LLegir no és fugir

Aquest llibre, amb pròleg i traducció de Ramon Cohen, és un recull de tres relats de Poe (“Els crims del carrer de la Morgue”, “El misteri de Marie Rogêt” i “La carta robada”) que tenen dos elements comuns: l’investigador Dupin i Paris. Encara que per ser estricte caldria dir que l’assassinat de la perfumista del segon relat l’autor el situa a Paris però narra uns fets ocorreguts a Nova York.

La llicència de Poe en aquest segon relat és comprensible doncs el que volia era dotar d’identitat a un personatge que venia de crear en “Els crims del carrer de la Morgue”, que se n’adia tant al cas de l’assassinat de Nova York que per adreçar-lo tan sols havia de canviar-lo d’escenari. Perquè un dels mèrits de Poe, i que es ve a reivindicar en aquest recull, és la creació de l’arquetip d’investigador deductiu, pare de Sherlock, Lupin, Poirot, Rouletabille i d’altres que estan ja al nostre imaginari detectivesc literari.

El primer dels relats es construeix com un joc de nivells on, després de la preceptiva presentació del personatge de Dupin i el seu alter-ego de qui no sabrem el nom, comença amb un exemple de la lògica deductiva que usa el protagonista per “endevinar” els pensaments del seu company. I una vegada superat aquest, si més no pels personatges, es posa en marxa la mateixa metodologia d’anàlisi dels fets, càlcul d’hipòtesis possibles i raonament deductiu que porten a la resolució d’un doble assassinat en Paris.

Llegint l’hàbil resolució que fa Poe dels casos trobe inevitable recordar la idea central de l’assaig “Pensar rápido, pensar despacio” de Daniel Kahneman: davant un problema, un enigma, la nostra ment ens fa llençar-nos de cap a la solució més fàcil, més comuna i acceptable segons els nostres prejudicis i la nostra capacitat intel·lectual. Comportament atribuït per Poe al cos de policia de Paris i al seu prefecte i que fa impossible que aquella gent, sense la intervenció de Dupin, siga capaç de resoldre els crims.

Crida l’atenció com han canviat les coses en allò referent a la comunicació interpersonal. En aquests relats Poe ens parla de com ho feien a la seua època: s’assabentaven de les notícies pels diaris, els quals publicaven edicions vespertines del diari en qüestió per si era necessari actualitzar-les, s’escrivien cartes entre persones residents a la mateixa ciutat per poder comunicar-se,… No deixa de ser inevitable, en el meu cas, pensar en els nous lectors i si fora capaç de fer-los llegir aquest llibre si entendrien res de tot això i quant de temps hauria de dedicar a explicar-los les diferencies amb els actuals Discord, WhastApp, Telegram i Twitter. Tot un repte per a la dinamització de la lectura.

(Pot ser siga casualitat, però ha volgut la fortuna que el llibre que he triat per llegir aquestos dies que venim de celebrar els 50 Premis Octubre ha estat editat per Eliseu Climent, el 1998. Encara que és més fàcil provocar les casualitats, quan estats tota una vida amb la teua cultura…)