Montse Vives

Artista visual, viu entre Munic i Barcelona.

13 de novembre de 2007
Sense categoria
0 comentaris

EL VIATGE DEL MES I MIG

Obro el meu bloc, tenia ganes de fer-ho i començo per un viatge que vaig fer el mes de gener i febrer d’aquest any. Volia penjar-lo en català, que és com el vaig escriure. El vaig traduir al castellà per penjar-lo i que el puguéssin llegir les persones que vaig conèixer pel camí. Properament penjaré imatges de cada un dels capítols.

Sóc treballadora de l’art i poc a poc aniré afegint imatges de la meva obra, de moment per qui vulgui veure la meva web és http://www.montsevives.cat


QUADERN D’ABORD
capítol primer
e n t r e    n u v o l s

Quan arribi a Baires estarem a una distància de 10.500 km.

He demanat un seient al costat de la finestra però que no vegi l’ala de l’avió, m’han donat el seient 21 A. S’hi veu tota l’ala. O bé m’han entés Ala sí, o bé no pronuncio bé.

El seient 21B s’hi asseu un home madur, cabell gris, atractiu que fa bona olor,maleta de pell, sabates molt especials, és silencios. Quina sort que no m’hatocat aquella dona del darrera que no para de parlar o bé la del seu costat que fa el mateix, o aquell home que es fica el dit al nas i després s’el mira.

Estaré 14h asseguda al costat de l’home silenciós, sense nom, sense història,ens creuem mirades, ulls color mel, perquè no els tinc jo d’aquest color?, m’encanten…, intercanviem paraules, mirades, em diu que és compositor i que està de gira reflexiva, jo també!!! i així bla, bla bla…..

si no fos que zzzzzzzzzzzz  NO no ha sigut així, això és una petita ficció, al meu costat s’ha assegut una dona argentina, que té un fill que viu a la Seu d’Urgell que hi té un quiosc, jo he estat la seva dama de companyia, ja que no es trobava gaire bé, i de cop mentre sopàvem es cau damunt del menjar, OSTIA!
s’ha mort, crido a l’azafata, i li toca el bras, em diu no està freda, i veig que respira, que faig? però res després es desperta i li pregunto que li ha passat?, diu que s’ha prés una pastilla de més, i l’azafata que ho sent diu; mujer, si usted se muere para usted no es el problema pero para todos los que
estamos acà… les coses són així, aquestes sí que són reals…

continuarà…

ARRIBO A BAIRES AMB LA SENYORA VIVA que no s’ha mort i no em deixa fins que veu a un amic del seu fill que l’està esperant a l’aeroport, jo també surto m’estic 6h, abans que m’enlairi de nou cap a Santiago.

Torno a entrar a l’aeroport després d’haver-me trobat amb un amic de Baires, contenta però cansada del vol, torno a la porta d’embarcament, hi veig dues monges i penso segur que seran les meves companyes de vol, fixe, ho són, no tinc finestreta, i això que em diuen que es poden veure els Andes, però veig
una finestra buida i pregant, com ho farien les monges, aconsegueixo posar-me al costat bo per veure l’Aconcagua, jo que m’ho penso que l’he vist, l’he vist?? ho semblava una muntanya que estava molt aprop de l’avió, m’ha vingut al pensament VIVEN, i els pels se m’han posat de punta ja que he pensat, si em
tocava menjar a mi algú, menjaria a les monges, estan beneïdes, són sanes i formoses, ho tinc clar, me les menjaria a elles. Per sort l’avió a sobrepassat els andes i Santiago….

A Santiago em pensava que m’esperaria Ximena, però després d’estar donant voltes i més voltes amb el carro i anar contestant que no als taxistes que em volen pendre d’equipatge, veig una noia amb cara de no entendre res i amb una pancarta que diu MONTSERRAT VIVES, és el meu primer cop, la primera vegada que algú em ve a esperar amb una pancarta. em sento molt important. La Ximena no ha pogut venir, un taxista s’encarrega deportar–me on treballa Ximena

La productora MODO, Ximena està preparant un documental per TV sobre les matances d’Iquique….

Continuarà.

AIXÍ COM A BAIRES DIUEN CHE, al començar una frase o a l’acabar-la, a Chile acaben amb el Pu o el Po o el Pue. Em va estranyar la primera vegada, quan els preguntava tal o qual adreça i em contestavem -dama, está a cuatro cuadras y media pu? i jo – que deu voler dir amb el pu. Quan preguntes tres o quatre
vegades o parles amb algú i sempre amb el Pu o el Po o el Pue, te n’adones del joc llingüístic, ara me n’he adonat que els i les catalanes diem el oi? O l’eH?, coses de país i de llenguatges.

Diuen que Santiago és lleig, dit per la mateixa gent Santiagueña, però per a mí vaig trobar que és un lloc modest, sense grans edificacions, grans passetjos, sino a una mesura tranquil.la sense opulència. Jo hi he trobat racons tranquils, perquè, això sí, és un lloc sorollós. Santiago té una mica de tot, com les grans ciutats, zones peatonals que s’hiassemblen a totes les zones peatonals amb els mateixos comerços, però m’ha
sorprés la quantitat de farmàcies que hi ha. Serà que estan més malalts? Ningú em sap respondre. Visito la casa Colorada, on hi ha turisme de Santiago, també museu d’història de la ciutat, no val gens la pena, la història vista des dels conqueridors i dels
indis res de res. Me’n vaig aviat i veig que hi ha el museu de Chile precolombí, allà vaig. Fantàstic, ben presentat tan en la seva exposició d’objectes i figures com en les seves explicacions escrites, encara que breus, prou explicatives per situar-te. M’intriga la quantitat d’objectes per fer servir al.lucinògens i els cocaleros, figures de fang amb un costat de la cara inflada degut a que estan mastegant coca. No hagués sortit del museu a no ser que havia d’anar a comprar el meu passatge cap al nort, Iquique, 24 hores en bus, no és broma, però el preu era com uns 43 € i a més dónen almuerzo i cena.

De Santiago visito també la MONEDA, els pels de punta, m’imagino i recordo les escenes de l’asalt al Palau amb Allende dins, Tothom està content de la mort de Pinochet, al viatge he conegut algún prés durant la dictadura, ja us explicaré en promers capítols, estan contents però emprenyants perquè no el van jutjarcom es mereixia, a mi també em sap greu.

A casa de Ximena tot passa volant, fem un asado amb amics, prenen pico saur, beguda alcohòlica bonísima que et deixa en un estat semi tot, però bé, al final d’un dia de caminar i veure, anar-t’en una mica lluny de la raó va fantàstic.

Ximena està esperant un nen o una nena, ja en té un Amador, un encant de nen. El que vé si és nena li posarà Àgata, ja que és a Barcelona al Passatge Sta, Àgata on teniem el taller, que com que va ser un temps molt productiu per tothom que vam compartir aquell espai, ara ja liquidat, Ximena li vol fer un homenatge,
tan de bo sigui nene, i si és nen? Âgapito (?)

Propera connexió de camí a Iquique. 24 hores en bus. Ho podré resistir???

montse pu  

VALPARAISO

He tingut algun problema amb internet amb el que us puc dir que potser tindreu algun mail repetit, redactat de diferent manera. Ho sento, alguna cosa ha passat ja que és com si no us hagués enviat la part que avuí redactaré.

