POÈTICA – Aristòtil (Trad.: Àngel Martín)

La segona vegada que m’he topat amb el llibre “Poètica” d’Aristòtil ha estat després de la lectura de l’assaig “El guió – Story” de Robert Mackee. La primera va ser en la pel·lícula dirigida per Jean- Jacques Annaud, soc molt de descobrir llibres després de veure una pel·lícula, “El nom de la rosa” basada en el llibre homònim d’Umberto Eco. En aquesta obra Umberto Eco conta una historia més complexa però que pivota al voltant de la búsqueda i ocultació del llibre “La Comèdia” que es considera una de les parts de “Poètica” d’Aristòtil que mai no es va trobar.

 

“Sobre l’art de compondre”, és el títol més acurat que Emilio Suárez ens suggereix a la introducció de l’edició per a Angle Editorial/Grup Editorial, és un manual d’escriptura de poesia, tragèdia, epopeia (i comèdia?) escrit fa 2.300 anys i que encara té vigència. Bé, si més no gran part de l’obra. És cert que el seu mèrit principal és ser la primera obra que va sistematitzar els mecanismes de la narrativa, ordenant i sistematitzant gèneres, estructures, personatges (o caracteritzacions, que no és la mateixa cosa segons Robert McKee), trames,… construint amb el seu llibre l’inici de la teoria literària.

Aristòtil i la seua “Poètica” és una de les referències (junt a les pel·lícules Chinatown i Casablanca) més esmentades en el llibre de Robert McKee i ho és perquè mitjançant el llibre d’Aristòtil es pot fer l’anàlisi d’una obra (literària o cinematogràfica) contemporània. A destacar dos d’aquestes referències: la relació que estableix Aristòtil entre la duració d’una obra, el temps que necessitem per representar-la o llegir-la, i el número de punts d’inflexió que hi ha d’haver en aquesta. I l’altra el debat sobre què és allò més important en una història: els actors o l’argument. Per a Aristòtil ho era la trama, i els personatges estaven al servei d’aquesta. Des del s. XIX l’opinió generalitzada és una altra: “el públic vol personatges complexos i fascinants” per als que la trama és un simple context. El debat, vint-i-tres segles després de que l’obrira Aristòtil, no està tancat.

Personalment el concepte que més m’interessa d’aquesta “Poètica” és el del paper de l’autor, el poeta, i que es repeteix diverses vegades al llarg de l’obra. ¿(tots) Els qui escrivim hauríem de fer (sols) històries versemblants i realistes?  I si la resposta és no, és “no” veritat?, on està el límit del creativitat? No hi ha. Per a mi no hi hauria d’haver-ne. I és una de les crítiques que sovint es fa a la producció literària, però jo no ho entenc: si està majoritàriament acceptat (està clar que a tota la gent no li apanya) que una persona puga volar, que enginys electrònics aporten força sobre-humana a un empresari, que un déu baixe d’Asgard a combatre els seus enemics en la Terra… perquè altra literatura ha de tindre límits? Pot ser siga el mateix públic a qui no li agraden els vampirs, ni els super-herois, a qui no li agraden les històries de premonicions i de futurs més agradables dels que sovint ens depara la vida.

És per això que subscric a Aristòtil quan ens diu que “A qui critica la manca de veracitat, potser s’hauria de replicar a la manera de Sòfocles quan va dir que ell feia els homes tal com cal siguin, mentre que Eurípides els feia tal com són”.

UNA HABITACIÓ AMB VISTES – E.M. Forster (Trad.: Xavier Zambrano)

Es fa difícil parlar d’un llibre publicat fa més de dos-cents anys sense por a repetir qualsevol cosa que ja s’haja comentat. Així i tot ahí vaig: Un llibre amb una portada bonica (enhorabona a Viena Edicions i a Blanca Pujals, la directora de la col·lecció) per l’edició tan acurada.

 

Realment la cita de Jane Austen que obri la lectura (“Si un llibre està ben escrit, sempre se’m fa massa curt”) és més que encertada. És un llibre de lectura ràpida perquè està ben escrit. I té perles d’aquelles impagables.

Una de les coses que m’ha sorprès, més enllà de la història d’amor que, inevitablement ja sabem que va a acabar bé, és conseqüència dels 200 anys dels que us parlava abans, ha estat descobrir que l’autor usa la tècnica de trencar la quarta paret. No tenia ni idea que era un recurs emprat tan prompte, el feia més modern. Aquell “aquest personatge no necessita descripció” o un “El lector podria concloure que ella estima el jove Emerson”,… són dos dels xicotets impactes que Forster deixa anar en la segona part de la novel·la. La veritat és que et porta a rellegir el capítol per veure de centrar-te de nou. Una molt bona tècnica de cridar l’atenció.

El llibre conta, com ja sabreu, una història d’amor. Però jo diria que va molt més enllà; l’autor usa una història d’amor típica i tòpica per llençar algunes reivindicacions ben sorprenents, o no tant, per a haver-se escrit a principi del segle XX. Reivindica el dret de les dones a expressar-se per elles mateixa, la seua independència envers els homes “no cal voler a un altre per no voler estar amb tu, no necessite cap home”. També fa una breu però dura crítica social a l’empleament de les dones en els oficis que fins al moment havien estat coto privat masculí. Critica que no es pot llegir d’altra manera que com una crida a la emancipació, si així ho volen, de les dones. Una emancipació que afavorirà la independència sentimental i social.

Una altra de les perles que configuren aquest collar de bon gust que és “Una habitació amb vistes” és el personatge aparentment torpe, i que l’autor s’assegura de fer-nos insuportable, de la Charlotte. Una agent doble en tota regla el paper de la qual no queda destapat fins a l’última línia de la història. I així i tot ens deixa un bri de dubte: “És impossible […] No, sí que és possible” i que cada lector haurà de decidir si jugava en un bàndol o en un altre.

El llibre conté, com no, descripcions de Firenze que fa inevitable la cita final amb la que l’editorial, intuïsc que més bé la directora de la col·lecció, ha tancat l’edició: “…es va acabar d’imprimir a la darreria de febrer de 2021, quan totes les ànimes inquietes esperaven amb deler el començament de la primavera i confiaven poder passejar algun dia per Florència”

EL NOM DEL MÓN ÉS BOSC – Ursula K. Le Guin (Trad.: Blanca Busquets)

A través de la inciativa de la Fundació Full i l’encert de la meua amiga invisible (gràcies, un títol molt ben trobat) he llegit un clàssic de la ciència ficció que tenia pendent.

