Ning? ha dit que ser? f?cil, per? no ser? impossible

Des de fa un temps l’aspecte econòmic ha pres força entre els arguments a favor (i en contra) de la independència de Catalunya. Hi podem trobar als economistes d’un i l’altre bàndol amb dades a la mà, o al paper, explicant si Catalunya és espoliada o no. També trobem aprenents de bruixot, demagogs, com el president d’Extremadura que pretén fer creure a tothom que les balances fiscals, i el sistema de finançament autonòmic espanyol en general, està malament perquè… Catalunya rep massa i Extremadura massa poc!

Tanmateix Elisenda Paluzie, en una entrevista a Vilaweb el 7-2-14, ja deixa caure la mena de resposta que mereixen aquesta classe d’arguments: “Centrem-nos (el cos independentista) en com administrarem la hisenda de l’estat propi i deixem de fer càlculs per saber si estem infra-finançats i ens calen ajustos com els Fons de Compensació Autonòmics o préstecs tous que ens re-equilibren amb Espanya. Treballem per a nosaltres, pensem què farem per la nostra nació.”

Parlem doncs de quines mesures econòmiques podria enllestir un futur estat català independent, com afrontaria una conjuntura de crisi, d’eixida de la crisi si voleu, des de la perspectiva de la independència, suposant una autonomia total a nivell econòmic i polític d’Espanya.

Corre per Internet un fragment d’una entrevista que Jordi Évole va fer al President Artur Mas, on, entre d’altres coses, parlen del model econòmic del futur estat català que Convergència i Unió té en ment. Ací una breu transcripció:

Jordi Évole –M’agrada que vaja dibuixant com serà el nou Estat Català. […] Per exemple, en eixe nou estat: Llevaran els peatges de les autopistes?

Artur Mas –No, per que si no es paguen les autopistes amb peatges s’han de pagar amb impostos.

JE –Les persones jubilades tornaran a tindre les medecines gratuïtes?

AM –No

JE –Derogaran la reforma laboral i les persones acomiadades tornaran a cobrar 45 dies per any treballat?

AM –No, encara que faríem una norma laboral molt distinta de la que s’ha fet a Espanya.

JE –Els catalans ens tornarem a jubilar als 65 anys?

AM –Crec que tampoc seria així. L’edat de la jubilació haurà d’anar allargant-se perquè vivim més anys.

De l’entrevista es deriva una mena de “full de ruta” econòmic del primer període de la Catalunya independent no molt distint del que Espanya ens imposa actualment. Com si no hi havera altres alternatives. No? Mirem el món, obrim el focus. Observant la política econòmica de tres economies molt distintes podríem parlar-ne sobre la sobirania nacional en termes econòmics:

A Grècia és un paradigma l’actuació “de manual” de la “Troika” (una reunió de persones expertes representants del Fons Monetari Internacional, el Banc Central Europeu i la Comissió Europea) en un país on, a canvi de recursos en forma de transferències per poder fer front als seus compromisos exigeix una sèrie de mesures econòmiques, encaminades obtindre una situació d’equilibri financer autònom, com la reducció de la despesa pública (retallades de serveis públics) i l’augment dels ingressos via increment d’impostos.

Entre d’altres mesures exigides per la “Troika”, a Grècia podríem destacar aquestes: Disminució dels salaris i del 30% de la paga de Nadal dels funcionaris públics, incrementar l’edat de jubilació de 61 a 63 anys, incrementar la rendibilitat dels bons fins al 6%, privatitzacions, passar 30.000 funcionaris a la reserva, reducció d’un 40% de la pensió de les persones jubilades de menys de 55 anys, pujar l’impost de l’IBI de 0,50€ a 16€/m2, rebaixar el mínim exempt de 8.000€ a 5.000€ en IRPF.

