LLegir no és fugir

Encara que en política està generalment acceptada aquella màxima de que «qualsevol posició que abandones serà ocupada per un rival» de vegades cal tindre una mirada més llarga i honesta. Ser conscient dels canvis que, poc a poc, han anat implementant-se a la nostra societat, a la nostra manera de relacionar-nos i comunicar-nos, a travès de les xarxes socials i en concret a Twitter, ens pot ajudar a auto-centrar-nos.

Aquella xarxa social del pardalet que obligava a un exercici de concentració per emetre un missatge en 60 caràcters i que era un aparador immens, infinit, de sabiduria de pràcticament tots els camps científics, ha mutat. I n’hem de prendre consciència.

La «xarxa» és en realitat una empresa, i l’ha comprada un multimilionari que sap que per fer diners cal influir en la vida política. Primer als Estats Units, i ara a Europa. Elon Musk és un agent politicosocial que fa els seus moviments usant «X». I a casa nostra, Europa, ell va amb Meloni, LePen i l’AfD alemanya. I en contra del meus.

A Twitter l’algoritme decideix moltes coses, com per exemple allò que veuràs al teu timeline. És una empresa que decideix quins «productes» oferir i quins no: hui, o ahir, ha suspès el compte a Guillermo Toledo, fa unes setmanes feia impossible seguir el compte @Palestinalibre (esborrava el teu follow als segons de fer-lo). Amplifica els comentaris racistes i xenòfobs malgrat no haver una causa per a fer-ho.

L’alternativa natural no és buscar una altra xarxa. És anar a buscar formes de relació clàssiques, de trobades físiques, buscant també escenaris gens virtuals on desenvolupar la nostra activitat i competir per l’exclusivitat de la informació que ara tenen les xarxes socials. Oferir una alternativa a la dependència de la ciutadania del món virtual. Molt d’acord amb l’article de Carles Sirera de hui.

A Twitter en un sol dia em vaig trobar amb un pope del nacionalisme valencià (els meus) fent una piulada en el seu habitual estil anti-musulmà prenent com a excusa l’atemptat al mercat de Magdeburg a Alemanya. Malgrat que va ser avisat a les respostes al seu tweet i també per privat del seu error, va mantindre el missatge el temps suficient per alimentar el discurs d’odi i racisme que sol acompanyar aquest tipus de missatge. Després el va esborrar però encara són visibles eixos comentaris.

I també vaig topar, amb un artista (dels meus també) que hi publicava els seus habituals exabruptes, fins al punt que arribà a intimidar-me i em feia plantejar-me canvis de criteri en assumptes que jo, a priori, tenia clars. Criteris que puc canviar desprès d’un debat però que em dol haver de canviar abrumat d’escoltar-li (llegir-li) dir algunes barbaritats.

Comentant el tema amb una persona de reconeguda solvència cultural, em diu que si bé la gent no s’ha deixat Twitter, com publiquen a les seues xarxes, és cert que hi ha altres espais on l’Arcàdia somniada sembla que estan intentant construir-se de nou.

Aleshores havent un repositori alternatiu i tenint en compte que estem a un camp de batalla difícil, desfavorable, tancat i ocupat per l’enemic sols queda fer cas a un savi i demanaria a les meues tropes eixir ràpidament d’ell.