Montse Vives

Artista visual, viu entre Munic i Barcelona.

13 de gener de 2011
General
2 comentaris

I DE LA MONARQUiA QUÈ?

Avui escoltant Catalunya Ràdio, on es parlava de la crisi i de com afectaria a la jubilació, hi ha hagut gent que ha escrit, en la participació en directe, que els Diputats seguien cobrant el sou més enllà que estiguin exercint o no, o que els ex-presidents també seguien cobrant el seu sou.

Algú ho ha dit, però jo no sé si és veritat, si ho fos, podrien començar per aquí, i una altra cosa que si és evident és el que paguem per mantenir una monarquía passada de moda, en una època que les monarquíes només serveixen per gastar diners públics, (i també per sortir a les revistes del cor) per cert algú sap quan paga l’Estat Espanyol cada any a la monarquía?
Si són diners públics, algú els sap? Aquesta podria ser una ocasió per equilibrar certes formes caduques, com són la monarquía i seguir pagant diners a algú que ja no treballa, o si més no, només pagar el subsidi d’atur que els correspongui, suposo que hi ha un màxim oi?.

Si algú pot respondre a la pregunda de: Els Diputats i els presidents segueixen cobrant si no treballen? i quina és la despesa de l’Estat per any a la Monarquía d’Espanya?

Ara, amb la crisi seria una oportunitat per equilibrar aquest moment de crisi, que potser no és l’única cosa, però perquè no començar pel que encara és injust??? 

I perquè no aprofitar aquest moment per treure la monarquía de l’estat espanyol?

Diuen que CRISI és OPORTUNITAT i cal CREATIVITAT, doncs apliquem-la.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. 3 – Conferència “NO PAGAREM”

    Conferència “NO PAGAREM”, la crua
    realitat de l’espoliació i el robatori comés contra Catalunya per
    l’estat espanyol i consentit pels partits polítics catalans encaixistes.


    “No pagarem!”

    Llocs on s’ha fet aquesta Conferència:

    (Sala d’actes Casal d’Europa, Berga, 14 d’octubre de 2004)

    (Casal Jaume I, Elx, 4 de març de 2005)

    (Sala Biblioteca Municipal, Sant Feliu de Guíxols, 14 d’abril de 2005)

    (Sala Biblioteca Municipal, Premià de Dalt, 17 d’abril de 2005)

    (Centre Comarcal Lleidatà, Barcelona, 19 d’abril de 2005)

    (Sala Biblioteca Pública, Cabrils, 4 de juny de 2005)

    (Casal Pere III, Balaguer, 10 de juny de 2005)

    (Sala de Cultura, Almoster, 14 d’octubre de 2005)

    (Ateneu de Cultura Popular, L’Hospitalet de Llobregat, 11 de novembre de 2005)

    Conferència NO PAGAREM,

    a càrrec de Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció i

    promotor de Força Catalunya

    —————————————-

    Senyores, senyors,

    Fa 2.200 anys, el gran polític grec Demòstenes, famós per les seves
    filípiques, que el van portar a ser considerat, segurament, el més gran
    orador de la història clàssica, advertia els seus connacionals, el poble
    d’Atenes, amb les paraules següents:

    “No voler ni escoltar el que cal escoltar ni els punts sobre els quals
    convé deliberar és cosa que ja admet totes les acusacions, i justament
    vosaltres, atenesos, ni voleu escoltar res fins que el perill és
    imminent, com ara, ni teniu costum de discutir res en temps de calma,
    no, quan ell es prepara, l’enemic, en comptes de preocupar-vos de fer el
    mateix i d’oposar els vostres preparatius als seus. Viviu tan feliços
    i, si ningú no us diu res, l’expulseu, però quan us assabenteu que
    alguna posició s’ha perdut o està assetjada, llavors escolteu i preneu
    disposicions. L’hora d’escoltar i de deliberar, però, atenesos, era quan
    vosaltres no ho volíeu i ara que és la d’actuar i de posar en obra el
    que tenim preparat, tot just escolteu.”

    Segurament perquè Grècia i Catalunya són pobles mediterranis, i perquè
    Catalunya també és filla de la Grècia clàssica en certa manera, aquesta
    situació que plantejava Demòstenes als seus connacionals no ens hauria
    de resultar estranya a casa nostra.