Aquest  és un dels imprescindibles de la literatura sci-fi, escrit en 1972 beu de “Al cor de les tenebres” (1902) de Joseph Conrad que al seu temps va inspirar l’”Apocalypse Now” de Francis Ford Coppola i és inevitable trobar semblances entre el coronel Kurtz de Coppola i el capità Davidson d’Ursula. Personatge odiós amb ínfules de rei de taifes que domina amb mà de ferro el campament que té assignat i que odia tant el seu coronel Dongh, cap de contingent humà que ha colonitzat el planeta, com tota la resta de capitans científics i militars amb qui ha de compartir la gestió del Món 41.

Al seu temps és inevitable no llegir el llibre amb les imatges d’”Avatar”, la super-producció de James Cameron, al cap. Tot l’univers cinematogràfic dels Na’vi, l’aparició de colons humans dispostos a extraure els seus recursos naturals, l’enfrontament entre les faccions humanes de científics (naturistes) i militars,… és “El nom del món (41) és Bosc”. Cameron mai va reconèixer aquest deute, ni tan sols  va mencionar a Ursula en els crèdits d’”Avatar” i al respecte la mateixa autora va declarar en una entrevista que: “se n’alegrava, perquè el plantejament de la pel·lícula, de donar com a bo l’enfrontament violent com a solució a un problema no era l’esperit del seu llibre”

El llibre té una estructura molt interessant: ens presenta els fets alternativament des del punt de vista humà i dels nadius del Món-Bosc assenyalant el fet amb un símbol al principi de cada capítol, i quan hi ha els dos punts de vista en el mateix text també ho indica. És una ajuda interessant per al lector, que no és imprescindible, però que ajuda a canviar el marc mental ràpidament abans de començar a llegir cada fragment.

La història del llibre conta la colonització d’un món per part de la raça humana. La instal·lació de campaments, l’esclavització de la raça originària i l’extracció sistemàtica dels seus recursos naturals (fusta) que són enviats a la Terra. En aquell món habita una raça d’homínids anomenats els “athsheans” per ells mateixa “criatins” per part dels humans.

La principal característica sociològica dels athehsans és la no-violència,  “una societat humana amb una barrera efectiva contra la guerra” que els és arravatada sense miraments pel comportament violent diari dels colons. Això genera la transformació de la societat alienígena que deriva en enfrontaments que comencen com una autodefensa i acaben convertint-se en un recurs per a la seua supervivència.

A risc de semblar pedant, diria que Heràclit d’Efes és una altra de les referències d’Ursula K. Le Guin a l’hora de plantejar aquesta història: Cap substància, cap individu, cap societat torna a ser la mateixa després d’una intervenció humana. Tot sofreix una transformació. I igual que és impossible banyar-se dos vegades en el mateix riu, Bosc, després de la intervenció humana, no torna a ser el mateix.

Com sempre, no puc deixar de recomanar aquesta història. Una lectura amena i transformadora.

RELATS MODERNISTES – vv.aa.

Aquest és un llibre que s’ha estat gestant des de fa temps i que finalment ha vist la llum en la programació de la 6a Fira Modernista de Carcaixent. El dia 21/5 va tindre lloc la seua presentació als peus del majestuós ficus que fa de pòrtic de la Biblioteca Pública Municipal de Carcaixent.

David Vidal és l’editor que ha fet possible aquest recull de relats, qui també participa amb un relat en el recull (El bendito), i és el responsable de l’editorial El Petit Editor que s’ha fet càrrec de la publicació del llibre. Ell mateix, el passat dissabte 21 ens va anar presentant al fil d’un romanç ben oportú, a alguns dels autors que aprofitarem l’ocasió per fer glosa dels nostres relats i animar-ne a la lectura.

Anna Oliver, David Vidal, Pep Mondria, Robert Cortell, Salvador Lauder, Vicent Sanxis, Xavier Lauder i jo mateix som els autors i autora dels relats que tenen en comú estar ambientats en l’època modernista. Persones que tenen la capacitat de dur a l’hora múltiples i diverses creacions culturals, autors consolidats, mestres de la prosa, la poesia i el teatre mesclats en 122 pàgines ben entretingudes.

Alguns de nosaltres ens hem refugiat en els gèneres que ens agraden i en el que ens trobem còmodes. Robert Cortell en un poema (Cavalls nevats), Vicent Sanchis en un escrit històric (El manuscrit àrab) i jo, també en la meua zona de confort, en un relat eròtic (Temps moderns). Altres, com els germans Lauder han estrenat gènere: Xavier abandonant el teatre per un moment (El secret de la fira) i Salvador deixant passar un “100 metres” i oferint-nos (Spirit Dinks) un “1.500”com ell diu.

Pep Mondria ens ofereix el relat  més llarg del recull (De la subtilesa del paper). Un relat que ens situa en un casalot modernista de Carcaixent, fàcilment reconeixible per a molta de la gent que llegiu el llibre. Un mirador on comença a aparèixer una inquietant silueta femenina que desperta la curiositat del protagonista sols superada per l’aparició d’un manuscrit, amb fulles desordenades camuflades entre factures de la família de comerciants per a qui treballava son pare.

Però el relat que més modernista, més de la fira, ha estat el d’Anna (Gràcia). Lluny de mostrar el punt de vista de la classe alta i rica del Carcaixent modernista, en una espiral imparable de sentiments, ha anat descrivint la forja d’una revolucionaria, obrera i feminista de l’època. Comença el relat amb records íntims i familiars i l’acaba obrint-se a un plànol molt més general on tracta l’aspecte social i laboral de la classe treballadora de Carcaixent. Descriu amb una prosa ben realista l’evolució d’una dona compromesa en el benestar social de l’època. Tot un mestratge que ha demostrat Anna situant en un relat breu diverses escenes de les diverses fires modernistes: El Llavador, el magatzem, la manifestació feminista, la presentació de la bandera del Despertar Femení, i alguna que altra més. Em direu exagerat, però tan sols per aquest relat ja paga la pena llegir el llibre.