Estan a Santiago tinc ganes de veure el mar, que és a una hora i mitja, el mar?lòceà, el Pacífic, és la primera vegada que el  veig i com sempre tinc una sensació nova estranya de pensar que l’estic veient de veritat. Valparaiso està ple de petites barraques de mil colors, escampades per la muntanya. REalment
semblem barraques, construïdes amb fustes i pintades de colors forts, sense sostre, a Valparaíso mai hi plou. Qui estimi Neruda sabrà que hi té una casa, com altres escampades a Chile, però la Sebastiana és una casa que va significar molt per ell i la seva producció poètica, visito la Sebastiana, construida del res, s’aixeca per damunt del cerro, com en diuen a les muntanyes, la vista és magnífica i quan veus la quantitat de cases i més cases i més cases que es perden pels cerros que envolten Valparaíso. Allà hi menjo el primer Ceviche, peix adobat amb llimona i coriandre, boníssim, interaré fer-ne a Barcelona.

Els viatges no tot surt bé, quan vaig per buscar l’autobus de tornada em trobo que encara que he pagat la tornada, oberta, sense dir a l’hora que torno, confiant que hi haurà passatge, doncs res, em quedo sense, però jo m’espero fins que hi hagi algú que decideixi quedar-se a Valparíso un dia més i així és,
i així puc sortir i arribar a Santiago abans que em tanquin el metro, tanquen a les 22 hores, i nosaltres ens queixem.

PERSONES I PERSONATGES.

Els i les Chilenes solen ser morens, amb ulls rasgats, no gaire alts, molt simpatics i atents. Parlen de la Bachelet com una dona forta i ferma, algunes persones opinen que és massa lenta, però la majoria els agrada, tret d’un home que sento dir, – hasta nos estan mandando en el gobierno, ho diu emprenyat, jo
penso, un mascle involucionat.

Us he parlat del caganer del museu precolombí, doncs sí, hi ha una figura d’un caganer de l’epoca precolombina, llàstima que no li he pogut fer una foto.

DEL VIATGE DE LES 24 HORES

Després de despedir-me de tothom contenta d’haver conegut Santiago de Chile i Valparaíso, començo el viatge cap a IQUIQUE, allà m’hi he de trobar amb Philly, la dona que viu a Sucre, Bolívia, però que havia viscut 15 anys a Barcelona.

Torno a pensar qui em tocarà al costat, aquesta vegad són 24h no és broma, em toca un home de mitjana edad, del sur de Chile, poc parlador però interessant,
triguem en parlar-nos, diria unes 6 hores de camí cada ú a la seva bola, però per culpa d’una ampolla d’aigua amb gas saccejada, quan l’obro deixo el pobre home plé d’aigua i a mí mateixa, i el terra de l’autobús, i el senyor i la senyora del costat, jo que em disculpo mil vegades, però amb molt bona
predisposició per reure de la situació, això em deixa més tranquila, coses del viatje, però això mateix fa que comencem a conversar i m’explica que a l’època de Pinochet havia estat prés i del content que estava amb la seva mort, etc etc,

El cul em va quedant quadrat per moments, dormo, mig llegeixo, són moltes hores, moltes però a la fi no s’em fan tan pesades. Quan es fa de dia començo a veure el paisatge per la finestra, OOOOOOOOh muntanyes plenes de cactus, de cop canvia el paisatge i sorra, muntanyes de sorra, l’Erwin, l’home que seu al meu
costat diu – El desierto de Atacama i ja no el deixem i ens deixa fins a IQUIQUE.

continuarà

Gràcies a tothom per l’acús de rebuda dels meus correus, vaig una mica a destemps i a voltes no trobo un lloc d’internet amb tota la qualitat que cal però això també forma part del viatge

PERQUÈ COSES DE CHILE?

Perquè no sé si sabeu que a Chile només fa un any que s’ha divorsi és legal, us ho exoplico perquè es veu que hi ha cues i més cues, perquè serà? ah l’amor,l’amor….

El desert d’Atacama és gran immens, ja miraré quant fa en hectàries, però penso que no diria cap mentida si dic que és tan gran o tan petit com Catalunya, si algú té la dada serà ben vinguda.

De tan desert em venen al cap unes paraules:

Que desert està el desert, dels que deserten sense encert, al desert de l’ànima.

Et va entrar cap endins, no veus ni una planta, ni una flor, ni una casa, tot dunes gegants que canvien amb el color del sol, o de l’ombra.

El meu veí de seient l’Erwin, em parla dels Mapuches, de l’extermini que van fer
els espanyuols,-yo no soy española, que soy catalana, soy como los Quechuas, con su idioma, sus costumbres y demás, (s’ha de fer país i a més quedes millor si dius que no ets española). Erwin arriba al seu lloc Guaraquinao, quin nom,  i a mí encara em queden sis bones hores, que les disfruto millor amb més espai,
encara que no em queixo del company que m’ha tocat, tranquil i bona companyia.

IQUIQUE

Per qui coneixi la Philly no trobarà estrany que hagués agafat una pensió que es diu LI MING, estrany, però per ser la Philly ja no és tan estrany, va agafar la guia i va anar als més econòmics i sí, l’hostal Li Ming no us el recomano. Com que l’interés primer va ser veure i abraçar la Philly no vaig veure on ens havíem ficat. Una mica rònec, les finestres no es tancavan el lavabo compartit, però no massa bé i jo amb 24h de bus al damunt. Pedrò la trobada amb la Philly va ser molt emocionant, feie un aany i mig que no ens veiem i només ens
parlàvem via internet. Van començar a parlar i no vam callar fins la nit, que jo exhausta, vaig començar amb, i perdoneu-me l’expressió amb cagarrines i per la nit em vaig haver d’aixecar per treuro tot, ho sigui que vaig vomitar, després d’això vaig quedar com una rosa, però el pitjor va ser que el soroll
del carrer era impressionant, que no vaig poder tancar la finestra, perquè no es tancava i que jo estava sense esma de res, però com diuen _no hay mal que cien años dure, l’endemà jo, estava molt bé, com una rosa, serà que tinc formes encara, i així és, comprovat tot això, ens anem a la platja, a la platja, però ens en diuen una Playa Lobitos, que encara que ens diuen el bus que hi va, no hi va, i així anem a parar a una zona militar i allà ens banyem, ens banyem?  NOOOOOO, està plé de meduses. Aquesta és la meva primera experiència de banyar-me a l’oceà Pacífic, però ha sigut macu!!! He begut la primera infusió
de coca.

D’això ja en faré un capítol a part, ja que a partir de la primera ciutat del Perú la coca ens anirà acompanyant, animant i serà un reforç pel mal d’alçada.

Iquique, per la gent que ha escoltat Quilapayun recordarà la Cantata de Santa Maria de Iquique, encara existeix l’escola, allà van morir diu la cançó. Murieron 3500, però s’ha comprovat que no van ser tants però 3000 o 400 sí.
Aquesta és la història que ens explicarà Ximena per la TV. i com van intentar matar al coronel que va donar el vist i plau a la matança.

D’IQUIQUE A ARICA

Arica, encara a Chile, ens agrada més, més silenciós. I tenim una residència que a l’habitació hi ha bany a dins. Això ha estat una de les condicions que li he posat a la Philly i així ha sigut. Us explico que a Arica hi ha una catedral, dissenyada per Eiffel, jo no sabia que tenia tantes coses repartides pel món,
ja sabeu que a Porto hi ha un pont. Ës un lloc de pescadors, hem menjar molt bé, ceviche, recomanable i marisc, que bó, però el millor d’Arica ha estat que hem vist pel.lícans, multitud de pelícans com si fossin coloms i una altra cosa; Llops de mar, ha sigut tota una experiència, tota una experiència.

D’ARICA A AREQUIPA JA AL PERU, següent capítol

Estic cremada pel sol, es veu que la capa d’Ozó és molt gran i la protecció ha d’ésser més alta de la que porto, 40, i gràcies a l’Aloe Vera que m’està calmant tanta escalfor.