    Vostès han estat testimonis abans de la meva intervenció de com en Josep
    Castany ens ha presentat aquí la forma com ens roben quaranta milions
    d’euros cada dia. Aquestes dades no tenen només la facultat
    d’advertir-nos d’un greu perill, sinó que són el senyal que cal actuar i
    de posar en obra el que tenim preparat. Però ara, tal com feien els
    atenesos, hem de reconèixer que tot just comencem a escoltar. I
    sincerament cal preguntar-nos: Què és el que tenim organitzat per evitar
    la nostra ruïna com a poble? Per on cal començar?

    Abans de res, haurem de reconèixer que als pobles sotmesos per la força
    de les armes, com és el cas de Catalunya, se’ls escura tot el que es
    pot. Les xifres de l’espoliació econòmica que patim són un prova més de
    la nostra condició de colònia. Ara bé, també ens volen espoliar
    anímicament. I si convenim que l’ànima d’una nació com Catalunya és la
    seva llengua, a ningú no li ha d’estranyar l’afany que tenen de
    voler-nos matar l’idioma. A base d’esclafar-nos-el, l’idioma, li hem
    anat reduint la contundència i la claredat necessària. El mal,
    naturalment, ja està fet, però si volem esmenar aquesta tara que ens
    corseca l’esperit ens cal, sobretot, recuperar un llenguatge rotund que
    aixequi la nostra moral de victòria. S’ha de dir definitivament prou al
    to lànguid i derrotista al qual ens han acostumat els darrers
    vint-i-tres anys quan es tracta de defensar els nostres drets.

    No podem continuar parlant amb eufemismes si ens estan robant no només
    la cartera, sinó, i això és el més greu, ens estan robant el futur dels
    nostres fills. Ara, doncs, hem d’enterrar definitivament, quan parlem
    del nostre present econòmic com a poble, paraules com ara desequilibri,
    dèficit fiscal, manca d’infraestructures… Ens caldrà substituir-les pels
    autèntics adjectius que descriuen aquesta situació: robatori i
    atracament. O és que per ventura les xifres que anteriorment ha exposat
    en Josep Castany tenen una altra definició que no siguin aquestes?

    Tot això, però, no és pas nou. Així, per exemple, si agafem el llibre
    Revolució i guerra a Espanya. 1931-1939, escrit per l’historiador anglès
    Norman Jones, podem llegir el següent:

    “La proclamació de la Segona República va oferir als catalans una
    oportunitat per distraure els entrebancs del predomini ineficaç i poc
    comprensiu de Madrid. El ressentiment cap al govern central es basava en
    un fet econòmic. Catalunya era la regió més pròspera d’Espanya, els
    catalans sumaven només la vuitena part de la població espanyola i el seu
    raonament era que, amb una contribució a la hisenda nacional de gairebé
    el vint-i-cinc per cent, només el vint revertia a la regió en forma de
    despesa pública.”

    D’aquestes frase es desprèn que els catalans fa com a mínim setanta-tres
    anys que practiquem aquesta mena d’esport per al qual semblem tan ben
    dotats, i que és “la solidaridad con los otros pueblos de España”. Però,
    seixanta anys més tard, concretament l’1 de setembre del 1992,
    l’expresident Pujol, un home poc radical i gens partidari de les
    solucions dràstiques, no tenia més remei que reconèixer al diari El
    Observador això:

    “Uun catalán paga al Estado un 25% más que cualquier otro habitante del resto de España y recibe aproximadamente, un 20% menos.”

    Aquí, doncs, en comparació amb els anys trenta, la situació ja comença a
    assolir uns termes, diguem-ne, de pel·lícula de gàngsters.

    A tall d’exemple, només cal dir que, fa uns mesos, els indicadors
    econòmics assenyalaven que Catalunya era l’economia més endeutada
    d’Europa. Aquí, per tant, a part del que ens furten, com han pogut
    veure, ho devem pràcticament tot: el pis, el cotxe, la rentadora i, fins
    i tot, les vacances que ja hem fet. I d’això n’hem de dir progressar?
    Sembla que el nostre destí sigui donar el menjar a l’Estat espanyol i a
    les seves respectives oligarquies bancàries. Sense oblidar que tenim una
    classe política obsessionada de manera malaltissa a apuntalar Espanya
    per tal de garantir la seva menjadora, que nosaltres mantenim amb
    caritat cristiana (veient segons quins personatges que dóna la classe
    política catalana hem de parlar en termes de caritat). El cert és que no
    tenim dirigents que denunciïn aquest escanyament col·lectiu que ara
    ningú no pot amagar.