DONES INVISIBLES – Maria Lluïsa Latorre

Aquest abril de 2021 havia pensat en llegir un llibre amb una dona científica, seguint el patró del meu pla lector per a enguany. I del llibre de Maria Lluïsa me n’he trobat 19: Jacoba Félicié (metgessa), Hipàtia d’Alexandria (astrònoma), Rita Levi-Montalcini (neurobióloga), Trota de Salem (guaridora), Hedy Lamarr (enginyera), Rosalind Franklin (química), Alice Stewart (epidemiòloga), Biruté Galdikas (antropòloga), Ada Lovelace (informàtica), Shere Hite (sexòloga), Lou Andreas-Salomé (psicoanalista), Agnòdice d’Atenes (sanadora), Henrietta Levitt (Física), les caçadores prehitòriques, Ellen Boudreaux (savant), Lady Grace Mildmay (guaridora), Anna Keichline (inventora), Lise Meitner (física) i María Sibyl·la Merian (naturalista)

Maria Lluïsa ens porta una col·lecció de 50 dones injustament ignorades al llarg de la història.  Dones que mereixen estar en una posició significativa cada vegada que es parla dels avanços aconseguits en diversos camps del coneixement i l’entreteniment. El llibre està repartit en 50 breus capítols de entre dos i tres pàgines dedicat cadascun a una dona important. Són d’una lectura fàcil i amena a més de molt instructiva.

A destacar, des del meu particular punt de vista:

Rita Levi-Montalcini (neurobióloga) que posa en entredit el dogma generalment acceptat que diu que la intervenció genètica serà la salvació de tots els nostres mals. Rita ”assegura que el futur no està escrit a les estrelles, ni en el cor de casa cèl·lula; la vida de tot ésser humà és el resultat del programa genètic escrit als seus gens, però també de les condicions ambientals en les quals aquest programa es pot desenvolupar, i afirma que les condicions hi influeixen més que els gens. Per això ens ha regalat la frase : “Cal que donem ales al geni que cada homo sapiens porta a dins”.

Shere Hite (sexòloga) investigadora i sexòloga mundialment coneguda pel seu assaig “L’informe Hite sobre  sexualitat femenina” on escriu obvietats, per a mi, com “Sembla mentida que encara hàgim d’explicar que les dones necessiten l’estimulació manual del clítoris i sentir-se relaxades, escoltades i segures amb la seua parella” o “La bellesa de la sexualitat masculina no consisteix tant en l’erecció comen tots els gestos, els subtils moviments del cos, moviments que representen la bellesa i la personalitat de l’home, i que resulten molt eròtics”. Que les ensenyances d’aquesta dona, com les de Rita Levi, estiguin qüestionades per la societat actual i per la ideologia dominant em resulta increïble.

Agnòdice d’Atenes (sanadora) ve a ser un mite que ajuda a explicar el motiu pel qual les dones van poder accedir a estudiar i exercir la medicina en l’antiga Grècia. Conta el capítol dedicat a Agnòdice que es va fer passar per home per estudiar i després, quan acudia als domicilis de les dones malaltes, revelava la seua feminitat per guanyar-se la seua confiança. Els “col·legues” homes, gelosos d’un metge que era sistemàticament triat per les dones malaltes “el” van acusar de seduir a les pacients i abusar d’elles. Per defendre’s Agnòdice va haver de fer públic que era una dona i va sentenciada a mort. La reacció de les dones, en contra d’aquesta injusta sentència va fer recular els homes d’Atenes que van indultar la metgessa i, a més, van permetre que les dones estudiaren i practicaren la medecina.

O les caçadores prehistòriques que és un capítol realment curiós perquè usa com a un dels referents pintures trobades a la cova de l’Aranya a Bircop, ací a casa nostra, on hi ha clarament una figura femenina representada amb ferramentes de caça. I malgrat la feminitat de les formes els historiadors s’han entestat durant anys a denominar-la “recol·lector de mel” i fer-nos creure que no podia ser una dona perquè estaven representant una escena d’una feina atribuïda habitualment a homes.

I aquesta és la línia general del llibre: llevar una rajola més del mur de la criptogínia que manté ocult el talent de tantes dones. Unes vegades ignorant-les i altres, quan és impossible tapar el seu talent, justificant els seus avanços amb la seua bellesa i la seua actitud sentimental i sexual.

TÒQUIO BLUES – Haruki Murakami (Trad.: Albert Nolla)

 

Quan li demanes consell  a una amiga a propòsit de quin llibre llegir corres el perill que t’aconselle un bon llibre. “Llig Tòquio Blues” em va dir. I m’ha encantat.

Bàsicament Tòquio Blues és una història d’amor dels anys seixanta entre adolescents japonesos, bé adolescents transitant cap a l’edat adulta. D’entrada, i així va ser durant molts anys, amb aquesta sinopsi el llibre es va quedar en la llista de pendents. Però la meua amiga em coneix i amb eixa premissa em vaig capbussar en la història. Genial!

Vaig llegir el llibre els dies aquells en els que estava d’actualitat per les  xarxes socials la problemàtica de les malalties mentals  a propòsit d’una desafortunada intervenció d’un diputat al Congreso de los Diputados i no va poder ser un entorn més propici per entendre millor a Naoko, Kizuki, Reiko, Hatsumi o Nagasawa. Perquè inclús aquest, que se’ns presenta com a “normal”, deixa entreveure un problema mental.  I és que una de les premisses de l’autor vindria a ser que no (sols) es pot jutjar una persona per la seua estabilitat i control de l’entorn, perquè això, en definitiva tampoc ens aporta la plenitud que busquem en aquest món.

“Tots (vull dir tant les persones més normals com les que no ho som tant) som éssers humans imperfectes que vivim en un món imperfecte. No vivim mesurant constantment les línies i els angles amb regles i transportadors, ni seguint un registre tan precís com el d’un compte bancari, ¿oi que no?”

Els personatges ens mostren, amb els seus condicionants mentals, els anhels que qualsevol jove, o adult, japonès o no, pot sentir. Són sentiments, emocions i comportaments universals que no et deixen indiferent. El protagonista, per exemple, no entén com li poden passar les coses que li estan passant. És allò del ‘perquè a mi?’ que també em pensat nosaltres alguna vegada, no?

“Estic confús. No em vull justificar, però em sembla que sempre he viscut sent sincer amb tothom, sense enganyar ningú. Sempre he anat amb compte de no fer mal als altres. No entenc com, malgrat els meus escrúpols, em puc trobar en un laberint com aquest.”

Un altre aspecte que em va sorprendre del llibre és la seua reivindicació de la vessant formadora de les persones. Allò d’ajudar a créixer el talent que orbita al teu voltant, essent conscient de les teues limitacions i al temps del teu potencial ajudant la resta a fer servit les seues capacitats.

“—Tinc molta més paciència amb els altres que no pas amb mi mateixa, i sé veure més les qualitats dels altres que no pas les meves. Sóc així, com una esca. Però ja m’està bé. No em fa res. M’estimo més ser una esca de primera que no pas un llumí de segona.”

