UNA HABITACIÓ AMB VISTES – E.M. Forster (Trad.: Xavier Zambrano)
Es fa difícil parlar d’un llibre publicat fa més de dos-cents anys sense por a repetir qualsevol cosa que ja s’haja comentat. Així i tot ahí vaig: Un llibre amb una portada bonica (enhorabona a Viena Edicions i a Blanca Pujals, la directora de la col·lecció) per l’edició tan acurada.
Realment la cita de Jane Austen que obri la lectura (“Si un llibre està ben escrit, sempre se’m fa massa curt”) és més que encertada. És un llibre de lectura ràpida perquè està ben escrit. I té perles d’aquelles impagables.
Una de les coses que m’ha sorprès, més enllà de la història d’amor que, inevitablement ja sabem que va a acabar bé, és conseqüència dels 200 anys dels que us parlava abans, ha estat descobrir que l’autor usa la tècnica de trencar la quarta paret. No tenia ni idea que era un recurs emprat tan prompte, el feia més modern. Aquell “aquest personatge no necessita descripció” o un “El lector podria concloure que ella estima el jove Emerson”,… són dos dels xicotets impactes que Forster deixa anar en la segona part de la novel·la. La veritat és que et porta a rellegir el capítol per veure de centrar-te de nou. Una molt bona tècnica de cridar l’atenció.
El llibre conta, com ja sabreu, una història d’amor. Però jo diria que va molt més enllà; l’autor usa una història d’amor típica i tòpica per llençar algunes reivindicacions ben sorprenents, o no tant, per a haver-se escrit a principi del segle XX. Reivindica el dret de les dones a expressar-se per elles mateixa, la seua independència envers els homes “no cal voler a un altre per no voler estar amb tu, no necessite cap home”. També fa una breu però dura crítica social a l’empleament de les dones en els oficis que fins al moment havien estat coto privat masculí. Critica que no es pot llegir d’altra manera que com una crida a la emancipació, si així ho volen, de les dones. Una emancipació que afavorirà la independència sentimental i social.
Una altra de les perles que configuren aquest collar de bon gust que és “Una habitació amb vistes” és el personatge aparentment torpe, i que l’autor s’assegura de fer-nos insuportable, de la Charlotte. Una agent doble en tota regla el paper de la qual no queda destapat fins a l’última línia de la història. I així i tot ens deixa un bri de dubte: “És impossible […] No, sí que és possible” i que cada lector haurà de decidir si jugava en un bàndol o en un altre.
El llibre conté, com no, descripcions de Firenze que fa inevitable la cita final amb la que l’editorial, intuïsc que més bé la directora de la col·lecció, ha tancat l’edició: “…es va acabar d’imprimir a la darreria de febrer de 2021, quan totes les ànimes inquietes esperaven amb deler el començament de la primavera i confiaven poder passejar algun dia per Florència”