Pep Gimeno ?El Botifarra? a Xàtiva: El concert d’un patriota.
Anit vaig estar a “Aixàtiva” que diria ell. Al Gran Teatre de
Xàtiva, a rebentar de bona gent que el van rebre amb una ovació que va
retrunyir més que una mascletà (“Com es
nota que estic a casa!”), en la presentació mundial del segon disc de
Pep Gimeno “El Botifarra” “Te’n cantaré més de mil” continuació
natural del seu primer disc “Si em pose
a cantar cançons”, el concert d’un patriota, d’una persona que s’estima el
país, la gent, la cultura i la tradició com poques voltes he vist, com
m’agradaria estimar-les a mi, amb desimboltura, amb bonhomia, amb la
sornegueria més valenciana que heu vist mai, però amb respecte, noblement, i amb
una estima fina i còmplice.
Els dos discs, i els que de
ben segur vindran, són el producte d’un immens treball d’investigació de les
nostres fonts orals a la comarca de La Costera.
Pep ja es va encarregar de fer-nos-ho saber atribuint en cada
moment l’autoria intel·lectual de la recuperació de cada cançó, de cada
fragment a personatges, fins ahir, anònims
de cada poble, de cada llogaret de la seua comarca: Elvira
Navarro, La Roda; la Tia
Vicentica, La cadirera; La tia Leonor; la Tia Pepica, la soldaeta… i així més de mil.
Pep “presentava” les cançons amb xicotetes rondalles i succeïts
de la seua comarca, tots ells irreverents, provocatius o anticlericals
“Unes monges convidaren
a figues un reverend
i el reverend diu
que les figues millors
són les de les
monges del convent”
I, com farcint-ho tot, la reivindicació natural d’una persona
que s’estima la terra com se l’estima ell, amb la baixada d’un estendard amb la
imatge del Borbó cap per avall (que va fer esclatar una de les múltiples ovacions
de l’auditori) contraposada a un fragment del poema que Estellés dedica a
Xàtiva:
“Seràs l’ocell i
seràs la bandera,
l’himne fecund, del
retorn de la pàtria,
tros esquinçat de
l’emblema que puja”
Amb la cara ben alta!
Cantant-nos-en
“més de mil”, El Botifarra se situa a l’alçada d’Espriu:
“Hem
viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el
nom de cada cosa”
A l’alçada d’Enric Valor, que espigolava entre la saviesa
dels vells i va rescatar les Rondalles de la mort i de l’oblit.
El Botifarra, humilment, com correspon a un artesà, s’ha
deixat ensenyar les més de mil cançons i romanços que, altrament, no coneixeríem
i ens ha regalat una lliçó de dignitat i del que significa fer País.
Les cançons han estat triades a pols, et parlen del caràcter
sibil·lí dels valencians:
“Quan passe pel teu
carrer
sempre vaig mirant a
terra
pa que ton pare no
diga
que vaig a formar-li
guerra”
Però ja sabem que en quan es descuide el pobre home… li
formarà la guerra!
Hi ha atrevides actualitzacions de cançons tradicionals
“Dos alcaldes es
barallen
per un hortet que
tinc jo
per a fer xalets de
luxe
i plantar-me un camp
de golf”,
construïda a partir del popular: “Dos gallines es barallen per un poal de segó…” I t’ho fa saber,
per si de cas no estableixes la sarcàstica comparació entre gallines
famolenques i alcaldes atrafegats en allò d’omplir-se el pap i la butxaca.
També hi hagué lloc per als sentiments més tristos, el nostre
folklore antigament també cantava a la mort, i la ballava.
“La mare i el pare
ploren
no ploreu pel xiquet
que s’ha mort la
criatura
i s’ha tornat angelet”
(Sort que anit ningú no es girà per veure els darrers seients
de l’amfiteatre, els que ja topen amb la paret.) I Pep ens va fer saber que els
nostres rituals, les nostres cançons eren més antigues fins i tot que el costum
de soterrar en terra beneïda. Enterrar els albats
darrere de la porta de casa : “açò ve del
temps dels grecs”.
Una de les últimes cançons va ser la Malaguenya de Barxeta:
“Mira si he corregut
terres
que he estat en Alfarrasí,
en Adzaneta i Albaida
en El Palomar i
ací”.
Pep fa que el nostre país, la nostra terra semble immensa si
en una comarca, o en dos, hi caben tantes cançons que en una nit no les pot
acabar.