La història m’ha encantat, ja ho heu llegit més a dalt, però és que hi ha multitud de cites que faria pròpies. Us deixe una amb la que, perfectament, podria acabar qualsevol dels meus llibres:

“Si alguna de les coses que he escrit t’ha molestat et demano perdó. Tal com he dit abans, sóc molt més imperfecta del que et puguis imaginar.”

 

Per si voleu saber més, i no teniu por a que us avancen la història, he trobat aquesta ressenya molt més complida que la meua:

https://evaristocultural.com.ar/2015/04/06/la-sexualidad-la-muerte-y-las-mujeres-en-tokio-blues-de-haruki-murakami/

PERSÈPOLIS – Marjane Satrapi

  • “Persèpolis” és una novel·la gràfica, bé quatre en realitat (Llibres 1, 2, 3 i 4), publicada en l’any 2000 i que narra en forma autobiogràfica la història d’Iran al llarg dels anys 1980 al 1993 contada a través de la infantessa, l’adolescència i l’edat adulta de Marjane Satrapi, la seua autora.

El primer llibre de l’obra va obtindré el premi “Coup de coeur” al millor autor revelació del saló del còmic d’Angulema en 2000, el llibre 2n el premi al millor guió del Saló d’Angulema en 2001, el volum 3 té el premi de la Paz Fernando Buesa Blanco i en 2008 el Llibre 4 el 13è premi Internacional d’Humor Gat Perich en 2008. Com podeu veure un palmarès ben ample.

Marjane i la seua família, les seues amistats, els seus amors, els seus èxits i els seus fracassos ens presenten la terrible involució que va sofrir aquell país. Arriba a fer mal llegir amb els ulls d’una xiqueta tota la traïció a uns ideals revolucionaris, o més bé com la mala companyia dels islamistes triada pels revolucionaris que derrocaren el Xa, derivaren en una república islàmica integrista. Amb tot el que això comporta.

La repressió contra els intel·lectuals, la retallada dels drets civils (sobre tot a les dones), la vulneració dels drets humans amb els dissidents impregna la quotidianitat de la vida de Marjane.

Especialment colpidora la visualització de l’ús de les classes més desfavorides com a carnassa en la guerra contra l’Iraq dels ’80 i com ens presenta aquella guerra com un instrument de supervivència del règim islamista desviant l’odi del pobli d’Iran contra els àrabs d’Iraq. Acusacions vetlades de com les potencies occidentals armaren els exèrcits dels dos països i com usaren aquell camp de batalla com a zona experimental de les armes químiques produïdes a Europa.

Marx, Sartre, Bakunin, Beauvoir, Mossadeq trufen aquesta història, uns com a referents principals, altres com a inspiradors d’algunes de les etapes de la vida de Marjane.

Marjane no s’estalvia de fer una critica la racisme de la vella Europa quan ens conta les seues vicissituds a Àustria on els seus pares l’envien per allunyar-la de la guerra. Institucions religioses, amb bona dosi d’integrisme també, treballs precaris, menyspreu de veïns i coneguts,… arribant a l’extrem de viure unes setmanes al carrer per no tindre una xarxa de suport entre els suposats intel·lectuals i revolucionaris de sofà que passaven per amics i companys.

Al llibre 4t Marjane ens conta com torna al seu Iran i es reinventa després de passar per un difícil procés de des-occidentalització i una reivindicació de la seua cultura materna. Reprèn els estudis universitaris, troba i perd el seu primer amor (“El vaig tornar a veure 3 ó 4 vegades fins que se’n va anar del país. Ens vam anar escrivint de tant en tant fins que el temps va fer la seua feina i vam perdre el contacte), es casa, es divorcia i enllesteix, en fi, la seua vida professional a Europa després de tornar a tastar la intransigència dels “barbuts” ja instal·lats en totes les esferes administratives del país.

ATREVEIX-TE A FER LES COSES A LA TEVA MANERA – Iolanda Batallé

Molt recomanable aquest opuscle d’escasses 100 pàgines que es queden curtes.

Una molt bona barreja de consignes que, mesclades entre les formes de fer pròpies de l’autora, ens van donant alguns suggeriments de com dirigir d’una manera més femenina, encara que es podria dir també menys masculina i competitiva.

La veritat és que l’encert del llibre el veig en que he trobat reflectides a moltes companyes directores d’equips que ja són mestres en el seu dia a dia de valors com

la sensibilitat,

“Podem liderar amb èxit una organització complexa respectant la nostra sensibilitat, els nostres sentiments i sent realment qui som. I la prova és que ja ho estem fent. L’èxit no és només assolir uns objectius concrets immediats, sinó preparar l’organització per assolir amb naturalitat els objectius sense aquesta sensació angoixant i additiva tan masculina d’haver d’estar duent per sistema les coses al límit.” (Cap 1: ARRIBADA)

Estar a feliç amb allò que fas,

“L’objectiu darrer de l’organització que dirigim ha de ser aconseguir resultats, i un d’aquests resultats és necessàriament un grau suficient de felicitat de l’organització mateixa. La felicitat no només és un objectiu a llarg termini, també és una necessitat de la gestió diària.” (Cap 2: EQUIP)

L’eficàcia,

“…aquell projecte havia arribat a la taula d’una directora que té la capacitat de fer les coses possibles. Què seria, si no, ser directora? Faig les coses possibles, m’agrada fer-les quan la idea em convenç” (Cap 3: OBJECTIUS)

La resiliència,

“Un problema és la primera notícia d’una experiència nova, una experiència que no tenies prevista i per tant enutjosa, que arriba en un mal moment, però que guarda sorpreses, que pot fer-te descobrir possibilitats que no havies imaginat mai que hi fossin.” (Cap 4: PROBLEMA)

L’absència de l’exigència constant,

“Desconfio de la percepció de la feina com un esforç titànic constant. No és així. La qualitat no és el resultat de l’heroisme sinó del talent, la intel·ligència, el respecte i la feina diària. Una directora no ha de dibuixar escenaris dramàtics per motivar. Resulta complicat dirigir un equip demanant per sistema esforços excepcionals. Les excepcions no cal inventar-les, ja arribaran.” (Cap 5: CONFIANÇA)

O la consciència de la provisionalitat.

“Has de saber fins on arribaràs perquè part de la teva feina de directora és deixar de ser-ho. Rebutjar posar un límit temporal al teu lideratge el debilita, tendeix a fer-te creure que el lloc que ocupes et pertany, que tens més drets que altres. […] La valentia d’haver decidit quan marxaràs t’allibera.” (Cap 6: COMIAT)

 

LETTRES PORTUGAISES – Mariana Alcoforado

En escriure històries se m’ha fet cada vegada més evident que hi ha poques obres literàries que s’han escrit conforme s’han pensat. Sovint se’ns diu que tan sols alguns, escassos, processos de revisió (propis o d’altres) són els que acaben de donar-li forma a una història espontània i natural, però, sincerament jo no ho crec.

