LLegir no és fugir

“Estic en això dels diners per la política” (Anònim).

 

Normalment les motivacions que porten a una persona a dedicar-se a la política, en el sentit de servei públic, i d’intentar millorar les condicions de vida de la resta de persones, són socials i assistencials: (aconseguir) millor educació, millor sanitat, millor qualitat de vida per a la gent gran, etc. Però al darrere de tot això sempre hi ha els diners. Fins i tot darrere la nació. Sobretot darrere la nació. És fonamental el finançament per poder sostindre la classe de societat que volem. Ara tot açò, el món independentista, el nacionalista i el victimisme dels governs en fallida com el de la Generalitat Valenciana, ens ho han posat en primer pla en parlar del finançament autonòmic i les balances fiscals.

 

LES BALANCES FISCALS, LA INFORMACIÓ ÉS PODER.

L’any 2008, i amb dades de 2005, dins la dinàmica negociadora del govern de Madrid amb partits nacionalistes catalans, es publicaren les balances fiscals de l’Estat Espanyol amb les comunitats autònomes.

El model del que hom parla genèricament com a “balances fiscals” és el de flux monetari ajustat que comptabilitza com a ingressos els impostos recaptats a un territori, així com els ingressos no recaptats pel territori però que es generarien en ell. I com a despeses, les imputades al territori on es realitzen.

Però en eixe moment es publicaren les dades segons dues metodologies i amb diversos sistemes d’ajust. En total sis resultats, vuit si comptem els models sense ajustar.

Quan es parla de “balances fiscals” es parla d’un dels models, però no hem de perdre de vista, sobretot de cara a la imminent publicació de les balances fiscals actualitzades segons intencions del govern de Rajoy, que hi havia d’altres i que no afloraven resultats homogenis. Quan ens presenten les noves balances fiscals no esperem la transparència de rebre les dades de tots els models, ens abocaran com a vàlides les que els convinga. Caldrà bussejar a les dades per traure un model homogeni al que hem popularitzat per obtindre resultats comparables.

 

Les balances fiscals d’un territori amb l’Estat poden presentar tres situacions: equilibri, dèficit i superàvit fiscal. Les despeses imputades a un territori, vénen donades per les despeses que el mateix territori realitza amb la recaptació directa d’alguns dels impostos i per les inversions recollides al seu propi Pressupost i als Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) que arriben al territori per les transferències de l’estat segons el model de finançament. Ací és on l’Estat té la clau, fent més o menys transferències segons el model de finançament autonòmic en vigor.

 

El resultat de les balances fiscals suposades per a 2012 (en base a les dades de 2005 facilitades en 2008) ens donen uns resultats de (en milions d’euros)

País Valencià -6.500 / Principat -16.500 / Illes Balears -3.800

 

Ens trobem, sovint, quan parlem de balances fiscals i de models de finançament autonòmic (que és la part de la balança fiscal que regula el gros de la inversió al territori) amb personatges que parlen de solidaritat inter-territorial. I que els criteris independentistes que mesclen diners, pàtria i reivindicació no són acceptables com si ells no parlaren de la seua pàtria per explicar-nos amb qui hem de ser solidaris. Però els criteris de l’independentisme econòmic poden ser molt asèptics. Uns exemples: La (falta de) correlació entre la població, l’aportació al PIB de l’Estat Espanyol o els impostos que paguem i la inversió de l’Estat a casa nostra. La teniu al quadre adjunt. Hi veieu cap sentit? En funció de què ens fan les inversions? En concepte d’almoina? Allò que els sobra després d’haver repartit els diners (els nostres també) en la resta de l’Estat?

 

Perquè no oblidem que els diners que reparteixen són els nostres. Els recapten, se’ls enduen  i fan un repartiment. Igual té quanta població som, com de bé, o malment, va l’economia al nostre territori, quants d’eixos impostos han estat recaptats ací… el criteri és traure d’ací per posar allà.