Si ens fixem en algunes d’elles, i comparant-les amb el nostre país, era molt més favorable  la seua situació de partida a la qual li s’apliquen les mesures (edat de jubilació, mínim exempt en l’Impost de la Renda, preu per m2 de l’IBI,…) que la nostra. I és que Grècia disfrutava d’una situació econòmico-social privilegiada en comparació amb altres economies de la zona Euro. Tanmateix les protestes en contra de les mesures restrictives allà van ser sonades i amb gran repercussió en els mitjans de comunicació. La protesta venia donada per què no es volia deixar impune un desmantellament de l’estat del benestar, un retrocés en avantatges socials i econòmics de les classes populars (heu llegit alguna mesura contra les grans fortunes, contra les grans empreses nacionals gregues o multinacionals allà instal·lades?) sense alçar la veu contra les imposicions de la “Troika”. Al final, però, el preu que va haver de pagar Grècia per seguir en el sistema econòmic-social de la Unió Europea va ser a compte de persones jubilades, funcionaris, estudiants, treballadors i treballadores.

Buscant en una altra part de món trobem Sudàfrica, Nelson Mandela, després de 30 anys de presó es va decidir per mantindre el país en un sistema econòmic de lliure mercat amb un seguiment a la teoria keynesiana: va controlar la despesa pública per a que el Deute Públic disminuira a poc a poc (una de les exigències actuals de la “Troika” a les economies a rescatar) i es fomentava una política proteccionista al respecte de la producció industrial, fomentant que els grups productius estigueren en mans de gent negra. Es permetia la inversió estrangera de multinacionals, sempre que es mantinguera una participació pública del govern de Sudàfrica o de grups d’inversors negres. Mandela i el seu ministre d’economia Trevor Manuel (qui va estar en el càrrec de 1996 a 2009) tenien com a principals objectius per a l’economia del seu país el creixement, l’ocupació i l’estratègia redistributiva. Els resultats donaren un creixement moderat, una elevada taxa d’atur (25%, com la nostra en l’actualitat), poc d’efecte en la redistribució de la riquesa, unes taxes d’estalvi baixes i un elevat endeutament de la ciutadania. Vist amb els ulls de la nostra actualitat una situació no massa brillant, però els límits de l’economia capitalista que es va imposar Mandela estaven ahí.

Un altre país europeu que va demanar un “rescat” (flux de fons per reequilibrar l’economia) va ser Irlanda, però tot just ara (novembre 2013) ha renunciat a continuar rebent la línia de crèdit preventiva o crèdit de seguretat i així poder deslligar-se de les exigències de la “Troika”. Entre d’altres coses perquè Irlanda ha anat vesquent com les mesures imposades a la seua economia han tingut un efecte prou desastrós en el creixement econòmic i han fet revisar en diverses ocasions els objectius de creixement. El seu govern ha decidit arriscar-se i, fent un exercici de sobirania nacional, apostar per un creixement estabilitzat comptant sols en allò estrictament necessari amb Europa (no descarta haver de demanar una nova ajuda si ho necessita) tot per deixar “respirar” la seua ciutadania i no aplicar les receptes de llibre que no sempre compten amb les realitats socials de la població sobre les que s’imposen.

No puc estar d’acord amb la gent que postula que la independència ens donarà més diners de manera automàtica i que això revertirà, també de manera automàtica, en la millora del benestar de les classes populars. Els primers moments del nou estat, des del punt de vista econòmic, van a ser d’incertidumbre i problemàtics, no estem a un país ric i sobrer i l’economia de mercat en la que està instal·lada la nostra nació ens va a deixar poc de marge per actuar.

A les nostres mans està decidir quina classe política ens portarà endavant durant aquest període d’emancipació i transició cap a l’Estat Propi: una que es sotmeta als dictats de la “Troika” com el polítics grecs o una amb suficient orgull nacional i atreviment de fer com Irlanda i avant posar la independència nacional a les retallades econòmiques i socials.

 

Article publicat a la revista LLUITA, del PSAN, número 293

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.