Darrere de tota història hi ha una idea genial, una idea mare si voleu, a partir de la qual la persona que escriu desenvolupa una història però ha de treballar molt per oferir al públic una història coherent, interessant i atractiva que destaque entre tanta obra publicada.

Aquestos nadals he tingut la sort de rebre entre els meus regals un llibre ben interessant: “Lettres Portugaises” atribuïdes literàriament a Mariana Alcoforado. Se’ns presenta aquesta col·lecció epistolar com una correspondència, sense resposta, espontània, natural i desenfrenada que una dona despitada li envia al seu (ex)amant abocant allà tota classe de sentiments, aparentment desordenats mostrant aquella naturalitat de la que us parlava a l’hora de fer històries.

La veritat, en la meua opinió vull dir, aquest conjunt de relats curts són una obra literària perfectament construïda, escrita per Gabriel-Joseph de Lavergne, publicada anònimament en gener de 1669 i que segueix el patró del procés del dol davant una perduda.

Hom identifica, a partir dels postulats de la psiquiatra Elisabeth Kübler-Ross, cinc fases emocionals que es donen en les persones que han sofert una perduda:

negació – ira – negociació – depressió – acceptació

Podem parlar de la perduda d’una persona estimada o d’un amor, com és el cas de Mariana. És clar que en cada persona aquest procés és distint i es poden donar totes o sols algunes de les fases i no necessàriament en ordre. M’atreviria a dir que mai es donen en ordre.

La negació és una manera de guanyar temps. Les emocions queden retingudes i és la part racional de la persona la qui imposa una visió irracional de la realitat: “No ha passat res”, “no és important”,… i sovint la primera resposta ve a ser un “cap problema”. Això permet donar una resposta més gradual a la situació traumàtica que ha provocat el dol.

Mariana nega la falta d’amor del seu amant quan sap que aquell ha partit camí de França i se l’ha deixada a Portugal:  “[…] Je ne veux point m’imaginer que vous m’avez oubliée. Ne suis-je pas assez malheureuxe sans me tourmenter par des faux soupçons? Et pourquoi ferais-je des efforts pur ne me plus souvenir de tous les soins que vous avez pris de me témoigner de l’amour?” (Lettre I)1

La ira sol aparèixer quan ja és impossible continuar amb la negació del fet. Es mescla amb altres sentiments com la frustració i la impotència per no poder revertir la situació,  i si hi ha cap on dirigir-la, no hi ha dubte que la diana d’aquesta fúria serà feridora.

Mariana disfressa la ira de gelosia:  “[…] à vous parler sincerament, je suis jalouse avec foureur de tout ce qui vous donne de la joie et qui touche votre coeur et votre goût en France”. (Lettre III)2

Amb la negociació arribem, al meu parer, a la part més trista del dol que és quan proves de mirar quines coses fer (o desfer) per tal de revertir la situació, que ja us avance en el cas de Mariana és irreversible, com tantes vegades en la vida real. Teniu en compte que les més de les voltes un dol és precedit d’una mort.

Mariana no negocia, es rendeix sense condicions: “Je vous en demande pardon. Mais ne me l’accordez pas! Traitez-moi sévèrement! Ne trouvez point que mes sentiments soient assez violents! Soyez plus difficile aà contenter! Mandez-moi que vous voulez que je meure d’amour pour vous! Et je vous conjure de me donner ce secours” (Lettre III)3

La depressió és el nom que li donem al nus que se’ns fa amb la pena, la nostàlgia, les expectatives no realitzades, la perduda de l’interès per les coses quotidianes, un buit gran que l’ésser estimat ha deixat.

La nostra protagonista és conscient de l’estat en que es troba en aquell moment i com d’evident és per al seu entorn: “Ce vide et cette insensibilité ne puevent me convenir. Tout le monde s’est aperçu du changement entier de mon humeur, de mes manières, et de ma personne. […] Les religieuses les plus sévères ont pitié de l’état oú je suis.” (Lettre IV)4

L’acceptació provoca, finalment, un estat de calma emocional que arriba quan es compren que la perduda és inevitable i situa a la persona en un nou espai on, encara que hi ha records de la perduda, s’aprèn a viure amb allò però mirant el futur.

Mariana escriu la seua última carta projectant-se també en el futur amb uns suposada nova carta on ja visualitza la seua vida sense el seu amant: “Je veux vous écrire une autre lettre, pour vous faire voir que je serai peut-être plus tranquille dans quelque temps. […] Je vous méprise, je vous parle avec beacoup d’indifférence de votre trahison,  j’ai oublié tous mes plaisirs et toutes mes douleurs et je ne me souviens de vous que lorsque je veux m’en souvenir” (Lettre V)5

Les cartes portugueses són un referent en la literatura romàntica universal, diversos autors, com Stendhal, s’han vist influenciats per elles i es pot dir que son una part importantíssima del cos literari, i psicològic, que conforma l’amor romàntic com el coneguem ara.

Una lectura molt recomanable, tant des del punt de vista temperamental i espontani d’una monja reclosa en un convent de Portugal com des de l’anàlisi d’un dels processos emocionals pel que hem de passar tots alguna vegada en la vida.

 

1 “[…] No vull ni imaginar que m’heu oblidat. No soc ja prou desgraciada sense turmentar-me per falses sospites? I per què hauria d’esforçar-me per no recordar totes les formes que heu emprat per mostrar-me el vostre amor?” (Carta I)

2 “[…] Si us soc sincera, estic furiosament gelosa de tot allò que us dona plaer, del que us puga prendre el cor i del que us agrade a França” (Carta III)

3 “Jo vos demane perdó. Però no me’l concediu! Tracteu-me severament! No penseu que els meus sentiments són prou violents? Sigau més difícil de cntentar! Maneu-me que voleu que jo muiga d’amor per vostè! I us conjure a que em concediu aquest socors” (Carta III)

4 “Aquesta vida i aquesta insensibilitat no em poden convenir. Tothom se n’ha adonat del canvi complet d’humor que he fet, de les meues maneres, de la meua persona. […] Les monges més estrictes tenen pietat de l’estat en el que estic” (Carta IV)

5 “Vull escriure-vos una altra carta, per dir-vos que en un poc més de temps estaré més tranquil·la. […] i podré dir-vos que teniu el meu menyspreu, parlaréamb indiferència de la vostra taició, que he oblidat tots el plaer i tot el dolor que em donareu i que ara sols me’n recorde de vostè quan jo vul enrecordar-me’n” (Carta V)

PENSAR RÁPIDO, PENSAR DESPACIO – Daniel Kahneman

Acabe de llegir aquest extens i dens  però molt interessant i recomanable assaig sobre les decisions, sobre la psicologia de les decisions i com el nostre cervell ens “enganya” per pensar ràpid i, no sempre, decidir bé.

