Els ideals no són realitats. Realitats és pràctica concreta, diària, vital. Pensar (somiar, més aviat) és gratis. Un ideal deu ser confrontat a la realitat històrica del poble i a la psicologia de la gent, altrament és demagògia.
Les relacions humanes porten en si mateixes la injustícia (que sovint és subjectiva). Parlar de “l’eliminació de tota injustícia” és simple platonisme, idealisme tàntric. Això no pot ser mai cap qüestió política, sinó més aviat psicològica, moral o religiosa. Sols amb drogues de les dures, amb opiacis, podràs sentir la sensació de l'”eliminació de tota injustícia” (això és molt fort!). És demanar massa d’aquest món. Conformem-nos en haver treballat de valent per eliminar les injustícies: hi veurem la nostra responsabilitat i farem alguna cosa més quantificable “per canviar la realitat”. No ens les acabarem mai perquè són com infinites: les injustícies donen una idea del mateix Dimoni, potser més que cap altra cosa.
“Un sentimental és un home que veu una absurda valor en tot i no coneix el preu fixe de res” (Oscar Wilde). Però això és molt perillós en política i fins i tot en la vida quotidiana (al sentimental s’hi oposa el cínic: el cinisme és conèixer ben bé el preu de tot i no donar valor a res).
Mentre els polítics realistes de pobles lliures i els renegats dels pobles sotmesos són més aviat cínics, els independentistes són més aïna sentimentals. Un autèntic desastre, nois.
L’anarquisme pretèn un impossible que mai no s’ha esdevingut realitat ni pot: una societat sense Estat.
I s’ho planteja tot just perquè té un concepte absurd i pocasolta de la natura humana, tot considerant que és capaç de conviure sense una regulació legal forta: confon desigs amb realitats possibles.
Per això, mentre el comunisme guanyà revolucions (per instaurar dictadures sagnants i espantoses, això sí) i la socialdemocràcia s’esdevingué criada del Gran Capital, l’anarquisme no ha guanyat mai enlloc. Naturalment, perquè requeriria una revolució mundial sincronitzada, per no ser reprimit, i ja em contareu quant impossible és això: somiatruitisme pur, dur, dogmàtic i encarcarat.
El país on més aprop hem estat de la revolució anarca, ha estat -com no- a la pàtria de tota mena de somiatruites, ço és, l’encisadora Catalunya dels somnis i les boires utopistes. Ací feren les escaients col·lectivitzacions i reparticions, els corresponents afusellaments de sospitosos i acabaren marginats per l’stalinisme i esclafats pel franquisme.
On ha triomfat l’anarquisme? Enlloc del món, no mai. Per què? Perquè és una utopia, una atopia i perquè és contrari a la natura humana: la gent no és tan bona com per no necessitar una certa repressió, dissortadament. Perquè si triomfàs en un o deu països de seguida la resposta de països burgesos (o burocràtics) se’l carregaven. Perquè tota organització tendeix a degenerar i més encara si no hi ha incentiu econòmic, que sembla ser l’únic que realment funciona i fa progressar una societat.
Vet ací un resum dels grans perills de l’anarquisme.
On hi ha hagut la major revolució anarquista i més triomfant de la Història?. Als Països Catalans, i va durar cosa d’una anyada i va acabar aixafada primer per l’stalinisme i més tard pel franquisme. Això és el màxim que ha donat de si aquesta ideologia: els catalans, els més pelaperes i somiatruites del món vam ser els qui més ho vam intemptar. Però d’ençà la Torre de Babel i d’ençà el comunisme tribal primitiu sempre hi ha hagut Estat (en el sentit de poder amb el monopoli de la violència, no en el sentit del concepte ‘Estat desenvolupat en l’Edat Moderna per Bodin i d’altres ) i una marxa enrere és tècnicament impossible. Tant de bo els homes fóssim altrament i una Arcàdia fos possible al món, però això és sols somiar i emprar energies en coses inviables mentre deixem les viables (la independència) sense enfocar correctament, amb realisme. Els nostres enemics deuen estar encantats de veure’ns tan somiadors i ineficaços.
I de pas recordem també que els anarquistes de carn i ossos no sempre han estat angelicals, recordem també els milers d’assassinats per la FAI (hereva del jacobinisme espanyol i del lerrouxisme): al 1936-37 si no és perquè l’Andreu Nin, cap del POUM i conseller de Justícia de la Generalitat, hagués posat fi al caos d’aquest matons encara n’haguessin assassinat més, sovint indiscriminadament.
Naturalment, els anarquistes són gent quasi intrínsecament incapaç d’aprendre de la història o de l’experiència, car són de la mena de superideòlegs que pensen a partir del propi llombrígol.
Un recent invent del més pur exotisme és l’independentisme anarquista, que no sols és una contradicció total en els propis termes (una independència sempre ha menester, històricament, d’un Estat propi: encara no hi ha hagut -ni pot haver-n’hi, naturalment- cap independència sense l’Estat corresponent: però, és clar, aquestes miquinòries històriques i existencials no compten per als nostres campions del propi melic ideològic), sinó que a més també contradiu com han estat els processos independentistes europeus de tota la vida, bàsicament a càrrec de la burgesia nacional i de l’Església, amb el suport de part de les potències dominants (Anglaterra, França, Vaticà, Estats Units…), un model repetit més aviat conservador.
Però, clar, des de Madrid el que intenten és tot just acollonir la burgesia i l’Església catalanes amb extremes esquerres que pretenguin fer “la independència” catalana, bretona o d’on sia. A fi que vagin a genollons a Madrid a demanar perdó i més policia.
Anarquisme és sols somiar i perdre el temps. No, gràcies!!
La Història és mestra de la vida i, si no n’aprenem, ens tocarà repetir-la (que és tot just el que ens està passant, però no hi ha pitjor cec que aquell qui no hi vol veure).
No al suïcidi nacional, si us plau. No feu plorar per una ideologia tan sublim en la teoria i tan irreal en la pràctica, sisplau.
“I el Crist? És un anarquista que va triomfar. És l’únic” (Malraux).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!