Sibérie m’était contée (6/20) Helno est mort

La cançò que toca, seguint la sèrie del disc de Manu Chao, és aquesta però costa possar-se. Si la idea és contar els sentiments i motivacions de la història de Boleta de llum no puc fugir d’una cançò que parla de la mort. Serà cosa de reconduir-ho com bonament es puga.

 

Hi ha coses que costen més de dir, hi ha post que costen més d’escriure…

 

Helno est mort

Au clair de la
lune mon ami Helno
/ A la llum de la lluna el meu amic Helno

Prête moi ta
plume pour t’ecrire un mot
/Deixa’m la teua ploma per escriure’t unes paraules

Ta chandelle
est morte, je n’ai plus de feu
/ La teua candela està morta, ja no tinc llum

Ouvre moi ta
porte, pour l’amour de dieu
/ Obri’m la porta per la mort de déu

Au clair de la
lune mon ami Helno
/ Al clar de la lluna el meu amic Helno…

A mode d’apunts, de què us podria parlar?

– Del dol? Això sembla fàcil: cadascú s’ha de passr el seu, no hi ha consells que valguen, cada família, cada persona dins la mateixa família, és un món. I no tots ni totes s’ho passem igual. El que sí tinc clar és que hi ha que “passar-lo”, pensar, plorar i superar-lo.
El dol és com un viatge interior, que es pot fer de seguida o es pot pospossar, i fer-lo, per exemple, camí de Sibèria. Està molt desaconsellat, encarar una faceta nova, una nova etapa de la vida plena d’esperança amb una càrrega com aquesta, però què voleu, cadascú és com és i recòrrer 6.230 km sis vegades dona per a molt. Però clar qui és ningú per donar consells? Hi pensem, i repensem, les coses i en les persones quan volem, quan alguna cosa ens porta a això, quan hi ha una data que ens ho recorda, quan hi ha un fet, un gest que podria haver estat i que et porta anys enrrere.

– De la capacitat d’aprennentatge? Tot procés adoptiu té un dur procés d’anàlisi psicològic per part de grans professionals que miren per la teua (futura) família i, un poc, per tú. Si tens la sort de passar per aquest procés dues vegades… la segona vas amb més experiència, amb més ràbia i més convenciment. I te n’adones que és possible derrotar un test, i més quan la recompensa és la que és.

– De la falta d’empatia de les grans professionals? Us podria parlar de l’excés de cel, de l’excés de professionalitat, de la condescendència amb les que les famílies adoptives o aspirant a ser-ho són tractades. De la sensació de que la teua vida, el teu futur està a les seues mans i que la seua premisa és que no ets prou bo i t’ho van a fer vore. S’ha de ser de bona pasta per passar-ho això.

  1. cadascú ho passem d’una manera. Des de la distància objectiva de la meua posició, fa anys que vaig fer eixe dol i menys que vaig aprendre a no enfadar-me amb qui encara no l’havia fet, per que en moltes ocasions sols fem el que hem de fer quan les circumstàncies ens obliguen.

    De la burocràcia que envolta les adopcions i les hipocresies que enmascaren els test i les funcionàries que justifiquen el seu sou, puc resumir-ho en una dita: la ignorància és molt atrevida, i això és el que els fa creure que poden jutjar a una altra persona.

Respon a Anna Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.