 

El llibre comença amb unes premisses imprescindibles per entendre el plantejament marc de tot ell: que les desviacions del pensament ens porten a una reflexió ràpida i, sovint,  a una conclusió errònia.

La primera: Existeix, en cada persona, un sistema (sistema 1) d’anàlisi ràpid, emocional, reptilià, que decideix sempre recolzant-se  en la intuïció i l’experiència acumulada i un altre (sistema 2) més metòdic i analític, que es basa en dades i càlculs complexos per arribar a prendre una decisió.

A partir d’ací el llibre de Kahneman es desenvolupa identificant altres desviacions del pensament que confonen la ment i que són la font d’alimentació del Sistema 1. Entre d’altres destacaria la llei dels petits números, el prendre en consideració sols el que tenim a l’abast conegut com la regla WYSIATI (what you see is all there is), la fal·làcia de la planificació que influenciada per l’optimisme, la ignorància de la competència i l’excés de confiança deriva en la fal·làcia de la planificació que porta al fracàs, els marcs de referència (les ancores) o, en un altre sentit, tot allò que el Sistema 2, amb poques ganes de treballar segons una personificació que en fa l’autor, no deixa prendre prou en consideració temes elementals com la taxa base, la regressió a la mitja, el considerar que vivim en un mon imperfecte o que el valor material de les coses no és un valor absolut sinó que varia en funció del punt de partida, patrimonial, de cada persona.

A destacar la part de la robotització de les decisions. Bé, és una exageració parlar així però en els temps que corren que la nostra notorietat en xarxes socials depèn d’un algoritme i és també una fórmula matemàtica la que ens recomana música en les app del mòbil no podem negar que la sistematització de les decisions els va resulten més fàcils de calcular a les màquines que a les persones, i una de les recomanacions del llibre va en aquest sentit:

“Sempre que siga possible substituir el judici humà per una fórmula, al menys hem de considerar aquesta possibilitat”

En el sector financer Kahneman és un autor molt respectat i estudiat, no de vades és la portada del mes de novembre de la revista “financieros” i ens parla de les pors i motivacions dels inversors a l’hora de prendre decisions. No sempre ho fan des d’un punt de vista fred i metòdic. I conèixer l’estudi de Kahneman ens pot ajudar a entendre millor la naturalesa humana i els seus mecanismes de decisió.

En definitiva, una lectura molt interessant que no renega de la intuïció com a eina per a prendre decisions però que ens posa en alerta sobre totes les desviacions que la nostra ment pot agafar en un moment determinat per decidir ràpid i, evitant una feina que requereix més esforç, decidir mal.

Debut – Christina Rosenvinge

 

Debut” no vol ser un llibre autobiogràfic, per allò que no inclou tota la vida de l’autobiografiada, però en certa manera es pot dir que tot el que hi conté sí és autobiogràfic.

Christina és una de les autores que més admire, tant que és inevitable parlar amb mi de musica i que no sorgisca alguna de les seues cançons. Recorde les nits caloroses d’un estiu llunyà, amb converses via xat amb una amiga que em presentava les novetats del darrer disc de Christian amb un “mira, he escoltat aquesta cançó de la teua xica i me n’he enrecordat de tu”.

D’ella el que més admire és la seua capacitat de reinventar-se. És inevitable fer una referència a aquella Christina del passat, 26 years ago, però sols per dir que la Christina que va sorgir en l’edat adulta va ser molt més interessant, pot ser perquè a mi el que m’interessa ara és reivindicar la maduresa i el “producte final” que som en el moment present gràcies a les experiències i decisions preses en moments anteriors de la nostra vida.

“Debut” és un llibre que sembla que ve a explicar el sentit, l’origen, la inspiració de les seues cançons però no… Hi ha que llegir entre línies, i això m’encanta. Christina ens parla d’ella (“No sabía entonces lo deprimente que puede llegar a ser la alegría impostada” – Mi pequeño animal/1994) , dels seus moments viscuts, de les seues amistats, la seua maternitat (“Entiendo perfectamente a todas las mujeres que han sentido la frustración de que la maternidad secuestre sus vidas” – Foreign land/2002), els seus cabrejos i la manera de gestionar-los. (“El caso es que yo estaba muy cabreada y salí dando un portazo de la casa. Lo malo de marcharse airadamente es que huyes hacia la nada. Te plantas toda chula con la intención de cometer un acto violento y suicida… y sales con un kg de gominolas” – Que me parta un rayo/1992)

El llibre mostra una versió molt intimista de la meua autora preferida, de vegades massa  per al meu gust, però clar és el seu llibre i ella ha decidit. Pot ser es sent protegida per les metàfores i les llicències poètiques (“Tal vez la sirenas también tienen su propia versión de la historia. Tal vez son muchachas que han aprendido a respirar bajo el agua después de sufrir el naufragio de una relación imposible con uno de esos héroes aventureros” – La joven Dolores/2011), el llibre la fa més humana (sense haver dubtat jo mai de la seua humanitat) quan confessa els moments crítics de qualsevol persona creadora (“No sé si tiene sentido seguir escribiendo (canciones). Crisis de fe justo ahora que he aprendido a arpegiar con cuatro dedos” – Cerrado/1997).