JA SOM AL PERÚ.

a Arequipa estem a la Posada del Cacique, cèntrica i bon ambient familiar.
Arequipa li diuen la ciutat blanca, ja que està construïda amb la lava que desprenen els volcans que hi ha al voltant. El Misty, el Pichu-Pichu, l’Ampato, ara ja no estan en erupció, el Misty té 5.825 metres i té 8.000 anys d’antigüitat, l’última erupció va ser el segle XV.

La construcció d’Arequipa és interessant, grans blocs de pedra blanca, en diu Silla. Hi ha un gran convent el de Santa Catalina, feta en aquesta pedra, és interessant el seu interior, monestir de monges de clausura, amb les seves cel.les, les cuines. L’espai interior està pintat de diversos colors que li dónen un aspecte fresc, no precisament de claustre.

Els Ta-ta Taxis. Em sorpren a l’entrar a Arequipa la quantitat de cotxes petits de color groc, són els taxis, n’agafem un, però caminar per Arequipa és de suïcides, no tenen en compte res, no hi ha quasi semàfors i als creuaments es passen tocant-se uns cotxes amb els altres, a més dels busos, plens de gent a vessar, i el soroll constant, de botzines. Preguntem si hi ha molts xocs entre cotxes o molts atropellaments, ens diuen que no, que només el cap de setmana i només aquells conductors que van borratxos. (No sé, no sé)

Penso que hi deu haver bons corredors de rallis…LA GENT DEL PERÚ

Amb la Philly comentem els rasgues dels Peruans i Peruanes i en fem un retrat, pell més fosca que els Xilens i Xilenes, nas més gran i a voltes en forma aguilada, sobretot els més indígenes i pomelos sobresortits, POMELOS diu la Philly, em poso a riure com una desesperada, – como que pomelos Philly!, – no se llaman pomelos lo que tiene aquí? (em senyala els pòmols, Philly s’ha passat 15 anys a Barcelona i ara en porta 2 o 3 passejant per Brasil, Argentina i ara a Sucre, Bolívia, però es veu que la paraula (Pómulos) no la va fer servir gaire. Dons sí, la gent del Perú, sobretot els indígens, que en veus a cada moment,
tenen els pòmuls molt marcats. N’hi ha que són realment macus i maques físicament, els llavis grossos, pell morena, i els cabells negres i totes, totes les dones tenen els cabells llargs i porten trenes o una o dues, no gaire altes ni alts. Els homes, molts també porten els cabells llargs amb una cua al darrera.

I els vestits? La gent camperola va vestida amb la roba típica de cada regió, veus dones amb polleras (faldilles) de molts colors, les que porten les faldilles amb volants un a sota l’altra, és que estan casades, les que porten les faldilles sense volants, són solteres.

Solen ser persones fortes, quasi totes porten barret, de diferents colors i formes, segons la regió. Són un joc de colors, formes i tèxtils, realment fascinant!

Al sur parlen  encara l’Aymara, provenen de diferens ètnies, els Collas i els Aymara, que van habitar aquesta part del Perú abans que els Incas i al nort els Quechuas, que encara es parla i molta part de la població. Escoltar-los és com sentir, el basc, no entenc res, encara que estic aprenent algunes paraules que
ja us les escriuré.

Un apunt, he rebut de

Ricardo, diferents versions de l’extensió del desert d’Atacama, veieu:

 He buscado la extensión del desierto de Atacama y he encontrado
> diversas cantidades: Según la Enciclopedia Encarta, tiene 363.000 km2
> (creo que es demasiado, más de 11 veces Cataluña), según la
> Wikipedia, 181.300 km2 (unas cinco veces Cataluña) y según la
> Enciclopedia Británica, 140.000 km2.

És la fulla de la coca una droga?
Desitjeu saber com els nostres ancestres van usar la fulla de coca?
Perquè la gent continua usant-la?

Aquestes preguntes les responen al museu de la coca a Puno. c/ JR. Deza 301 PUNO obert de 9h a 13h i de 15h a 20h.

En aquests país, Perú, la coca és un element quotidià, cada dia per esmorzar es pren un maté, et deixen un platet amb fulles de coca i aigua calenta i cada dia com a mínim em vec un.

No és adictiu, l’adicció és en quan es tracte químicament la full de coca i se n’extreu la cocaina a més que el consum esnifat provoca greus consecqüències en el cos humà.

En el museu de la coca s’explica que, les mòmies Incas tenien totes les dents, no tenien càries, i no tenien osteoporosi. Se sap que és un producte, la fulla de coca, energetitzant, analgèsic, desperta el cervell, combat el cansament  i el mal d’alçada i a més treu la gana.

El seu consum ha tingut diferents usos; en l’època pre-inca i inca la prenien els sacerdots i xamans i l’alta jerarquia. Més endavant va ser de consum més ampli; els agricultors i treballadors en general els servia com a estimulador, i els treia la gana. Quan van venir el colonitzadors, els espanyols, van prohibir totalment el consum
de la fulla de coca. Alguns sacerdots però la van provar com a medicament, en cas de dolor de queixal els treia el mal i a més corretgia la càries.

Poc a poc es va tornar a utilitzar. Avui en dia se saben els beneficis de les seves propietats i la fulla de coca està extesa per tot el territori Peruà. Te n’ofereixen com qui t’ofereix té o café.

Es pot pendre la fulla mastegant-la i llençant-la al cap d’uns 20 minuts o bé prenent uns caramels que contenen la fulla barrejada amb sucre, també es pot prende en infusió.

Els nens no en prenen fins que no arriben a la pubertat.

El meu ritual d’iniciació a la fulla de coca va ser quan vaig anar, amb la Philly a la VALL DEL COLCA, una vall plena d’encants paissagístics, muntanyes altíssimes, vaig arribar a un 4.910 m, on désprés d’haver mastegat fulles de coca, ofertes pel guia a tota la gent que feien la ruta ens va servir per prevenir el soroche o mal d’alçada.

L’encant de la vall del colca no el puc descriure en paraules, les fotografies que he fet espero que puguin aportar un document a aquesta descripció. Una de les coses més impressionants, per diferent que vaig viure, va ser veure un Còndor que quasi em toca el meu cabell, després d’esperar una hora que apareixessin els còndors, hi ja anavem cap el bus, veiem sortir un animal que
planejava, i a més tenia unes dismensions enormes. Vaig poder fer un petit video amb la meva càmara, però quan estava damunt meu, em vaig espantar tan i vaig sentir tanta emoció que vaig tancar el video.

La meva ofrena: a 4.910 m. vaig posar quatre pedres unes damunt de les altres fent una pila, com les que hi ha a les parts altes de les muntanyes, en veus moltíssimes i el guia ens va dir que eren ofrenes als deus i a més es podien
demanar desitjos. Ven cert que jo ho vaig fer seguint les pautes de l’ofrena al deu INTI (el deu Sol dels Incas) i que vaig demanar, no un sinó una quantitat infinita de desitjos, que espero que com a mínim un es realitzi.

Ara ja em sento una Inca, ja que l’iniciació a la fulla de coca et porta a les figures fetes de fang que vaig veure al museu de Santiago de Chile, d’art precolombí, amb una galta abultada pel fet de mastegar una quantitat de fulles.

continuarà… 

LAS LLAMAS, LAS ALPACAS Y LAS VICUÑAS.

En el Tíntin als Andes, les llames són uns animals que escupen quan se les molesta, es veu que no n’he molestada a cap doncs de moment, no me n’ha escopit cap. La veritat és que en el recorregut de la Vall del Colca, que recomano a tothom que pugui passar per aquest país, recordar Arequipa – Perú, veig Vicuñas, de la família dels camèlids, i de les que s’extreu una pell finíssima per a fer teixits, que resulten cares fins i tot als turistes, però regatejant un poc, et pots fer amb una peça petita per un preu raonable, el regateig potser tindrà un capítol a part.

