LETTRES PORTUGAISES – Mariana Alcoforado
En escriure històries se m’ha fet cada vegada més evident que hi ha poques obres literàries que s’han escrit conforme s’han pensat. Sovint se’ns diu que tan sols alguns, escassos, processos de revisió (propis o d’altres) són els que acaben de donar-li forma a una història espontània i natural, però, sincerament jo no ho crec.
Darrere de tota història hi ha una idea genial, una idea mare si voleu, a partir de la qual la persona que escriu desenvolupa una història però ha de treballar molt per oferir al públic una història coherent, interessant i atractiva que destaque entre tanta obra publicada.
Aquestos nadals he tingut la sort de rebre entre els meus regals un llibre ben interessant: “Lettres Portugaises” atribuïdes literàriament a Mariana Alcoforado. Se’ns presenta aquesta col·lecció epistolar com una correspondència, sense resposta, espontània, natural i desenfrenada que una dona despitada li envia al seu (ex)amant abocant allà tota classe de sentiments, aparentment desordenats mostrant aquella naturalitat de la que us parlava a l’hora de fer històries.
La veritat, en la meua opinió vull dir, aquest conjunt de relats curts són una obra literària perfectament construïda, escrita per Gabriel-Joseph de Lavergne, publicada anònimament en gener de 1669 i que segueix el patró del procés del dol davant una perduda.
Hom identifica, a partir dels postulats de la psiquiatra Elisabeth Kübler-Ross, cinc fases emocionals que es donen en les persones que han sofert una perduda:
negació – ira – negociació – depressió – acceptació
Podem parlar de la perduda d’una persona estimada o d’un amor, com és el cas de Mariana. És clar que en cada persona aquest procés és distint i es poden donar totes o sols algunes de les fases i no necessàriament en ordre. M’atreviria a dir que mai es donen en ordre.
La negació és una manera de guanyar temps. Les emocions queden retingudes i és la part racional de la persona la qui imposa una visió irracional de la realitat: “No ha passat res”, “no és important”,… i sovint la primera resposta ve a ser un “cap problema”. Això permet donar una resposta més gradual a la situació traumàtica que ha provocat el dol.
Mariana nega la falta d’amor del seu amant quan sap que aquell ha partit camí de França i se l’ha deixada a Portugal: “[…] Je ne veux point m’imaginer que vous m’avez oubliée. Ne suis-je pas assez malheureuxe sans me tourmenter par des faux soupçons? Et pourquoi ferais-je des efforts pur ne me plus souvenir de tous les soins que vous avez pris de me témoigner de l’amour?” (Lettre I)1
La ira sol aparèixer quan ja és impossible continuar amb la negació del fet. Es mescla amb altres sentiments com la frustració i la impotència per no poder revertir la situació, i si hi ha cap on dirigir-la, no hi ha dubte que la diana d’aquesta fúria serà feridora.
Mariana disfressa la ira de gelosia: “[…] à vous parler sincerament, je suis jalouse avec foureur de tout ce qui vous donne de la joie et qui touche votre coeur et votre goût en France”. (Lettre III)2
Amb la negociació arribem, al meu parer, a la part més trista del dol que és quan proves de mirar quines coses fer (o desfer) per tal de revertir la situació, que ja us avance en el cas de Mariana és irreversible, com tantes vegades en la vida real. Teniu en compte que les més de les voltes un dol és precedit d’una mort.
Mariana no negocia, es rendeix sense condicions: “Je vous en demande pardon. Mais ne me l’accordez pas! Traitez-moi sévèrement! Ne trouvez point que mes sentiments soient assez violents! Soyez plus difficile aà contenter! Mandez-moi que vous voulez que je meure d’amour pour vous! Et je vous conjure de me donner ce secours” (Lettre III)3
La depressió és el nom que li donem al nus que se’ns fa amb la pena, la nostàlgia, les expectatives no realitzades, la perduda de l’interès per les coses quotidianes, un buit gran que l’ésser estimat ha deixat.
La nostra protagonista és conscient de l’estat en que es troba en aquell moment i com d’evident és per al seu entorn: “Ce vide et cette insensibilité ne puevent me convenir. Tout le monde s’est aperçu du changement entier de mon humeur, de mes manières, et de ma personne. […] Les religieuses les plus sévères ont pitié de l’état oú je suis.” (Lettre IV)4
L’acceptació provoca, finalment, un estat de calma emocional que arriba quan es compren que la perduda és inevitable i situa a la persona en un nou espai on, encara que hi ha records de la perduda, s’aprèn a viure amb allò però mirant el futur.
Mariana escriu la seua última carta projectant-se també en el futur amb uns suposada nova carta on ja visualitza la seua vida sense el seu amant: “Je veux vous écrire une autre lettre, pour vous faire voir que je serai peut-être plus tranquille dans quelque temps. […] Je vous méprise, je vous parle avec beacoup d’indifférence de votre trahison, j’ai oublié tous mes plaisirs et toutes mes douleurs et je ne me souviens de vous que lorsque je veux m’en souvenir” (Lettre V)5
Les cartes portugueses són un referent en la literatura romàntica universal, diversos autors, com Stendhal, s’han vist influenciats per elles i es pot dir que son una part importantíssima del cos literari, i psicològic, que conforma l’amor romàntic com el coneguem ara.
Una lectura molt recomanable, tant des del punt de vista temperamental i espontani d’una monja reclosa en un convent de Portugal com des de l’anàlisi d’un dels processos emocionals pel que hem de passar tots alguna vegada en la vida.
1 “[…] No vull ni imaginar que m’heu oblidat. No soc ja prou desgraciada sense turmentar-me per falses sospites? I per què hauria d’esforçar-me per no recordar totes les formes que heu emprat per mostrar-me el vostre amor?” (Carta I)
2 “[…] Si us soc sincera, estic furiosament gelosa de tot allò que us dona plaer, del que us puga prendre el cor i del que us agrade a França” (Carta III)
3 “Jo vos demane perdó. Però no me’l concediu! Tracteu-me severament! No penseu que els meus sentiments són prou violents? Sigau més difícil de cntentar! Maneu-me que voleu que jo muiga d’amor per vostè! I us conjure a que em concediu aquest socors” (Carta III)
4 “Aquesta vida i aquesta insensibilitat no em poden convenir. Tothom se n’ha adonat del canvi complet d’humor que he fet, de les meues maneres, de la meua persona. […] Les monges més estrictes tenen pietat de l’estat en el que estic” (Carta IV)
5 “Vull escriure-vos una altra carta, per dir-vos que en un poc més de temps estaré més tranquil·la. […] i podré dir-vos que teniu el meu menyspreu, parlaréamb indiferència de la vostra taició, que he oblidat tots el plaer i tot el dolor que em donareu i que ara sols me’n recorde de vostè quan jo vul enrecordar-me’n” (Carta V)
