La Via B?ltica: Jo no vull un pa?s com Litu?nia.
No se si heu llegit l’article “Lituania, una historia de éxito (según las estadísticas)” publicat el dia 4/8/13 al suplement “Negocios” del diari El País (un dels millors suplements d’economia que es publiquen setmanalment a l’estat i, que per motius de feina he de llegir [fi de la justificació]) on parlava de la situació actual de Lituània.
L’article, molt complet, ens ve a advertir de l’agreujament de les diferències socioeconòmiques que la crisi, i sobretot la manera d’encarar-la, estan produint al país bàltic, independitzat de la URSS oficialment el 1991, junt a Letònia i Estònia. Encara que un any abans, l’ 11 de març de 1990 va fer la seua DUI proclamant la Llei de Re-Establiment de l’Estat de Lituània.
Les dades que podem trobar a l’article ens parlen de les mesures macroeconòmiques que ha dut a terme el govern de Lituània amb la “indispensable” col·laboració del FMI: baixada de sous públics i pensions d’un 30%, augment d’impostos, retallades en el sector públic (ensenyament i sanitat) i reducció fins al 25% del salari mínim interprofessional.
“Les retallades han funcionat” diu l’article “almenys segons l’estadística”. I ens fan una ensabonada també macroeconòmica: augment del PIB del 3% (havia arribat a caure un 15% amb la crisi), descens de l’atur (ha passat del 25% al 13%) i els comptes públics “més o menys” sanejats.
Però l’altra cara de la recuperació estadística de Lituània és el cost social. Les històries humanes de sofriment que hi ha darrere aquestos ajustos imposats pel FMI a un país tou i feble que aspira a entrar al club de la moneda única de l’euro en 2015. A la mateixa capital el periodista recull detalls: xabolisme estès darrere el mateix Palau de Congressos de Vílnius on hi ha les vivendes sense llum ni aigua, carrers sense asfaltar, edificis d’oficines inacabats per la fallida de les empreses constructores i la incapacitat de la banca que les finançava i que se les ha adjudicat d’acabar-les, el fem acumulant-se per zones on els serveis urbans de neteja no arriben…
El drama humà de l’article vol ser com una fotografia de la majoria de famílies que abans eren classe mitjana: la mare funcionària, professora, ha vist rebaixat el sou, el pare està a l’atur, els dos fills d’una vintena d’anys han acabat els estudis superiors i es preparen per a emigrar a un altre país. Segons les dades de l’article, al voltant de 300.000 persones (d’una població de 3.600.000 hab.) ha fugit del país “les persones més preparades i més intel·ligents” segons diu que reconeix el ministre de finances, des de que va començar la crisi. “Aquestes persones no apareixen a les estadístiques de l’atur, això fa que l’ajust siga més presentable.” Ens aclara una font de Brussel·les que s’escuda en l’anonimat.
Les mesures econòmiques contra la crisi haveren pogut estar unes altres, en un país independent i amb una moneda “no euro” s’havera pogut optar per la devaluació, però, com comenta Paul Krugman al seu assaig “¡Acabeu ja amb aquesta crisi!” Lituània, estranyament, no va voler. L’explicació es troba en que les autoritats econòmiques lituanes ho van voler així “per agradar a Brussel·les i Berlín” diu el periodista, i aplanar el camí cap a l’entrada a l’euro (si Lituània tinguera l’euro com a moneda aquesta devaluació no seria possible, i al no aplicar-la el missatge que estan donant a “Europa” és que estan preparats per a patir si cal com si tingueren l’euro a casa).
Políticament el partit conservador que va dur a terme les reformes va caure, i va ser democràticament escollit un nou govern, format per un govern socialdemòcrata en coalició amb altres forces que… no ha canviat un pèl la política econòmica.
La cadena Bàltica per la llibertat i Lituània ens han de servir d’exemple: Per a la Via Catalana i per a la Declaració Unilateral d’Independència. Però també hem d’aprendre dels seus errors, i en una nació independent hauríem de pensar menys que Lituània en agradar a la UE i més en les persones i la societat. L’endemà de la nostra declaració d’independència han d’estar previstes mesures econòmiques per continuar la lluita contra la crisi, però no a qualsevol preu social.
Ara: el que no em quadra gens és el darrer paràgraf. Quedi ben entès: volem la independència, valgui la redundància, per a no dependre jurídicament de ningú. I si ens equivoquem – que segur que una vegada o altra ens equivocarem – que sigui la nostra equivocació, no la de cap tutor.
La independència de Catalunya ha de ser un full en blanc, amb només dues idees prèvies: la de la pròpia independència i la del règim democràtic (per si de cas, sense cap adjectiu afegit).