La Philly i jo van veure a més de les Vicuñas, que són animals graciossísims ja que tenen el coll llarg i semblen jirafes petitetes de color bru, les Alpacas, que se semblen molt a les llamas, i es poden distingir, com diu el nostre guia, Pedro, perquè tenen les orelles rectes i les llames les tenen en forma de corva, o és al revés?, vaja la meva memòria! També doncs, veiem llamas, algunes de dos colors; pardes i blanques o negres.

Diuen que els Incas feien sacrificis, a més dels humans, dels que parlaré més endavant, sacrificaven la llama negra, li treien el cor i les visceres i si el cor sortia senser, era que tindrien un bon futur i una bona collita. Dels Incas també en parlaré més endavant, doncs estic feta un batibull de tantes històries diferents que circulen.

La carn de les Alpacas es pot menjar, jo n’he menjat, si està ben cuinada és molt bona, pel meu gust. També de les Alpacas se n’extreu la llana, amb la que fant boniques i colorejades gorres i estores, i altres elements tèxtils que no són tan cars com les de la VicuñaEl Viatge cap el Perú, segueix el desert, desert, ara ja amb la Philly al costat i comentem la jugada, es fa aborrit. A la frontera cap problema.

AREQUIPA A PUNO (al costat del Titicaca) i SILLUSTANI


 

De la sorollosa Arequipa, encara que bonica ciutat blanca, és la tercera de Perú, ens anem amb bus cap a Puno, les guies la descriuen com un lloc lleig però que té el punt d’interès que està al costat de TITICACA, el llac, un dels més alts del món.

Anem a l’hotel que ha encomanat

Solange, ja que ella arribarà un dia després que nosaltres arribem a Puno.

Solange es va animar a participar en una part del meu viatge, Perú, volia veure el Machu Pichu.

Solange ha viatjat uns dies abans des de Lima passant per La Paz i anant a visitar La Isla del Sol, després es troba amb Philly i amb mi a Puno.

De Puno ens agrada tot, que passa amb les guies? Puno és silenciós, no és tan espectacular com Arequipa, però el silenci ens guanya, hi ha moltes bicicletes i pocs taxis, ja que part de les bicicletes són taxis per portar com a mínim dues persones, philly i jo hi anem per fer una visita al TITICACA que vol dir
Puma Gris, i diuen que el llac té forma de Puma. Més endavant veiem que ens diuen que Cuzco te forma de Puma, que a Machu Pichu, la muntanya te forma de Puma, tot té forma de Puma, però nosaltres no ho veiem i això que ens hi esforcem.

Abans que arribi

Solange, amb Philly anem a veure unes ruines Incas, Sillustani, temple i tombés Incas, un lloc preciós i misteriós, ple d’energia, el guia ens fa posar al temple i ens deixa una estona per meditar, jo que mi’hi poso amb moltes ganes i sento com els meus dits es comencen a escalfar, i la palma de la meva ma i tinc una visió, mig espantada surto del cercle, del temple i no dic res a ningú. Lluny ja del temple, el guia ens segueix explicant les ruïnes trobades i en un lloc ens fa una pregunta sobre una pedra -Saben que es esto y para que les parece que sirve?. Jo responc sense dubtar – Esto és una piedra de sacrificio, por aquí sacrificaban a niños y niñas, por aquí salía la sangre y además esta piedra no debería estar acá, sino en el templo. Tan el guia com l’alra gent se’m queda mirant, i jo els dic que quan estava al mig del temple meditant havia tingut una visió, des d’aquell moment el guia es va dirigir a mí
quan explica alguna cosa, també hi havia un noi Peruà que se’m va acosta i em va dir que quan ell va estar per Egipte, va tenir una visió similar quan estava a les piràmides, però visualitzant coses que teníen a veure amb les mòmies
egípcies. A vegades passa, només vaig tenir una visió.

A Puno aquests dies són les festes de la Candelaria, la gent es vesteix de colors i balla i balla, vam poder assistir un vespre a una d’aquestes festes, plenes de rítme i color.

I LA POBRESA TAMBÉ

Un país que hi ha venda ambulant sense ser legal, un país que hi ha gent amb moltes diferències socials, un país en que veus les cases a mig fer, els carrers sense pavimentar, que hi ha anafalbetisme, que els nens i les nenes demanen pel carrer, nens i nenes amb les galtes colrades, de tan estar pel carrer, és un país on la pobresa es veu a cada pas que dónes. A Xil.le no es
veia res d’això. Un país que tenen un ex-president acusat d’abusar econòmicament, en Fijimori, un país en què el seu president, Alan García, que ja havia estat president també havia robat, és un país en qué encara hi ha molt per fer i això que Perú, té una economia més alta que Bolívia, països tercermundistes, en que l’esperança està en que canviin moltes coses, que la religió, que encara domina moltes capes socials, que té moltes superticions, que hi ha molt masclisme, segons ens diuen algunes dones amb les que parlem. Països en fase de canvi, que veient la gent jove de cada un dels llocs on vaig visitant, pot ser que canvíi, a llarg plaç.

LA PHILLY SE’N VA A SUCRE, LA SOLANGE A PUNO I DESPRÉS CUZCO

Amb Philly i

Solange coincidim una nit. L’endemà Philly se’n va a Sucre, ens retrobarem d’aquí uns dies. Jo vull visitar el Machu Pichu i El Valle Sagrado
amb

Solange.

Solange i jo marxem de Puno camí cap a Cuzco, em sento molt emocionada ja que Machu Pichu és cada vegada més aprop.

CUZCO O COZCO en Quechua, ciutat d’or com en van dir els espanyols que van arribar-hi. Cuzco és la segona ciutat de Perú, el centre és net, amb una arquitectura colonial muntada sobre murs Incas, és molt impressionant.

Diuen que quan els espanyols van entrar, van enderrocar algunes de les edificacions i que en van construir de noves, però que un terratrèmol va destruir tot el que havien construit i només es van salvar les construccionsIncas, és per d’això que els murs Incas es poden veure per tot Cuzco i elsespanyols van haver d’aprofitar les bases Incas per construir-hi els seus edificis colonials.

A Cuzco hi trobem a

Magda, una noia catalana que té una agència de viatges, ens ajuda a determinar certs recorreguts,

Solange i jo volem anar soles, no volem anar amb tour turístic, ja ens apanyarem per arribar a Machu Pichu.

El dia que teníem programat pujar a Machu Pichu, havia plogut molt per la nit, pel que hi va haver un problema a la via del tren que porta a Aguas Caliente, el poble des d’on surt un bus cap a M.P o bé vas caminant fins arribar-hi. Hem d’esperar un dia més a Cuzco, l’espera es fa llarga.

Per fi tot està arreglat el dilluns dia 5 de febrer comencem la ruta soles per arribar a Aguas Calientes. Després de prendre dos autobusos que ens costen
ruïnes, però que no tenim el temps de visitar-les ja que el tren cap a Aguas Calientes surt al poc temps d’arribar nosaltres. Al tren està ple de gringos, nosaltres els extrangers i extrangeres ocupen quasi bé tot el tren, tothom amb motxilles, molta gent jove. Arribem a Aguas Calientes de nit, el temps d’anar a
l’hotel que ja havíem pactat a l’agència de viatges, així com també ens trobem amb la nostra guia, Rocío que ens explicarà que va ser i que és el Machu Pichu. Ens haurem de llevar molt aviat cap a les 4 de la matinada, per sortir a les 5 a.m. abans que surti el sol estarem al Machu Pichu.

continuarà….

EL MACHU PICHU

Trobareu extrany i mes jo mateixa que m’aixequi a les 4 de la matinada, pero l’esforc s’ho val.