Trobem també un anàlisi molt encertat, al meu parer, de la realitat actual com per exemple les xarxes socials (“En las redes sociales exponemos una imagen idealizada de uno mismo para atraer la atención hacia nuestro trabajo. Nos convertimos en nuestra propia mercancía proclamando a los 4 vientos  lo buena que es porque en estos tiempos está prohibido hablar de fracaso” – Lo nuestro/2015), els sacrificis en búsqueda de la felicitat (Todas las personas se mueven de un lugar a otro. Las del norte migran hacia el sur en busca de fortuna y calidez, de otra forma de vida. Todos dejan como ofrenda su juventud y su esperanza a los pies del altar del futuro.” Un hombre rubio/2019) o quan fa una crítica, amb la que coincidisc 100%, de la impostura habitual per mostrar al món exterior la nostra felicitat (“Hay chicas que me intrigan: van perfectas, caminan con prisa incluso cuando van de compras. Sus cuerpos moldeados no admiten la marcha lenta. Impecables con sus vestidos, zapatos carísimos, bolsos descomunales y un peinado de salon coronado con gafas de sol.” – Frozen pool/2001)

A propòsit d’aquesta impostura, de la que diria que no escapem ningú, o pots ser algú altre però serien casos comptats, destacaria també un capitol amb una entrevista genial on Cristina ens mostra les respostes que va donar en el seu dia completades a continuació amb la resposta que realment tenia al cap: (“-Para muchos eras una sex symbol, te preocupa envejecer? +Pues claro, sobre todo porque a vosotros sí parece preocuparos.” Continental 62/ 2006)

M’encanta com descriu  aquella situació que diria que tots hem imaginat en algun moment de la nostra vida davant un improbable retrobament:

“Ayer te vi,

Te reconocí

por tu forma de andar

deprisa, sin dejar de mirar tus pies

con cara de preocupada

No consigo entender

por qué me importbas tanto

Me viste tu también

Dudaste pero no quisiste arriesgar

Nunca fui muy valiente

Hiciste bien”

Verano fatal – 2006

Però si vols

allò que més em fa coincidir amb ella és el convenciment que la gent que escrivim, composem, pintem,… ho fem des d’experiències vitals, que dissimulem el millor que podem però que al cap i a la fi ens fan fer el que fem: “El amor es el mejor prerexto para hacer canciones y se requiere experiencia de campo” – Tu labio superior – Tu labio inferior/2008

 

La fam invisible – Santi Balmes

 

He acabat de llegir “La fam invisible” de Santi Balmes i us el vull recomanar.

Ha estat una lectura plaentera, complicada de vegades per les voltes que m’he sentit identificat amb el protagonista (l’autor?) i molt recomanable ja des del pròleg de César Pérez Gellida. Us he de dir que el prologuista ha encertat de ple quan ha profetitzat que en acabar el llibre anava a tindre ganes de… tornar a començar-lo. Jo en parlaria ara de “La fam infinita” i si no fora per la quantitat de llibres que em queden en llegir en el poc de temps que em resta de vida (jo com l’Equilibrista pense que em quede el que em quede de vida… serà poc per a tot el que vull fer) me’l tornaria a llegir sense dubtar-ho.

Bruma és la ciutat interior d’un artista en la que habiten tot un grapat de personatges que sumats podrien donar la personalitat que nosaltres, afortunats espectadors, intuïm a veure quan actua “per” a nosaltres. Però no. Els personatges que habiten les parts modernes i benestants de Bruma al voltant de la seua Avinguda de la Llum o els suburbis molt més divertits i sòrdids com el Barri Roig, amb els carrers, carrerons, descampats, i ponts de dos noms (segons vages o vingues) són diversos, complexos, complementaris i contraris. I el cas és que no, que el nostre Equilibrista no és la suma de tots aquells, és… molt més. Conegueu el concepte de sinèrgia? Quan el tot resultant és més, i millor, que la suma de les parts? Doncs això és el protagonista del relat pel viatge interior del seu subconscient. Perquè cadascun d’aquests personatges (Fiscal Couso, Roman Bourgeois, El jove poeta Halley, Roman el nen…) tenen una personalitat pròpia, una vida completa que dona per a un personatge per ell mateixa. I llegint “La fam invisible” intueixes que el nostre personatge, Roman Espinelli alies Equilibrista, està format no per la suma d’ells, sinó per una part d’ells. No la millor, també hi ha que dir-ho, supose que ningú podem triar quina part de les nostres experiències anteriors passa a formar part de la nostra personalitat, i s’hi incorporen algunes d’elles. Unes dolentes, d’altres no tant. Ací val a dir que si no guanyes amb una d’aquestes incorporacions… aprens de l’error.

Hi ha moltes, moltíssimes referències en aquest llibre que m’han agradat. Referències enteses com insinuacions, frases deixades caure en un context la de història determinat però que podrien tindre una doble interpretació en un altra Bruma. L’Equilibrista pontifica sobre la fidelitat, i els quatre grups de fidels. Ens parla del seu país “El meu país, el petit i l’altre, el gran.” Fent un guinyo a persones lectores amb una sensibilitat nacional diguem-ne… distinta de l’habitual i una de les coses, bé dos, que més m’ha colpit és la seua obsessió amb el treball en banca com a sinònim d’avorriment, acomodació i conformisme del que no puc més que discrepar. L’altra l’ús reiterat del paisatge i els habitants de Sibèria com a referent de la solitud i l’ostracisme. Per a mi que tinc aquella part del planeta tan present, tan a dins de la meua particular Bruma, no ha deixat d’agradar-me. I havia dit dos, però en realitat són tres les referències amb les que més comboi m’ha fet entropessar, la tercera és quan assegura que “cap dels nascuts als setanta no havíem fet res que transcendís. Res!”. Home, i ho diu precisament ell que es pot qualificar de qualsevol cosa menys d’intranscendent!

Faria interminable aquesta ressenya: m’ha agradat la seua defensa de l’escola pública des d’una suposada posició de riquesa i poder, per allò del bé (i el sentit) comú. La definició de l’instint en la creació de les cançons i escrits, tan pareguda a la meua concepció del lideratge d’equips, la invitació subtil a un think out the box en tan sols dos frases d’un diàleg: “-[…]Res de nou sota el sol. +Però per damunt del sol ningú no ho sap”. La matèria fosca de la creació, tan semblant al concepte que envolta les escultures dels esclaus captius de Michelangelo, i la Fam Invisible i el jove poeta Halley, una de les personalitats més pertorbadores (més que Roman Pertorbat) i inspiradores del llibre.

Perquè el jove poeta Halley és la música en Bruma i la música és una part fonamental del llibre, no oblidem que l’ha escrit l’ànima mater d’un dels grups amb més presència en el panorama musical actual i us confese que aquesta era una de les parts que més m’interessava descobrir en la lectura: què ha estimulat i alimentat a l’Equilibrista? Clar, no podia ser d’una altra manera, tota classe de música:  Sade, Robert Smith, New York Dolls, Simon&Garfunkel, Jim Morrison (amb carrer propi dedicat i tot a la ciutat de Bruma), U2, Pink Floyd, Led Zeppelin, Dylan, Cohen, The Class, Genesis, Johnny Cash, Lenny Kravitz, Oasis, David Bowie, Suede (“de Bowie a Suede sols hi ha una copa de més”),… y pare. Diria que estan tots. I clar, no és estrany que la seua música m’agrade tant, amb eixes referències no pot ser d’una altra manera.