    D’altra banda, veiem com la rapinya practicada amb nosaltres ens fa
    perdre tots els trens econòmics: l’industrial, el tecnològic i també, ai
    las!, el del turisme. I aquí també hem de fer els catalans una certa
    autocrítica, perquè potser a nosaltres autodestruir-nos el paisatge no
    ens fa fàstic, però la gent que ens visita, i que provenen
    majoritàriament de llocs on tot ho tenen més o menys endreçat, han
    acabat per fugir de la lletjor del nostre malmès entorn.

    No podem ser gaire optimistes ni podem presentar, ara per ara, un país
    atractiu a inversors o a turistes. Moltes coses no les tenim en
    condicions, tot començant per nosaltres mateixos. Reconeguem que qui
    accepta resignadament un atracament col·lectiu com el que patim no pot
    inspirar confiança a ningú. Quines garanties poden oferir aquells que no
    protesten quan els roben el present i el futur dels seus fills?

    Fa uns mesos, un soci d’un dels bufets legals i tributaris més
    importants de Barcelona em confessava les mínimes possibilitats de
    competitivitat de la nostra economia. De manera realista, i amb
    coneixement de causa, afirmava que el repte de la nostra generació és
    aprofitar els vint-i-cinc propers anys per poder donar a Catalunya el
    màxim poder econòmic i polític. Si ho aconseguim, em deia, podrem
    possiblement establir les bases per evitar que els nostres fills, que
    ara tenen cinc, sis o set anys, no hagin d’emigrar en un futur. Ara bé,
    si no reeixim, va continuar dient, només els quedarà la possibilitat de
    muntar una botiga de souvenirs o un simple restaurant.

    Aquests diagnòstics, malauradament, no sorprenen si mirem el panorama
    general del país. Però la pregunta que també ens hem de fer és com ens
    hem pogut empobrir tant ràpidament si, per exemple, l’any 1990 el diari
    alemany Frankfurter Rundschan pronosticava per als inicis del segle xxi
    un Estat català líder europeu per la seva indústria i el turisme.
    Mentrestant, què hem fet i què ha fet la nostra classe política en els
    darrers catorze anys? Cal confessar que podent construir un Estat català
    líder europeu, aquí ens han intentat encaixar en un Estat que aquell
    mateix 1990 gastava diàriament 5.500 milions de pessetes més del que
    recaptava. Així, l’endeutament institucional a l’Estat espanyol l’any
    1985 era de 10,9 bilions de pessetes, i cinc anys més tard era de 22,5
    bilions de pessetes. Voler formar part d’una entitat política com
    aquesta és pròpia de mentalitats desequilibrades.

    Amb tot, si algú pensa que pinto la situació de colors alarmistes,
    primer que mediti si el pot haver començat a infantilitzar una política
    que ens ha volgut presentar la transició del franquisme a la nova
    restauració borbònica com si es tractés d’un conte de fades. Una mena
    de meravella que sembla un miracle. La veritat és que som ja massa grans
    perquè se’ns prohibeixi saber qui són els Reis d’Orient. Només cal
    constatar com ens parlen els nostres partits, siguin a l’oposició o al
    poder, per veure com ens poden amagar l’autèntica situació d’emergència
    que vivim. Però, què volen encobrir? Aquest empobriment que nosaltres
    patim pot tenir a veure amb el fet de voler tapar segons quines coses?
    Vegem-ho.

    El juliol del 1999 la revista britànica Eurobusiness publicava una
    informació en la qual xifrava la fortuna de la família Borbó en més de
    300.000 milions de pessetes. He de dir primer de tot que al cap
    d’aquesta família, que Franco va posar a dit com a màxima autoritat de
    l’Estat, un biògraf seu gens sospitós de republicanisme com és Jaime de
    Peñafiel, el descriu textualment així en la biografia Dios salve también
    al Rey:

    “El que sea rey no es motivo para ocultar que don Juanito no era ninguna
    lumbrera, pero ni falta que hacía para alcanzar el trono, por suerte
    para él.”