Solange i jo ja estem preparades a les 5 a.m i a 5,30 ja agafem l’autobus que ens portará a MACHU PICHU, fem cares d’adormides, al nostre costat esta Rocio, l’hem contractat com a guia perque ens expliqui que, com, de quina manera, qui, perqué i mes preguntes…

Arribem a un lloc on no es veu res, tot plegat hi ha boira per tot arreu, boira espessa, nomes veien les escales que anem pujant i Rocio ens parla de les plantes que podem veure a la vora. Quan pujem a un punt mes alt, veiem les muntanyes per damunt dels nuvols, una imatge misteriosa que esta tapant, com si fes un joc de veig i no veig les ruines del MACHU PICHU, veiem la primera porta, res mes, una porta de doble mur, aixó indica, segons Rocio, que  estem entrant a un lloc sagrat, de sobte, veig un ocell gran que esta com escoltant el que ens
explica Rocio, Rocio ho veu i s’espanta i diu que no es la primera vegada que li ha passat que un ocell l’escolta. Rocio ens explica una historia que ens deixa perplexes, degut a que no va oferir el seu menjar a la Pachamama, la terra, va tenir molts problemes fisics que encara arrossega,

Solange i jo ens
mirem amb cares d’interrogant.

De cop se’ns apareix el conjunt del MACHU PICHU coronat pel Uainapichu, es deixa veure, el sol surt a poc a poc i desvetlla els misteris visuals que ens seguiran tot el mati.

No puc descriure en paraules el que veig ja que es un conjunt arquitectonic exel.lent, temples, cases, llocs de sacrifici, d’habitatge, llocs d’ofrenes, pedres posades, tallades de maneres quasi escultorica, la manera de fer els murs dels Incas, no son gens habituals, retallen les pedres per diferents costats les encaixen amb altres, pero no n’hi ha una d’igual, increible, pero es veritat. Com s’ho feien? una construccio anti seismes, com ja us vaig explicar quan estavem a Cuzco.

Que van fer els espanyols que van destruir tot el que hi van trobar, fonent l’or. Diuen que els Incas que van formar un imperi, tot ho van fer en 100 anys, no ho entenem com tantes i tantes coses no entenem dels Incas, no van deixar res escrit, em sembla que ja ho he dit, tot son hipotesi.

Quantitat de fotos per entendre el que veia, les pedres, les construccions, el conjunt que es una joia, ja que conbina el verd que hi ha entre els espais sense construir i el color bru, roig, groc de les pedres i els voltants muntanyosos, que sembla que formin part de tot el conjunt, quina maravella!!!!

Es pot pujar al UANAPICHU, diuen que es veu el MACHU PICHU i els voltants i que val la pena. Preguntem a la gent i diuen que es un poc vertiginos,

Solange s’ho pensa, jo tambe, pero estar aqui i no pujar mes amunt em sembla que trigare una mica en tornar-hi i dic a

Solange que jo pujare. L’ascens es dur, puja molt depressa, es una hora i mitja de pujada continua hi ha pero, cordes pels llocs mes dificils, menys mal que no ha plogut o sino seria quasi impossible pujar, la gent que et creues, la que baixa t’anima, – estas a la mitat animo. –quedan 15 minutos, – quedan 20 minutos.

Agraeixes els estimuls, tothom en dona, una
senyora que em veu cansada, m’ofereix fulles de coca, jo les prenc i em dona forces per arribar a dalt del tot.

El vertic, quan arribo el vertic que tinc em fa tremolar les cames, no m’extranya que abans de pujar al Uanapichu, ens facin signar un full amb el nom l’edat i d’on venim, despres a la tornada hem de tornar a signar, aixo vol dir que estem vius i que hem tornar. Des de dalt hi ha un espadat gran, no tens res on subjetar-te, ja no me’n recordava que tenia vertic. La imatge del MACHU PICHU des de dalt es impressionant, malgrat tot, ha valgut la pena pujar.

La baixada es dura demano a un noi que m’acompanyi, es Madrileny i s’ofereix amb molt de gust, diu que es molt perillos pujar i ho diu a la gent que puja, perqué se’n facin carrec. Gracies a Tony, el meu company de baixada em sento mes segura, es posa al davant per si tinc por i em dona suport. Ho he aconseguit
arribo a vaig viva, i signo en el llibre. No he caigut pel precipici!!!!!

MACHU PICHU vol dir en Quechua, la muntanya vella, UANAIPICHU, la muntanya nova.

A MACHU PICHU fem una ofrena, be jo en faig tres, amb tres fulles de coca juntes, que bufo mentre em concentro. Una de les ofrenes van per

Rosa Romagosa, una noia que li agradava la meva obra i que haviem parlat varies vegades, una noia plena de vida, quan la vam coneixer Victor i jo i que poc a poc es va anar
apagant, va agafar cancer. Abans de pujar al MACHU PICHO, vaig tenir una trucada mort la seva filla, que sempre li havia agradat la meva obra i que volia que sabes que ja no era entre nosaltres, jo em vaig posar a plorar.

Ara al MACHU PICHU,

Rosa hi te una ofrena perque el temps que va viure, el pugues viure amb amor i pau, la que pugues tenir, que segur que

Rosa que irradiava una energia molt positiva, va tenir mentre va viure. Per tu

Rosa.

Ens van trobar amb

Solange al bar, vaig prendre un mate de coca i vam baixar a peu, fins Aguas Calientes. Aquell dia el dia que van pujar a MACHU PICHU, el descans a l’hotel va esser merescut, molt merescut.

Gracies INTI, el deu del Sol, ja que poc a poc ens has descovert aquest conjunt.

 

DE NOU A CUZCO I LA TROBADA AMB UN XAMAN

Cuzco una altra vegada, jo preparant-me per marxar cap a la Paz,

Solange es quedarà uns dies més i recorrerà Nazca i altres llocs. Avui ens separem i cadascuna per un camí, ha estat bé la trobada, però abans i gràcies a

Magda, la noia catalana que té l’agència de viatges a Cuzco, ens diu si volem conèixer un XAMAN, i tan<

Solange com jo mateixa diem que sí. Cada dia no es té l’oportunitat de conèixer un Xaman.

Jo m’havia fet a l’idea de que un Xaman era un home alt i prim amb els ulls enfonsats, cabell llarg i blanc i vestit de manera estrafolària, lluny d’aquesta imatge creada, es presenta Richard, un home jove, amb unes faccions d’indi marcades però molt suaus, ulls negres però tranquils, un somriure que ens deixa fascinades i relaxades, seiem i ens explica que fa. Un Xaman seria com una persona que està evolucionada espiritualment i que investigs dins seu, per treure les pors, les angoixes, els murs que portem molta gent dins, una espècie de monjo solitari molt reflexiu amb el seu entorn i el seu interior. Un Xaman acompanya a la gent per treure el mal interior, els dolors, les inseguretats i fer conscient aquelles coses que a vegades no volem fer consicents per pors. Ens agrada Richard, ho diu com si tot fos fàcil i
aconseguible.

En un moment Richard ens diu – queréis que os sople????

Solange i jo ens mirem i diem doncs sí (veurem). comença a soplar-me a mi. Tanco els ulls, Richard m’agafa amb les dues mans i comença a bufar-me el cap, el clatell, les orelles, els ulls, amb un petit sacceix que exerceix al meu cap. Tot el meu cervell es
mou, sento com si hi hagués aigua dins i es mogues amb el seu moviment. Richard fa una olor entre sàndal i herbes, una olor que tranquilitza. Mentre em mou el cap, canta com si fossin uns mantras, veu suau, quasi que m’hipnotitza.  Després el mateix ritual amb

Solange.

Quan se’n va el Xaman li agraïm, només amb paraules aquest temps que ha dedicat a nosaltres. La trobada amb el Xaman ha estat diferent, una experiència més per a nosaltres, estem contentes.

