Llegir no és fugir

És aquesta una vella història. En el sentit literal, perquè va ser escrita entre 1983 i 1985 i això ja és pràcticament la prehistòria per com corren els temps moderns i perquè parla d’una societat vella, el model de la societat feixista de l’Alemanya nazi o la Itàlia del Mussolini. O no. Perquè és una història ambientada en el futur, en els Estats Units del futur, Galaad, als que comencen a assemblar-se els Estats Units del present.

M’he liat. Volia dir que és una història ambientada en una societat feixista, de la que el passat recent ens ha donat mostres i cap a la que camina la societat actual, l’estatunidenca si més no.

El llibre té una introducció imprescindible de l’autora on destacaria dos sentències seues. La primera per reivindicar el seu marcat caràcter feminista:

“És ‘El conte de la serventa’ una història feminista? Si per feminista s’entén una novel·la en què les dones són persones i per tant dignes d’interès i de consideració, i el que els passa és essencial en el tema, l’estructura i l’argument del llibre, sí que ho és.”

La segona és una advertència que et repica al cap mentre avances en la lectura del llibre i fa que et preguntes com la humanitat ha estat capaç de tantes aberracions i si serà capaç de repetir-les:

«Una de les normes que em vaig imposar a ser que al llibre no inclouria cap esdeveniment que no hagués succeït en el que James Joyce va anomenar el «malson» de la història, cap atrocitat imaginària»

El llibre relata una societat totalitària, orientada a assegurar la procreació en una situació de baixíssima natalitat usant de manera institucional la gestació subrogada. Una societat que s’organitza d’una forma entre militaritzada i teocràtica. Dona unes pinzellades inquietants de com la societat anterior a la de Galaad, la nostra, va arribar a normalitzar aquests comportaments i fa mal reconèixer tendències actuals com les «trendwifes» de les que a les nostres xarxes socials en tenim la màxima expressió amb la Roro i el seu «hoy a Pablo le apetecia…» i veus com, en arribar a l’estat de societat que prediquen, les activistes del conservadorisme també en són víctimes.

“La Serena Joy es dedicava a fer conferències. Parlava sobre el caràcter sagrat de la llar, i deia que les dones no se n’havien de moure. Ara ja no fa conferències. No parla. S’està sempre a casa, però no sembla que li agradi. Deu estar enrabiada d’haver hagut d’acabar fent el que predicava.”

També parla de la resistència, clar no pot existir cap forma d’opressió que no tinga una resistència que s’hi opose però en critica la seua eficiència perquè la protagonista considera les formes de fer «antigues» i molt més orientades a la galeria que a l’eficàcia subversiva.

“I xarxes, una de les antigues expressions de la meva mare, argot ranci d’un altre temps. Amb seixanta anys complerts encara feia alguna cosa que en deia així; però, pel que jo veia, era poca cosa més que anar a dinar amb unes quantes dones més.”

¿Quin és el secret de l’èxit d’aquesta nova societat a tots llums perjudicial per a la majoria de la població, que no per a tota?

«-Sense trencar ous no es fan truites- acaba dient el senyor -Vam considerar que podíem millorar les coses.

-¿Millorar-les?- dic amb un fil de veu. ¿Com pot pensar que això d’ara és millor?

-Millorar les coses no vol dir millorar-les per a tothom- diu-. Per a alguns vol dir empitjorar-les.»

L’autora ens dona dos de les claus: el col·laboracionisme de certs estrats de la societat, imprescindible en una política de dominació autoritària d’una minoria sobre una part majoritària de la societat.

“Cap imperi imposat per la força o per qualsevol mitjà ha estat mancat de la fiscalització de la població autòctona per membres d’aquesta mateixa població.”

I l’altra va ser el recórrer a llocs comuns de diverses societats basades en la religió, apel·lacions a l’espiritualitat, l’establiment de castes i privilegis i la deslegitimació del poder legítim via notícies falsejades i altres exagerades.

«A Galaad hi havia molt poca cosa que fos pròpiament original o autòctona: la seua genialitat va ser la capacitat de síntesi.»

Per acabar em quede amb la part de l’esperança de ens vol encomanar la protagonista, ella no es resigna i tot el relat és una manifestació constant de la seua voluntat d’eixir de la situació de sotmetiment i humiliació constant a la que la nova societat l’obliga.

«Tinc intenció de sortir d’aquí. Això no pot durar eternament. Altra gent ha reflexionat sobre aquestes coses, en èpoques dolents anteriors a aquesta, i sempre l’han encertat: d’una forma o d’una altra se’n van sortir, i allò no va durar eternament, per més que per a alguns durés tota l’eternitat de la seva vida.»

Una història molt recomanable que no entenc perquè he tingut tant de temps pendent.