 

	Principat	País Valencià	Illes
Població	16 %	11 %	2,4 %
Riquesa (PIB)	20 %	10 %	1,6 %
Impostos a pagar	24 %	13 %	4, 25 %
Despesa pública	10 %	5 %	1 %

 

 

L’ESPOLI

La informació numèrica, econòmica, que hem estat treballant des d’aquell 2008 ens diu que la situació no ha canviat gaire. Per exemple, recordem que una part important del dèficit en la balança fiscal ve donada per (la falta de) les inversions de l’Estat al nostre territori. Doncs bé, segons els PGE de 2012, 2013 i 2014 la inversió al Principat va caure un 33% en 2013 i un 25% en 2014. Al País Valencià un  35% en 2013 i un 8,42% en 2014. Un 45% per a les Illes en 2013. Quan l’import total dels pressupostos de 2013 eren “sols” un 15% menors. És a dir, la rebaixa d’un 15% en els PGE de 2013 suposa una baixada d’inversions del 33%, 35% i 45% per als nostres territoris. Poca igualtat en la redistribució de les inversions… Perquè, és clar, altres regions (Cantàbria, Castella Lleó, Múrcia,…) van veure augmentades les inversions.

 

 

I si cada vegada tenim menys inversió, si cada vegada el saldo negatiu es repeteix, any rere any, ja podríem parlar d’espoli: d’una extracció econòmica que desposseeix econòmicament la nostra econonomia i la fa fluir cap a Espanya mentre a casa nostra es queden coses per atendre. Per exemple, no és casualitat (i emprem dades publicades per la fundació BBVA) que observant la despesa mitjana per habitant i any en el període 2000-2008, els nostres territoris estan per baix en despesa en educació i sanitat. La falta de recursos ha impulsat a retallar despeses, no per la crisi actual, sinó per l’espoli econòmic que ha patit la nostra nació.

 

¿I les despeses irrenunciables (matís a tindre en compte perquè no serà igual el criteri d’un govern que el d’un altre; almenys no és el mateix el nostre criteri que el dels governs que tenim) que un govern autonòmic ha de fer en aquestos camps (assistència, educació i sanitat) amb els recursos que els arriben, com es finança? Doncs amb deute públic. Endeutant-se, si es pot, per poder pagar tot allò que es deu.

De manera que la correlació entre deute públic i espoli fiscal és clara: al cap de la llista dels territoris més endeutats estan les comunitats autònomes que formen part dels Països Catalans. Si volem uns serveis ens els hem de pagar demanant diners -i pagant-los a preu d’or- perquè els nostres diners estan a Madrid, camí d’altres territoris que exigeixen solidaritat.

 

Dos breus apunts per acabar: la situació al País Valencià clama al cel. Som una de les comunitats autònomes que, junt al Principat i les Illes, hauria de figurar en la part “receptora” del repartiment fiscal que fa el govern d’Espanya,

-si s’empraren criteris de població o d’aportació al PIB estatal- i no “pagadora”. Però es que si anem a la situació de riquesa relativa, de la posició del País Valencià en relació amb la resta de territoris de l’Estat Espanyol, nosaltres som pobres! Estem empobrint-nos contínuament, deixant que els diners passen a Espanya i la nostra economia, el nostre PIB, disminuesca any rere any, situant-se, fa temps, per baix de la mitjana estatal. Si la solidaritat fora un criteri, i no una excusa per a l’espoli, el País Valencià rebria diners, no els pagaria. Contínuament.

 

I pel que fa a les inversions realitzades als nostres territoris, caldria aturar-se un poc més a valorar això. Segons el criteri de càlcul de les balances fiscals, s’ha de comptar com a ingrés una despesa pública realitzada pel govern d’Espanya al nostre territori. Però hauria de valorar-se al servei de qui està feta eixa despesa pública. El tram d’una estructura radial de carreteres i comunicacions ferroviàries que uneixen Madrid amb altres territoris, el que passa per casa nostra no beneficia especialment els Països Catalans, ni en flux de passatgers que les empren ni en mercaderies. Sols accentua una estructura de comunicacions de concepció espanyola de tot el territori i en beneficia a Espanya.

I no parlem de tot allò que deixem perdre si els diners s’empren en una autovia que va de València a Madrid, en lloc d’anar a una infraestructura com el Corredor Mediterrani que vertebraria els Països Catalans i facilitaria el flux comercial amb la resta d’Europa.

 Publicat a la revista Lluita num 290