    En poques paraules, reconeix que és curt de gambals. Però, bé,
    continuem. Si aquesta publicació britànica reconeix els més de 300.000
    milions de pessetes i sabem que l’assignació a la família reial
    espanyola, segons diuen els pressupostos generals de l’Estat, és de mil
    milions de pessetes l’any aproximadament (amb els quals, a més, han de
    mantenir totes les seves despeses), aquí han passat dues coses. O aquest
    subjecte porta regnant tres-cents anys o s’ha embutxacat diners per
    alguna altra banda.

    Vegem, però, com ho detalla Eurobusiness, atès que fa una mena de
    rànquing de la mateixa família Borbó i divideix la fortuna en quatre
    apartats. El primer és diners i inversions. Ho direm en pessetes per
    copsar millor la magnitud del fet. Així, en diners i inversions, la
    família Borbó tenia l’any 1999 uns 141.355 milions de pessetes. El segon
    fa referència a la seva col·lecció d’art, la qual està valorada en
    83.150 milions. Després ve l’apartat de les joies, que puja fins a 2.663
    milions, i, finalment, el darrer és el de les propietats immobiliàries,
    que ascendeix fins als 74.835 milions. Aquest és el total de fa sis
    anys, encara que imaginem que s’haurà incrementat.

    Amb tot, els redactors de la informació van més enllà i es permeten fer
    una classificació familiar. Una mena de lliga borbònica de la riquesa en
    la qual la posició de fanalet vermell l’ocupa la infanta Maria, la mare
    de Juan Carlos, aquella del coll tort i que va morir fa poc. Aquesta és
    la més “desgraciada” de tots, perquè “només” té, o tenia, 831 milions
    de pessetes. Res, xavalla, una misèria. El que ve seguidament és el
    comte de Barcelona, el pare del Borbó i que també va morir, amb 3.159
    milions de pessetes. Després passem a la noia, que és el prodigi
    d’intel·ligència que té la família Borbó: la Infanta Elena. Aquesta
    mossa que vostès veuran que és una noia espavilada i de mirada sagaç,
    amb una intel·ligència que tota ella desprèn… Una cosa fantàstica!
    Doncs bé, la Infanta Elena, per ser tòtila, perquè es una tòtila,
    acumula 1.496 milions de pessetes. Déu n’hi do, com es paguen segons
    quins atributs! Més endavant segueix la Infanta Cristina, la “nostra”. I
    dic la “nostra” perquè viu a Pedralbes i treballa a “La Caixa”, cosa
    que fa que alguns catalans passerells la vegin totalment integrada al
    país. Es veu que l’entitat bancària li deu pagar un sou estratosfèric,
    perquè ha acumulat una fortuna de 2.660 milions de pessetes. Caram amb
    les gratificacions de “La Caixa”! I després ve el noi, al qual es veu
    que l’han de deixar ben col·locat. S’ha casat fa poc i es veu que ara
    possiblement complirà les mínimes funcions reproductores que li
    reclamen. No serà per diners, que no ho faci, perquè té un patrimoni de
    5.654 de pessetes. Continuem. El segon lloc de la classificació l’ocupa
    Sofia de Borbó, com no podia ser d’una altra manera. En els seu cas hem
    de dir que aquesta potser és l’única que s’ha guanyat algun milionet,
    perquè aguantar durant quaranta anys el sòmines de marit que té… En
    fi, vull dir que com a mínim algun caleret se l’ha guanyat. Però en
    absolut els 7.649 milions de pessetes que acumula. I finalment, el
    campió, el “campechano”, Juan Carlos I. L’home que, si escoltem els
    polítics espanyols i la majoria de catalans, és una mena de reencarnació
    de Winston Churchill, com a mínim. Un home amb un talent polític que ha
    salvat Espanya de no se sap quantes misèries i que, segons la revista
    britànica Eurobusiness, té una fortuna acumulada de 90.633 milions de
    pessetes.

    Així, ja poden veure com mentre un curt de gambals, com li reconeix el
    seu mateix biògraf, pot acumular una fortuna de més de 90.000 milions de
    pessetes, a vostès, com a mi, per la quota impagada d’un mes d’autònoms
    podem rebre una carta que ens digui que “en el plazo máximo de 24 horas
    se persone en las oficinas recaudatorias citadas en el encabezamiento
    del presente escrito para solventar el pago de la deuda reclamada y que
    en caso contrario se procedera sin más demora ni trámite a solicitar del
    señor juez competente la autorización de entrada forzosa en el
    domicilio comercial indicado”. Un Estat que permet que la seva màxima
    autoritat s’enriqueixi com un dictador africà qualsevol mentre tracta
    com a delinqüents els seus ciutadans per retardar-se en el pagament de
    200 euros, és un Estat corrupte i feudal.