DE CUZCO A LA PAZ I DE LA PAZ A SUCRE
Em despedeixo de

Solange, el nostre camí juntes per Perú ja s’ha acabat. Jo vaig a buscar el bus em quedaran unes 10 hores fins a la Paz i d’allà agafaré un altre bus fins a Sucre on em trobaré amb Philly de nou.

Els viatges en bus formen part de la història, segons qui s’asseu amb tu, com estàs, que somnies, etc.

El meu viatge a la Paz, el faig en un bus no gaire bo. Hi passo molt de fred,les finestres no tanquen, m’abrigo com puc, però no alcanza (com diuen peraquí), això que aquesta vegada no tinc ningú al costat, puc estirar les cames i em puc posar en quatre. Quan arribo a la frontera amb Bolívia, tot canvia, veig nenes i nens pel carrer, com a Perú però més, els que van bruts, encara van més bruts que al Perú. Veig nenes que carretegen al seu germ

anet petit en un farcell a l’esquena.

Bolívia, ja estic a un altre país, canvi de diners. Fins ara he pagat amb pesos Chilenos  1 euro són 660 pesos chilenos, a Perú el nuevo sol, 1 euro 4 soles, a Bolivia 1 euro  10 bolivianos, a Argentina 1 euro 4 pesos argentinos. Clar perquè es pugui entendre aquests números hauria de dir que costa un dinar o un
sopar a cada lloc, per fer-se’n una idea, ja en parlaré més endavant.

Bolívia, el paisatge transcòrre al costat del Titicaca, després es converteix en cerros, petits i no tan petits, pobles fets d’adob, cases sense construir, molta gent bestida com si es tractés d’un museu d’indumentària, però amb la diferència
que es vesteixen cada dia així. Les dones amb cues ornamentades a les puntes amb girlandes, negres o de colors, polleras (faldilles de colors) totes van calçades amb sandàlies, homes, dones, nens i nenes…. i els peus bruts.

La Paz, arribo amb fred al cos, la veritat és que de calor només n’he passat a Chile, sobretot al nord, però després la temperatura era fresca i sempre havia de portar la meva caçadora de jeans. A la Paz, no hi ha pau, cotxes per tot arreu, batibull, gent. Per passar d’un costat a l’altra de carrer és de suïcidi, els cotxes no paren, serà a tot sudamèrica igual????-

A la Paz m’hi estic quatre hores i de seguit vaig a buscar un bus que promet, diu coche-cama, cap a Sucre.

VIATGE DE 12 HORES EN COCHE CAMA

Això és diferent, em puc estirar quasi del tot, al meu costat s’asseu un home un poc més jove que jo, es diu Luís i es agradable, parlem i parlem i parlem quasi tota la nit, o sigui que ara que tinc un coche-cama no dormo, però la companyia s’ho val. Luís és Boliviá, viu a la Paz i m’explica moltes coses del país, ell treballa en energies del gas i va a un congres que hi ha a Sucre. Em parla de Juan Evo Morales, ell està content, com la majoria de població, encara que diu que hi ha una part de Bolivians ben estants que no hi estan gaire d’acord. Evo està fent per els més oprimits i això es va notant a poc a poc. A Bolivia hi viuen 9 milions de persones de les quals + de la meitat són indígenes. Hi ha moltes micro-societats dins del país, amb cultures molt diferents, és difícil diu, que s’ajuntin cultures diferents, pel poc que tenen en comú. A la fi dormim un poc i penso, que, està bé dormir al costat d’algú amb qui tens un bon feeling. L’endemà ens despedim quan arribem a Sucre, ens
hem passat els mails, el viatge en bus forma part de tot el viatge.

SUCRE

Arribo aviat a les 6 a.m. i agafo un taxi fins la casa de la Philly, veig Sucre per la finestra del taxi, hi ha contrastos però el centre es molt bonic, cases blanques, no molt altes, té molt bon aspecte.

Philly surt a obrir amb una bata a l’estil xinès, em porta per un passadis i al fons un jardí preciós, Philly com vius???? i la seva casa que dóna al jardí, una casa oberta amb llum per tot arreu, pocs mobles, pintants de colors, blaus, roses que hi queden molt bé i la gata de la Philly, Mogui, Philly diu que a les gates se’ls ha de posar una i al final del seu nom. Mogui està prenyada, ja veureu que Mogui espera l’últim dia que jo estic a Sucre per parir, ja ho explicaré en un altre capítol.

Philly mentre estàvem per Chile i Perú, em parlava sense parar de Bolívia, ara ho entenc, val la pena, estic a Sucre massa poc temps, però és intens.

ÑIANTA

Philly treballa per una O.N.G. dedicada als nens i nenes sense recursos, ella treballa de voluntària com tota la gent que treballa a Ñianta (camí en Quechua). Després de deixar les coses a casa anem a Ñianta, i conec els nens i les nenes que hi van,

Magdalena, David i un etc. de nens i nenes guapíssims, amb uns ulls molt oberts, un somriure al llavis una abraçada i un petó per donar-te. Philly estava fent unes màscares amb paper maché i globus, jo l’ajudo, els nens i les nenes duen els peus bruts, alguns treballen al carrer, netejant sabates, altres demanant, alguns no saben llegir als 7 anys, em poso al costat de

Magdalena que està escrivint aaaaaaa sense parar per aprendre a
escriure, no deixa que me’n vagi del seu costat fins que no acaba totes les aaaaaaaaaaaa de la pàgina. En poca estona els agafo carinyo, els costa poc abraçar jo també els abraço, tots et donen petons i a la Philly se l’estimen moltíssim , quan anem pel carrer sents Philly Philly, nens i nenes de ÑIANTA.

LA FESTA A CASA DE ZERO I EL PETÓ DE L’INDÍGEN

A tota història, a més d’aventures, de mirades, de menjars, d’olors i colors, sempre hi ha d’haver una història d’amor.

La nit que arribo a Sucre, encara que cansada vaig amb Philly a una festa, la festa de Zero. Zero és un home que treballa de voluntari per ÑIANTA, és informàtic i els està fent la pàgina web. El nom d’orígen de Zero no sé quin és, però ell es fa dir així. És anglès i fa cara de bon noi, deu tenir de 35 a 40 anys, mai sé veure l’edat de les persones que no tenen edat i més si es diuen Zero.

A la festa de Zero hi ha música Boliviana, molt de moviment, molt de rítme, percussió, vent les quenes i la música sol repetir estrofes sense parar, no és trista, és molt colorida i donen ganes de saltar i moure’s tota l’estona. A casa de Zero hi ha Bolivians i Bolivianes, alguns dels quals treballen a Ñianta, hi ha Jaime,

Ricardo, Tchino, Chano, Marco, Julia amb unes amigues que no me’n recordo els noms i per part dels voluntaris extrangers hi ha Virgin, Valeri, Manuela totes franceses, Xavi i Amaya del país Basc i la Philly i jo.

Ballem sense parar, els Bolivians m’ensenyen les danses, mouen molt els peus en petits passos i de cop es posen a ballar com si fos un "zapateado" molt divertit.

Els homes, sabreu que quan hi ha una dona nova que entra en el grup tots volen atraure-la cap a ells, és el que se’n diu la seducció. Les dones fem el mateix però som més discretes, algunes, i no sembla que vulguin fer el mateix, encara que en realitat volem fer el mateix.

Em sento observada per dos dels Bolivians i un es posa ràpid a intentar seduïr-me, no ho aconsegueix i més endavant ho tornarà a intentar, en un altra festa, però ja me n’hauré assabentat que té companya i tres o quatre fills, alguns homes són així. Si tchino no ho aconsegueix, Marco, sense que jo m’hagués fixat en ell al despedir-nos em fa un petó de pel.lícula, jo no ho
esperava i no content amb aquest petó me’n torna a donar un altra, dient-me unes paraules que guardo per a mi. Marco és indígen, porta el cabell llarg agafat en una cua i sempre porta barret.

