Joseph Ernest Renan, 1823-1892, escriptor francès).
“Tots els dits no són semblants,Si vas tallar els majors per fer-los tots iguals, tenim el comunisme, Si estires més petits per a fer-los tots iguals és el socialisme, Si no fas res per fer-los tots iguals és el capitalisme”
(B. J. Gupta, autor indi).
CRÍTICA ECONÒMICA:
“El comunisme no funciona perquè la gent s’estima de tenir béns materials”
(Frank Zappa, *1940, cantant italoestadounidenc).
“No podeu generar prosperitat si desincentiveu l’economia. No podeu ajudar homenets tot derrocant homenots. No podeu reforçar el feble afeblint el fort. No podeu aixecar l’assalariat abaixant qui paga els jornals. No podeu ajudar l’home pobre tot destruint el ric. No podeu eixir del problema tot despenent més enllà dels guanys. No podeu avançar cap a la fraternitat humana si enzeu a l’odi de la classe. No podeu establir la seguretat sobre diners manllevats. No podeu construir el caràcter i el coratge per dur la iniciativa i independència humanes. No podeu ajudar la gent permanentment fent per ells el que ells poden i deuen fer per si mateixos” (William Bötcker, 1873-1962, clergue presbiterià d’origen alemany).
Per al poble, allò que és de l’Estat, “no és de ningú”, per això el PP i el PSOE saquegen sens aturall i la gent continua votant-los (si els entraven a furtar dins de casa, llavors sí que no els votaven ja). Per això allà on no hi hagut iniciativa privada en l’economia, el que ha passat amb l’Estat i la respectiva economia estatalitzada ha estat desastrós: perquè “no era de ningú”, diguèssim, els quedava massa lluny com per veure-hi cap responsabilitat pròpia o conseqüència fatal, encara que n’hi hagués. En canvi, la lliure competència ha rutllat perquè entraven en joc les economies individuals. I és que tota la gent de tot arreu s’interessa més pel propi negoci i diners que no pas pels de l’Estat, això és natura humana inevitable, i la raó bàsica del fracàs del socialisme estatista o del comunisme.
“No m’agrada el Comunisme perquè reparteix salut a través de llibres de racionament” (Omar Torrijos Herrera, 1929-1981, cap d’Estat de Panamà).
CRITICA IDEOLÒGICA I PSICOLÒGICA:
“La frase dictadura del proletariat no té cap sentit. Es del mateix ordre que aquesta altra: l’omnipotència dels conductors d’òmnibus. És palès que si un conductor d’òmnibus fos omnipotent abandonava de seguida la seva professió”
(Gilbert Keith Chesterton, 1874–1936, escriptor anglès catòlic i liberal).
“El comunisme, com qualsevol altra religió revelada, està fet principalment a base de profecies” (Henry-Louis Mencken, 1880-1956, escriptor i editor estadounidenc).
“No crec en el comunisme més del que tu hi puguis creure però no hi ha res de dolent amb els comunistes del nostre país. Uns quants dels millors amics que tinc són Comunistes” (Franklin D. Roosvelt, 1882-1945, 31è president dels EUA).
“El comunisme és l’opiaci dels intel·lectuals. I sense remei, excepte en el sentit que puguis dir que una guillotina és un remei per a la caspa” (Clare Boothe Luce).
“El comunisme no és sinó el feixisme dels pobres” (Guillermo Cabrera Infante, *1929, escriptor cubà).
“El Comunisme és la mort de l’ànima. És l’organització de la conformitat total – en resum, de la tirania – i és escomès a fer universal la tirania” (Adlai Ewing Stevenson, 1900-1965, advocat i polític estadounidenc).
“El real “opi del poble”, que distreu les ments humanes de llur tasca essencial, és el mite comunista d’un paradís terrenal” (“El Senyor de la Història”, 1958, de Jean-Guenolé-Marie Daniélou, 1905-1974, cardenal francès).
“La màxima que afirma que els governs deuen ensinistrar les persones a anar pel bon camí, sona bé. Però hi ha qualque raó per a creure més versemblant que un govern dugui les persones cap al camí correcte que les persones s’adonin del camí correcte per si mateixes?” (Thomas Babington Macaulay, 1800-1859, historiador, assagista i estadista anglès).
“El Comunisme per a mi és un terç de pràctica i dos terços d’explicació”
(Will Rogers, 1879-1935, actor de cinema xeroki).
“Sobre astrologia i la quiromància: són bones perquè fan que la gent es trobi vívida i plena de possibilitats. Són com allò millor del comunisme. Tothom té un aniversari i gairebé tothom té una palma” Kurt Vonnegut Jr.
CRÍTICA HISTÒRICA:
“La Llibertat no sempre guanya. Això és un de les lliçons més amargues de la història” (Alan John Percivale Taylor, 1906-1990, historiador anglès anticomunista).
“La llibertat, no pas el comunisme, és la força més contagiosa al món” (Earl Warren, 1891–1974, californià d’origen noruec, cap de la Cort Suprema dels EUA).
“El comunisme mai no ha assolit el poder en cap país a no ser que la guerra i la corrupció, o totes dues, l’hagin fet malbé prèviament” (John Fitzgerald Kennedy, 1917-1963, estadista i president demòcrata estadounidenc d’origen catòlicoirlandès).