    Però, tot i la informació d’Eurobusiness, aquesta actitud de la família
    Borbó és una cosa històricament prou coneguda. Així, l’any 1925,
    l’escriptor valencià Blasco Ibáñez, des del seu exili parisenc, escrivia
    coses com aquestes de l’avi de Juan Carlos I:

    “Alfonso XIII está a sueldo de la empresa Krupp , y de todas las empresas alemanas que quieran darle una buena propina.”

    Pel que es veu, aquí no canvia res. Abans era Alfonso XIII i ara és
    Juan Carlos I, abans eren les “contribuciones” i ara és la declaració de
    la renda o l’impost de societats, abans era el preu abusiu del bitllet
    del tramvia de Barcelona i ara és aquesta mena de refugi de bandolers
    que hi ha a les autopistes que s’anomenen peatges. La situació és
    exactament la mateixa, però la gran diferència és que abans hi podia
    haver homes de lletres com en Blasco Ibáñez que es jugaven la pell per
    denunciar la injustícia i ara no. Ara, una gran majoria mira de poder
    cobrar la subvenció.

    És normal, doncs, que dins un context com aquest, en les darreres
    dècades i salvant honroses excepcions com podrien ser un Trias Fargas o
    un Heribert Barrera, hem tingut uns dirigents incapaços d’infondre als
    catalans una moral apta per superar els inconvenients de competitivitat
    que genera l’actual ritme econòmic. Perquè tret del conegut i
    fastigosament repetit “anem bé”, sense concretar mai ni cap a on anem ni
    provar que efectivament anem bé, s’han anat limitant a acceptar totes i
    cadascuna de les lleis dictades des de Madrid que perjudiquen
    directament l’economia catalana. És així com el català, cada vegada més,
    ha anat reduint la iniciativa empresarial i les il·lusions d’un futur
    pròsper. La confiança en ell mateix es va enxiquint en veure’s
    desprotegit d’uns institucions que sintonitzin per tarannà amb la seva
    creativitat i operativitat professional.

    Caldria, sense cap mena de dubte, repetir aquella frase d’en Carles Pi i Sunyer que deia:

    “L’estudi dels fets de la raça ens ensenya que en qüestions de comerç i
    quant a iniciativa i empenta, un català no acovardit pot arribar allà on
    arribi qualsevol altre home.”

    Veuen ara vostès per què el més gran delicte dels homes que ens governen
    no ha estat pas l’espoli econòmic? El pitjor delicte és consentir que
    es mati l’esperit de Catalunya. Aquest és el màxim delicte d’aquesta
    gent, que matin aquell esperit que deia en Pi i Sunyer.

    Per tant, què fer davant d’una situació que sincerament hem de
    qualificar d’emergència? No ens hem de quedar només amb la denúncia i
    amb la teoria, hem d’intentar donar respostes i passar a l’acció. I en
    primer lloc ens cal rebutjar les situacions que comporten el pas de la
    tortuga. Perquè és inconcebible plantejar rebaixar parcialment l’espoli
    practicat amb Catalunya en deu o dotze anys, com algun aprenent de
    parlamentari afirma tranquil·lament. Més que res perquè d’aquí a dotze
    anys no hi haurà res per espoliar. I si no mireu la revista The
    Economist de fa un parell de mesos, on es deia que del 1999 al 2004
    Catalunya havia perdut el 20% de la seva competitivitat respecte a
    Alemanya. D’aquí a dotze anys, la nostra competitivitat econòmica
    l’haurem de comparar amb la de Guinea Equatorial.

    En una època on tot va a una velocitat supersònica, des de les
    comunicacions fins a la mobilitat de les persones, ens cal reconèixer
    que resulta grotesc parlar d’aquests terminis com fan els nostres
    polítics. Tots exigim solucions ràpides en la nostra vida del dia a dia.
    Volem la immediatesa en tot. Algú s’imagina la nova directiva del Barça
    dient que el pròxim títol l’obtindríem d’aquí a dotze anys? Els
    exigeixen èxits immediats com passa avui en tots els ordres de la vida.
    Això és el que hem de fer nosaltres també.