Era una lluita de galls? entre Tchino i Marco, per veure qui em seduïda primer??? En fi en aquell moment no sabia que Marco és qui gestiona ÑIANTA, que és una persona molt seductora, que totes les noies volen estar amb Marco. També me n’assabento que Marco el primer dia que veu una dona no fa el que em va fer.

Més endavant Marco, sense que jo li demani, em regalarà el seu barret, des d’aquell dia el barret de Marco m’acompanyarà a on vagi, em taparà del sol, de la pluja i del vent. Marco em va seduïr, el petó de l’índígen més la seva personalitat agradable, amigable i de saber lluitar per fer que uns nens i nenes tinguin més carinyo, més menjar i més coneixement fa que tothom que
coneix Marco ja no pugui treure-se’l del cap i menys jo que porto el seu barret.

següent:



ELS HOLANDESOS A SUCRE-ANDRE I MÉS FESTES

Ñianta és una O.N.G. que està subvencionada des d’Holanda, potser és per aixòque vaig conèixer els indígens holandesos, amb tots els rasgues que caracteritzen els holandesos; són una parella, tan ella com ell, alts, rossos quasi blancs, ulls blaus. Es distingueixen bé entre la morenor dels indígens bolivians.

Amb els holandesos i André, un veí de Philly veiem una pel.lícula en DVD que es diu "La muerte de la llama negra" no us la perdeu, si teniu oportunitat de tenir-la entre les vostres mans, és ben contemporània, tan en la seva ejecució visual com en la història, ara, necessites traduccions per entendre tan el
llenguatge que utilitzen com el simbolisme de la pel.lícula, tot això ho va fer André, que és Bolivià originari de Sucre.

Dels sis dies que vaig passejar-me per Sucre he de senyalar la tranquil.litat que es respira, no hi ha gaires cotxes, la gent va molt a poc a poc, potser a causa de l’alçada. Hi ha museus per visitar, cal destacar el tèxtil, que hi ha una varietat interessant, organitzat per ètnies que teixeixen, encara avui en
dia, sobre tot els de Tarabuco. A Tarabuco vam anar amb Philly i vaig poder gaudir i comprar teixits fets a ma, que espero arribin a Barcelona, ja que els vaig enviar per correus des de Sucre, creu els dits.

Sucre té molt d’encant, ja no només per la gent que he conegut sino per la situació, la quietut, la música i les festes que cada dia vam fer amb diferents persones, amics i amigues de Philly. L’últim dia d’estar a Sucre, em van fer una festa de despedida a casa la Philly, Marco i els seu grup,havien de tocar
música de percussió i quenas, però la pluja va deslluir la primera intenció, encara que la intenció ja va valdre.

L’endemà de la festa jo estava cansada i em vaig quedar a casa Philly amb la seva gata Mogui, que estava molt extranya, tan extranya que va parir amb mi al davant sense que jo ni me n’adonés, ja que estava amb el portàtil per escriure les meves cròniques. De tota manera tinc fotos de Mogui amb els seus tres bebés gatets preciosos. Gràcies Mogui per presentar-me els teus gatets abans d’anar-me’n.

DE BAIXADA DE SUCRE A VILLAZON FRONTERA AMB ARGENTINA I MÉS…

La PACHAMAMA, la terra, l’he sentida més que mai a Bolívia, a més cada vegada que es beu algun líquit, s’ha de llençar una mica abans de beure per donar-li a la terra, la pachamama.

De baixada cap a Villazon, que és la frontera amb Argentina, vaig en un bus, que no és gaire còmode, a més les carreteres tenen molts bonys i forats i a més ha plogut molt i tot està enfangat, ja haureu vist que pel nord hi ha hagut problemes greus amb els aiguats. A la Frontera agafo un altre bus des de la Quiaca en ruta cap a Tilcara, un poble petit però molt macu. Són les festes de carnaval i tothom va amb unes pistoles d’aigua i globus i farina de manera que si t’enganxen vas fresc o fresca en el meu cas. Veig uns nanos amb pistola d’aigua i no se m’acut res més que dir-els-hi -a mí no que voy de viaje!!!. INOCENT i a mí sí, em deixen xopa i bruta, però ric i riuen i acà no passa res.

Al nord d’Argentina encara es veuren llamas, algunas, i senyores amb polleres llargues i trenes, a mesura que es va baixant les característiques racials canvien, la manera de parlar, el to de la pell, les carreteres, tot es vatransfomant. Després de Tilcara vaig a Purmamarca, un altre poble petit, allà em quedo a dormir i no trobo res més que l’hotel més car de tots els que he
anat, aixòo si, preciós, però és que tot està ocupat, m’ho agafo com a lliçó, he de reservar abans, he de reservar abans. A Purmamarca hi vaig per conèixer el cerro de los siete colores, les muntanyes tenen més de set colors i unes formacions geològiques inquietants.

HOLA ESTÀS SOLA??
Aquesta pregunta me la fa un ciclista que porta ulleres negres, jo ric i li dic que -sola conmigo misma, pero lo que dices es el título de una película de Isabel Coixet (en realitat no sé si és d’Itziar Bollain, ho sabeu?), quan el ciclista em fa aquesta pregunta, és per convidar-me a prendre alguna cosa, però jo estava apunt d’anar a un internet per escriure part d’aquests relats, li dic que si s’espera fins que acabi aniré a prendre alguna cosa amb ell. La veritat és que no li he vist els ulls i si no veig els ulls no sé que pensa. Una vegada he acabat la meva estona d’internet vaig a prendre una cervesa amb Sergio. Quan li veig els ulls, no m’agrada, ell intenta seduir-me però segur que no podrà ser. Al cap d’una estona veu que jo no estic per res i em diu que té un nen d’un mes i dona i tot això. Vale, vale!! i li dic que el deuen estar esperant, que m’ha agradat parlar amb ell però bona nit.

Dormiré a l’hotel més car de tot el viatge, són 40 euros però és el lloc més car…

De Purmamarca vaig cap a Salta on m’hi estic una nit en un Hostel que havia sigut una antiga estació de tren, molt divertit, gens car, però amb un aire d’antic que a mí m’agrada.

Salta és tranquil.la, una ciutat més gran, neta, plena de color, les parets tenen molt color, sobretot el rosat en totes les seves degradacions. A Salta li diuen la Linda, i s’ho mereix. Contracto un tour per veure los valles Calchaquies que són una meravella, continuen els cerros de mil colors i de formacions impossibles, sembla que estiguis en un altre pl

aneta, penso que les fotos no surt tot el que he vist. Així s’arriba fins a Cafayate on fan uns vins molt bons, en provo algun i sí.

De Salta la Linda agafo un bus que em portarà a Córdoba una de les ciutats més importants d’Argentina.


CÓRDOBA LA TRANQUIL.LA-EL CENTRO CULTURAL DE ESPAÑA

"
ciudades, pueblos todos humanos son, y cuando entras en su pecho, vas paseando por cielo y tierras al modo que en tu propio pecho llevas tu cielo y tierra y todo lo que descubres, bién que te parezca fuera, está dentro en tu imaginación, de la cual este mundo de mortalidad no es sino una sombra"

(William Blake, Llegit en els fulls de la carta d’una confitería a Córdoba)

Còrdoba ja és una ciutat gran, però és tranquil.la, de tota manera arribo un dissabte i me’n vaig un dilluns, amb la qual cosa veig el cap de setmana, que pràcticament està tot tancat, tret del dilluns clar.