“No oblidaré mai aquella nit del 30 de gener del 1933. Nit de torxes i d’eufòria nacionalsocialista. Adolf Hitler era Canceller. Tot Alemanya presentava un aspecte fantasmagòric. Torxes i rudes càntics varonils estremien els carrers. En uns altres, colles de comunistes exterioritzaven llur malcontent. Vaig veure com els guàrdies dissolvien a empemtes una manifestació de dues dotzenes d’homes que bramaven contra Hitler. El comunisme, principal causant de la mort de la Socialdemocràcia, protestava aquest tomb de la Història. Protesta tardana. Fou tot just aquella consigna circulant entre els comunists que “sols Hitler, com a arieta, podria obrir l’esquerda per a la irrupció del comunisme”, allò que més contribuí a l’anomenament de Hitler com a Canceller” “El poble alemany no temia gran cosa “la idea” comunista, però sí temia, tant almenys com el poble anglès o l’americà, “la manera bolxevic”. Ningú que en aquells dies deixàs caure el mot bolxevització trobava eco en el seu auditori sobre aspectes econòmics, socials, culturals, progressius o de justícia. El mot bolxevisme era sinònim d’horror. Bolxevisme era sang, fam i brutalitat infrahumans. Com que la República de Weimar trontollava pels colps del bolxevisme rus, que féu de Berlín la seu per a tot Europa…i com aquella República no donava en canvi garanties de present ni de futur, molts alemanys es deixaren gronxar i arrossegar per la paraula prometedora del qui diabòlicament explotava la situació en parlar de revolució “alemanya”, bolxevització “disciplinada”, rejoveniment físic i grandesa patriòtica” (M. Penella de Silva, “El nombre 7”, llibre reportatge d’un periodista català republicà en Alemanya entre els anys ’20 i ’40).
“Allò que esperava Kruixev, com deuen recordar els lectors de més edat, era que el capitalisme seria soterrat per la superioritat econòmica del socialisme” (Eric Hobsbawm, “Historia del siglo XX. 4–. Crítica”, Grijalbo Mondadori, Barcelona).
“Era errar-la de permetre Stalin de formar el paisatge europeu del segle XX. Fos encara més injustícia de permetre-li’n formar el paisatge del segle XXI” (Lawrence H. Summers, *1954, President de la Universitat de Harvard).
“En un sentit irònic, Karl Marx tenia raó. Presenciem avui una gran crisi revolucionària – una crisi on les demandes d’ordre econòmic xoquen directament amb les d’ordre polític. Però la crisi s’esdevé no pas a l’Occident lliure, no-marxista, sinó en la llar del marxisme-leninisme, la Unió Soviètica. … [el comunisme serà] abandonat en les restes de cendra de la història” “És la Unió Soviètica la que corre contra la marea de la història. …[és] la marxa de la llibertat i la democràcia que deixaran el marxisme-leninisme en les deixalles de cendres de la història com ha deixat unes altres tiranies que suprimeixen la llibertat i posen boçals a l’expressió personal del poble” “Els anys que tenim per davant seran grans per al nostre país, per a la causa de la llibertat i l’extensió de la civilització. Occident no contindrà el Comunisme, ans el sobrepassarà. No farem nosa per denunciar-lo, ans l’acomiadarem com a un capítol trist i estrany de la història humana les darreres pàgines del qual estan inclús ara essent escrites” (Ronald Reagan, 1911-2004, actor esdevingut 40è President nordamericà, 1981-1989, ultraconservador, artífex de la victòria sobre la URSS).
“L’homenàs que copejava amb la sabata continua com un núvol fosc amenaçant tots els no-comunistes impenitents amb calamarsa i trons” (Dag Hammarskjöld, 1905–1961, diplomàtic suec, referint-se a certa xocant actuació de Kruixev a l’ONU).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
és que les burgesies i les esglèsies no estan per la labor (de la independència). S’han estimat més fer-se amics d'”ellos”. Això és el nostre problema principal, i no el comunisme. Els comunistes de per aquí, almenys els que jo tenc vists, que no són els dirigents, han rebut molta llenya. Són fills de gent que mataren els feixistes, gent que ha patit molt i que encara no ha estat rehabilitada. Els tracten com empestats, encara. I l’estat no té ganes d’arreglar-ho, tan bé com els anat deixar-ho així. Això d’obrir les fosses ARA em sembla una manera d’eludir qüestions més candents que no saben solventar. Era tot d’una que els havien d’obrir, les fosses. Però ja estava tot tramat, la Transición i tot això, quina enganyifa que ens colaren. Estam igual; bé, pitjor: més desanimats. Els nostres dirigents s’haurien de retirar i deixar entrar gent nova que no estigui secorrada ni tarada, com tots ells. I llàstima que els enemics no es retirin, també, perquè són una calamitat. M’agradaria canviar d’enemic ja fa estona, voldria que tingués més categoria. És l’enveja que em fan els escocesos.
Hem de començar de bell nou. El problema és COM. L’article d’en Cardús de l’Avui d’avui (o era el d’ahir?) crec que és molt aclaridor.