    D’altra banda, també ha arribat el moment de nous plantejaments i de
    noves interpretacions sobre el país. La setmana passada m’entrevistaven a
    la ràdio de Sant Boi de Llobregat, i jo parlava de la situació política
    en general del país quan l’entrevistador, un català nascut a Beas de
    Segura (Jaén) i de nom Manuel Olivas, va dir-me que aquests trenta anys
    de pseudodemocràcia eren trenta anys d’unes idees fracassades. Això
    perquè després, molts dels nostres polítics, amb la boca petita i en
    privat, vagin infravalorant la capacitat política d’aquests nous
    catalans vinguts d’altres terres peninsulars. Doncs bé, quan Manuel
    Olivas va fer aquesta afirmació no vaig poder evitar pensar en un llibre
    d’en Jordi Pujol publicat l’any 1958. I vostès ara segurament pensaran:
    “I què té a veure un locutor de radio Sant Boi fill de Beas de Segura
    amb el que estem parlant avui i els trenta anys de les idees
    fracassades?” Ho entendrem si sentim el que deia aleshores Jordi Pujol
    per encarar la nova situació de Catalunya després de la mort de Franco:

    “Si aquesta missió fos realitzable dins d’Espanya però a base d’una
    organització federal de l’Estat, a base d’una autonomia que garantís les
    llibertats col·lectives essencials de Catalunya, aquesta podria ser una
    bona solució.”

    Però, després, més avall, afirma:

    “Si aquesta missió només fos realitzable en una situació d’Estat nacional separat d’Espanya aquesta seria l’única bona solució.”

    Tots sabem prou bé quin va ser el camí triat per l’expresident, tots el
    coneixem de forma clara. Veuen ara per què diem que són trenta anys
    idees fracassades? Perquè ha fracassat l’autonomisme, el
    plurinacionalisme o el suposat federalisme que han conreat des de Jordi
    Pujol fins a Pasqual Maragall. Està abocat al desastre tot allò que no
    sigui trencar amb Espanya i França. Ara, més que mai, caldria repetir
    una frase del president Kennedy de l’any 1960:

    “El que més necessita una nació és un corrent constant d’idees noves.”

    I a Catalunya estem encara, com a mínim, amb les mateixes idees de fa mig segle.

    Sens dubte, a Catalunya Acció, aquest projecte polític que té com a
    objectiu innegociable portar Catalunya a la seva independència, intentem
    aplicar-nos aquesta màxima d’en Kennedy. Som conscients que per
    guanyar-nos la voluntat dels catalans i salvar les dificultats i
    obstacles per arribar al final del camí no podrem fer-ho amb discursos i
    estils passats de rosca com els que hem viscut fins ara. La nostra és
    una acció de futur perquè no pensem en termes de legislatura, perquè no
    necessitem renovar la nostra menjadora cada quatre anys, perquè vivim
    del nostre ofici i del nostre benefici. Nosaltres anem més enllà i
    pensem en les futures generacions de catalans i quina mena de llegat els
    deixarem. I com que tenim dignitat nacional i humana no consentirem
    deixar als nostres fills una Catalunya arruïnada econòmicament i
    espiritualment i de la qual hagin d’emigrar. La responsabilitat, doncs,
    és tota nostra. Prenguem la consciència necessària per tal de saber que
    del nostre encert, o del nostre desencert, en depèn el futur de
    Catalunya.

    Moltes gràcies.

    Santiago Espot,

    President Executiu de Catalunya Acció
    i promotor de Força Catalunya.

    ——————————

    (Discurs publicat al Llibre

    Discursos a la Nació “De Catalunya Acció a Força Catalunya”)

  2. Montse, no et sé respondre a la pregunta, però suposo que molt més del que seria necessari.

    Sempre he estat republicà, i ara també. De tota manera, hi ha una certa república “de dretes” que alguns sectors de Madrid auspicien -o ho han fet- com a alternativa a la Monarquia juancarlista -i a l’antany republicà PSOE com a impícit aliat seu.

    El president d’aquesta república pseudofatxa seria… un tal Aznar. T’imagines?

    En tot cas, per una qüestió de principis, continuaré sent republicà. De la República Catalana, si pot ser.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.