DISPARU À JAMAIS – Harlan Coben (Trad., al francès, Roxane Azimi)
Per al meu darrer repte lector de 2021 he llegit aquesta novel·la en la que s’ha basat una sèrie de Netflix. Jo, per a una cosa, estava molt interessat en veure com s’havia fet aquesta adaptació, perquè no sols parlem d’allò de “passar a la pantalla un llibre” sinó que els productors francesos han transportat l’acció des de diversos escenaris americans (New York, Las Vegas, Nebraska,…) fins a la Côte d’Atzur francesa. (Friendly reminder: els nacionalismes són roïns a no ser que siguen els nacionalismes dels estats.) Això ha fet la lectura més difícil perquè, al veure primer la sèrie i després llegir el llibre, m’ha costat canviar el marc geogràfic de la història. Però he comprovat que la història pot transcendir el lloc on l’autor l’ha pensada, traslladar-la a un altre indret i seguir funcionant.
Harlan Coben és un escriptor nord-americà, nat el 1962, diplomat en ciències polítiques i autor de nombrosos llibres de literatura negra. Parlem de més d’una vintena des de 2003 i alguns d’ells han estat adaptats al cinema i, ara, al món de les sèries i les mini-sèries. A risc d’equivocar-me trobe que fa una literatura molt semblant a la de John Grisham: Best-sellers, d’acció trepidant, lectura ràpida, multitud de situacions inesperades i finals amb girs d’argument que donen sentit a parts de la història que semblaven quedar a mitges mentre feies la lectura.
El McGuffin de la història és la búsqueda de la parella del protagonista que s’esvaneix del llibre als pocs capítols. A partir d’ahí l’autor usa la tècnica del flashback per a parlar-nos de la relació del protagonista amb la seua parella, des de les bromes intranscendents…
-Tu es ma vie.
– Tu n’es pas mal non plus.
…Fins a reflexions més pensades que ens venen a situar en l’estranya relació que tenien, una d’aquelles de vita nuova que parteix de la premissa del “no preguntes”.
“Le passé de Sheila n’appartenait qu’à elle. Je n’avais aucun droit de regard là-dessus.”
El to humorístic també és un recurs emprat sovint en aquesta història i les complicitats amb altres autors amb els que Harlan Coben ben segur que té bona relació, com Tom Clancy a qui se’l compara quan busques alguna referència seua en Google.
“…la carte du bistrot était légèrement plus longue qu’un roman de Tom Clancy.”
Com en moltes històries de la literatura negra, l’autor busca la simpatia del lector envers els personatges més dolents, donant-los arguments que expliquen com és que són com són (dolents). A destacar una conversa entre lo pitjor de la fauna del llibre quan es pregunten l’un a l’altre com és que han arribat a l’extrem de violència que practiquen:
-Vous connaisez Darwin?
-La survie du plus fort et tout ça?
-Pas du plus fort. C’est l’interprétation moderne, et elle est erronée. Les postulat de Darwin était que ceux qui survivent ne sont pas les plus forts mais les plus adaptables.
Un altre aspecte que m’ha agradat del llibre és com es sembla al meu “Universos” en allò de presentar uns personatges fruit de les decisions i vivències de la pre-adolescència, i com el caràcter actual té el seu origen en un passat no massa llunyà. El recurs a escenes i històries a la porta de l’institut o dels moments d’aventures juvenils en comú dels protagonistes ara enfrontats ha estat ben trobat.
El recomanaria? Bé, si aquestes festes de Nadal teniu temps i la pila de llibres pendents no és massa gran és una bona lectura que podeu fer durar un dia o dos i passar una estona canviant les vostres preocupacions per les dels protagonistes de “Disparu à jamais”.