Però la música principal i fonamental d’aquest llibre és la seua, la de Love of Lesbian que al llarg del llibre ens presenta en forma d’inspiració, de procés creatiu, de versos acabats de cançons com “El cometa Halley”, “John Boy”,… i és que com el mateix Equilibrista va dir en el concert realitzat a Madrid de tancament de la gira “El gran truco final”: “Si en este concierto (llibre), sea mediante la risa o el llanto, hemos conseguido solo por un momento que ese poeta Halley que está dentro de todos vosotros haya despertado y haya dicho: ‘maldita sea, estaba vivo’, nuestro trabajo es el mejor del mundo!”

“La fam invisible” – Santi Balmes

Traducció Anna Carreras i Aubets

Il·lustracions: Sergio Mora

Editorial: Columna Edicions

 

Un mundo de tres ceros – Muhammad Yunus

He llegit el llibre de Muhammad Yunus. Ha estat una lectura molt inspiradora, m’ha fet reflexionar molt i l’he trobat molt interessant.

No puc deixar d’associar les “empreses socials” de les que es parla al llibre a les “nostres” cooperatives ajudant a identificar-me més en tot l’espèrit del llibre.

He vist la diversitat del “món Yunus” (fundacions, centres d’estudis associats a universitats, el Banc Grameen (encara que la situació actual del banc és la que és),… i m’encantaria formar part d’aquest món. Supose que, per a una persona entusiasta com jo, és una reacció “normal”  després de llegir-lo.

El Grameen Bank és una organització dedicada a la concessió de microcrèdits que fou fundat a Bangla Desh el 1976 per Muhammad Yunus. L’organització i el seu fundador foren guardonats amb el Premi Nobel de la Pau de 2006 pels esforços fets en favor del desenvolupament social i econòmic dels més desafavorits.

El funcionament del banc és senzill. Grups de cinc persones reben diners en préstec, amb molt pocs requisits, però el grup sencer perd la possibilitat de nous crèdits si un d’ells no aconsegueix cancel·lar la seva part. Això crea incentius econòmics per tal que el grup actuï de forma responsable, fent que el banc resulti econòmicament viable.

La majoria de clients del banc són dones i més del noranta per cent dels crèdits són retornats.

Us convide a la seua lectura i, si no teniu temps, mireu el Sant Google una estoneta, es fa adictiu tot el que hi ha publicat al voltant d’una idea tan simple (i tan complexa al mateix temps) com el de la inclusió financera per a les persones desfavorides.

Al voltant del “model Yunus” hi ha opinions de gent experta, visceralment en contra:

Entrevista al sociólogo Carlos Gómez Gil, autor de “El colapso de los microcréditos en la cooperación al desarrollo”

 

Y efusivament a favor:

Muhammad Yunus: por qué es tan polémica la propuesta del ganador del Nobel de crear bancos para ricos y para pobres
Redacción-BBC News

 

 

VESTALS DE ROMA – Encarna Sant-Celoni

 

Una novel·la eròtica preciosa, amb unes escenes d’un erotisme molt fi i molt ben portades.

Com a curiositat destacar que els capitols en lloc d’anar numerats van encapçalats pels versos d’un poema…

Us deixe els estractes que més em van agradar…

 

O BONE, MEMORA
Eumàquia roman al llit, boca per amunt, amb els ulls oberts debat a bat i, aparentment, tranquil·la

SI ACCIDIT VT EGO MORIOR
Des de la mort del seu marit Eumaquia es va sentir com si li haguessen crescut ales incombustibles a les escàpules

QUANTUM HAEC ANIMA
De primer Cristobul, amb una gràcia sense parangó i un físic igual de perfecte, va fer les delicies del públic executant les indecents contorsions de la impúdica kordax.

FIDELIS TE AMAVIT
Seduïdes pels afrodisíacs efluvis de viola i de narcís, les dones entonaren cançons de cerimònies tel·lúriques i es desprengueren de les robes cerimonials i continuaren ballant.

SCIO VT ITEM AMENT
Esguardar-se, llavors, tots dos les boques i jugar a entreobrir, envides perceptiblement, els llavis

FRIGIDAE CINERES
Eumaquia davalla la mà vers el baix ventre, sobrespassa els pèls pubians per enterrar-se en la blana pell interior dels pernils i esfonsa els dits en el vèrtex dels solcs dels engonals.

ETIAM IN URNA
Trau un espill, en el revers hi ha un passatge del mite d’Eros i Psique: dos adolescents desvestits estrenyen llurs cosos ingenuament sense capir l’origen de l’imant que atrau tant si com no llurs llavis.

EGO TE ADORABO
Tot seguit, amb les boques entreobertes, es refreguen luxuriosament l’una contra l’altra, tornegen les serralades pubianes i desnuguen cordons umbilicals per tornar a lligar-los, embriagades per la vertiginosa rauxa de llurs ventres.

 

 

“Confesiones de un incrédulo” – H.P. Lovecraft (traducció d’Óscar Mariscal)

Un recull d’escrits del propi Lovecraft que ens mostren una imatge molt distinta del que el públic en general té d’ell. Trobe

m una persona preocupada en tot moment per allò que l’envolta i en contacte amb la realitat. Un materialista que va creure en la ciència per damunt de tot. La pobr

esa de Lovecraft va ser la que va fer que la seua vida fora limitada i no la falta d’interés

pel món” Diu Óscar Mariscal.

Un llibre altament recomanable als devots de Cthulhu.

Algunes perles post-lectura:

Cap 1
Confesiones de un incrédulo
“Considero la felicidad como un fantasma ético cuyo simulacro no alcanza a nadie de forma completa y cuya po

sición como objetivo de todos los esfuerzos humanos es una mezcla grotesca de farsa y tragedia”

Cap 4- Las conductas a

utosacrificables y sus causas.

Escriu Lovecraft sobre les motivacions humanes “(La motivación de) El conflicto emocional consiste en una superación de las inhibiciones naturales merced a un impulso poderoso como […] el amor, que provoca una suspensión temporal de los mecanismos de autoprotección…”

Cap 5- “La prosa es menos atractiva que la poesia, pero cuando hay que decidir entre lo probable y lo extravagante dejo que el sentido común sea mi guía.”

Cap 8- Un profano se dirige al gobierno.
“Lo que un individuo lee, piensa, dice [escribe] y hace durante su tiempo libre depende muy poco de cómo obtiene su dinero durante su jornada laboral”