Precisament en aquesta cançó va ser on la parella de ballaors
desplegaren tot el seu art de seducció i ens va atordir amb el seu ball. Com es
pot ser tan sensual amb uns texans, un jersei blanc i unes espardenyes de
careta? Primer amb uns vestits tradicionals, després dramatitzant La dansa del Vetlatori
i finalment ballant la Malaguenya, aquesta parella va ser un dels millors
complements de la nit.
La resta de la troupe
que ens va presentar anit tampoc té desperdici: Miquel Gil, la seua rondalla,
Lola Tortosa, (“i que re ben parida
estàs”, que li amollaren des del públic), el desplegament ahir de “La Nova” una de les bandes de
música de Xàtiva, i hui l’altra: “La
Vella”, amb referències en clau d’humor a la seua rivalitat: “El meu avi patern era de La Nova, i el matern, de La
Vella, o a l’inrevés, no me’n recorde, igual té, sempre
estaven sarpa a la grenya. Jo això no ho vull, jo vull tots junts!
Els finals, els intents d’acomiadament, no deceberen tampoc: “Ja no sé què dir-vos, estic nerviós, no
n’heu tingut prou? Què voleu que diga? Visca el raïm i visca la figa!”
Una nit memorable, un concert inoblidable.
Faig meua la lloança anònima: I que re ben parit que estàs, Botifarra!
LA CUA ENTRE CAMES
TONI CUCARELLA
Aquest cap de setmana ha tingut un protagonista excepcional: Botifarra. La presentació del seu nou disc –Te’n cantaré més de mil– ha estat un terratrèmol, no pas dels qui somouen cases sinó emocions i sentiments. Magnífics els músics, magnífica Lola, magnífica la posada en escena de La Bicicleta Teatre, magnífics Toni Martínez Mollà i Raquel Langa, de luxe els convitas que li feren caliu, emotiu l’homenatge a Pep Martínez, versador i amic. I el Gran Teatre a pegar un pet, divendres i dissabte.
Però podria haver-hi hagut un altre protagonista. Per sort, qui ho volia s’ha quedat a bona nit: Alfonso Rus. Divendres va acudir al concert de Botifarra. Això després que en els dies previs s’havia posat en evidència la falta de suport de l’Ajuntament als artistes i entitats de la ciutat, tots els quals han de pagar una suma de diners important per fer ús del Gran Teatre. Botifarra també. Paguen els de casa, els de fora no, que actuen, cobren i se’n van. Alguns fins i tot cobren fotracades.
Així doncs, Alfonso Rus va acudir al concert de Botifarra. I allò estava a gom de gent que diuen aleshores i gairebé. La pregunta a fer-se és òbvia, crec: a què hi va anar Alfonso Rus? Perquè li interessa la música tradicional valenciana és evident que no, si a ell només li agrada aquella dels “guateques”. ¿Hi va anar per veure amb els seus propis ulls allò que afirmava la multitud, que s’hi havien esgotat les entrades i sense haver-ne de regalar, com fa ell? No crec que hi haguera anat a demanar disculpes per haver dit “gilipollas” i haver volgut rematar als qui diuen aleshores i gairebé, que allí n’eren un fum. No és Rus personatge capaç de disculpar-se: ell és dels qui en comptes de tancar ferides hi tiren sal i vinagre. Així doncs, a què hi va anar?
Potser a fer-se el “xulo”, a fatxendejar. A posar-se enmig dels qui ell considera enemics seus i refregar-los per la cara que el teatre és seu, que ell n’és l’amo. Però els més valents cauen de cul. Si per valentia fóra, més li hauria valgut haver anat al jutjat a declarar sobre els seus insults en comptes de buscar-se una argúcia covarda perquè li arxiven la causa. Mare, em cague!
També podria ser que hi haguera anat a buscar conflicte. La parròquia de mossèn Camps, amb tant de cas de corrupció amunt i avall, està triada d’ànim, solsidaº d’esperit. Necessita un poc de gresca que li alce la moral. I aquest suflé puja potent si saben fer-se víctimes de l’agressió d’un enemic polític. Potser això buscava Rus ficant-se a la boca del llop: una escridassada, un sacseig, alguns insults. Però no hi va haver la reacció que buscava –si la buscava–. Li feren un cas com un cabàs. Allí estava ell, com un gos sense amo, esperant que l’amotinaren, que l’aücaren, que l’aüixaren, que li digueren: gos, què fas? No li digueren ni mu. Va acabar-se el concert i es va quedar ell com un ou quan sua, i sense l’escama que potser buscava. I així, despagat, se’n va haver de tornar cap al cau amb la cua entre cames.
Levante-EMV, edició comarcal.