A Córdoba hi ha arquitectura colonial per tot el centre. Els jesuítes van arribar per catolitzar els indígens, com en altres llocs, però sembla ser, segons explica una guia quan vaig a visitar la universitat, que van preservar certes costums dels indígens, per això mateix també, varen ser criticats.

De Córdoba visito el centre, la peatonal, el museu de Belles arts, el museu arqueològic i camino i camino, El diumenge tot es para, fins i tot he de preguntar on puc trobar un lloc per menjar alguna cosa, sembla que tot estigui tancat, sembla??? tot està tancat, a la fi trobo un lloc de turistes….. que hi farem si jo també ho sóc!!!.

El dilluns tot té un altre rítme, tranquil però hi ha més gent pel carrer, cotxes però no molts. El parlar de la gent cordobesa és pausat, són agradables amb els turístes, jo, i em sento bé entre els cordobesos, penso que viure a Córdoba no deu ser estressant, penso en Mireia, que va viure a Córdoba dos anys
fent un treball de gestió al Centro de Cultura d’España. El vaig a visitar, el dilluns ja que estava tancat el cap de setmana,  parlo amb la gent que havien estat companys i companyes de feina de Mireia, Pancho, Luz, Eric… Aquests dies estan fent visites guiades per escolars adolescents, quatre al dia, M’afegeixo a les visites i així puc comprovar tota la feina que fan.

M’agrada el centre, fan exposicions d’art contemporani, les que veig estan molt ben muntades i la selecció és bona. També fan conferències, i teatre i cinema…

A Mireia la vaig conèixer a l’espai Eart, d’experimentem, va ocupar un dels espais, ja que treballava per un músic; Xavier Maristany, s’hi va estar un temps, després quan van acabar la feina que estaven realitzant, se’n van anar del taller. Mireia va aconseguir una beca de treball (?) i la van enviar per un
any a Córdoba, al centro de cultura de España. Durant el temps que va estar allà, que al final ho va allargar fins a dos anys, Mireia va estar en contacte via e-mail amb una sèrie de gent, entre elles jo mateixa i va fer diversos viatges, en quan li va permetre el temps i la feina, D’aquests viatges anava fent el seu llibre de bitàcores que anava enviant, va ser ella, la que em va estimular, per un costat a fer aquest viatge que estic fent, i per l’altra a escriure les meves vivències i deixar-les a les vostres mans.

Mireia va fer viatges per Bolívia, Brasil, Perú, Guatemala, Ecuador…. tot ho
tinc documentat, m’ha servit també de guia pel meu viatge. Li he d’agrair a Mireia el seu estímul.

L’HOME DE LES ESTRELLES
A la visita que faig a la Universitat, entre la gent que estem escoltant hi ha un home, gringo com jo però més gringo ja que és alemany. Està sol com jo, i té ganes de parlar amb algú, com jo, quan acabem la visita, ens posem a parlar com si ens coneguessim de feia temps. Ulrich està a Còrdoba per feina, fent unes
conferències sobre astronomia, i veient la possibilitat de posar estacions astronòmiques pel territori. Ell ja porta alguns dies per Córdoba i voltants, m’explica que ha visitar Alta Grácia, el poble on Che hi va passar part de la seva infantessa, ja que tenia asma i els metges van recomanar la família que anéssin perquè era un lloc més sá. Jo no aconsegueixo anar a Alta Gracia, ja que a l’endemà em desperto tard i el mateix dia torno a agafar el bus cap a Buenos Aires, em sap greu perdrem Alta Gracia, però qui sap, en un altre viatge
pugui visitar-la.

Com que Ulrich ja coneix la ciutat em porta en un lloc on hi ha gent, la fira d’artesania, És gran i hi ha treballs molt ben fets, Per tot Argentina està ple de fires d’artesania i ja molt bons artesans, en els treballs de cuir, penjolls
i tot tipus d’objectes.

Hi ha vegades que quan coneixes una persona és com si l’haguéssim conegut de fa temps??? amb Ulrich ens passa això, prenem una cervesa junts, aquí serveixen unes cerveses de litre per una persona, nosaltres la compartim. Ulrich és l’home que mira les estrelles, riem molt quan jo li parlo del pobre Plutó, que perquè ja no és un pl

aneta etc etc.

Ulrich és de Munich, és Diputat d’un dels barris, diputat per els socialistes. Em diu que a Alemanya hi ha una certa bonança i optimisme amb el que té a veure en política. Ens estem bé, a no ser que ell té passatge cap a Salta on ha de veure la possibilitat de posar un centre astronómic a 5.000 metres d’alçada. A tots dos ens sap greu haver de separar-nos però el viatge té aquestes coses,els afectes són efímers, tan efímers que a vegades duren unes poques hores, però són suficients per alimentar el coneixement i el sentiment. Ens despedim, molt a contracor d’aquesta breu però intensa trobada.

Des d’ara quan miri al cel, pensaré en l’home que mira les estrelles.

L’endemà al vespre vaig de viatge cap a Buenos Aires, serà l’últim país abans de tornar a Catalunya???

MI BUENOS AIRES QUERIDO CUANDO TE VOLVERÉ A VER…
El viatge en bus fins a Buenos Aires passa depressa, vaig en un superbus de dos pisos, que jo pensava estable, però a les notícies de l’endemà, diuen que els autobusos de dos pisos tenen molts accidents, la mateixa nit, n’hi va haver un que va volcar, s’em posem els pels de punta, jo he fet molts dels viatges en
autobusos de dos pisos!!!! gràcies Pachamama ja que el meu autobus s’ha
mantingut dret!!!. El viatge el faig al costat d’un home que té pinta d’ejecutiu, gaire bé no parlem, no hi tinc feeling, ell tampoc. Aquestes coses es noten.

A Buenos Aires m’estic a casa de l’Ana, l’Ana és advocada, té uns 45 anys i fa dos mesos acaba de tenir un nen Joaquin, maquíssim… molt dolç. Va decidir tenir-lo encara que s’estava separant del seu marit, en Marcelo, jo li dic el gaucho. Marcelo i Ana encara que estan separats, tenen una bona relació pel
fill. Marcelo cada dia bé a casa de l’Ana, abraça el fill, riu amb ell, li dóna la mamadera (el biberó nostre) i se’n va a casa seva. Ells com a parella no els ha funcionat però veig que com a pare ii mare sí, són situacions noves, noves maneres de compartir, nous comportaments.

Buenos Aires ja me’l coneixo una miqueta, hi vaig ser el 2003 tot un mes, encara que és una ciutat que no te l’acabes mai. A mí m’agrada, encara que per viure triaria Córdoba o Salta o Sucre, aquí també has d’anar molt de compte amb els cotxes, creuar el carrer és un nou suicidi, els cotxes no es paren per res, i no et valen els verds pels peatons, ara que els peatons tampoc els val els rojos per ells. Els mateixos porteños diuen que les mesures d’ordre, com per exemple posar-se un casc quan es porta moto, són mesures molt difícils de seguir. Que no els agrada que els manin, i així és.

A Baires com diuen per acà. hi ha moltes propostes culturals, una de les quals és que Serrat actúa al Rex, jo compro una entrada. A Barcelona no el vaig a veure, però acá tinc ganes, veure els porteños que s’estimen molt Serrat serà una nova experiència. Hi vaig diumenge al vespre, estic contenta.

CAMINANT PER BAIRES, I UN ALTRE PAÍS…L’URUGUAY

Caminant per Baires, revisito llocs que ja coneixo, Fundació Borges, Palais Glacé, la Recoleta, la calle Corrientes, Florida.

Buenos Aires és dinàmica en quan a la cultura, per tot hi ha centres on pots fer cursos i cursets, de tot. Aquests dies a més, hi ha festival de tangos, per tot
arreu tangos, us imagineu???.

Quan vaig venir per primer cop a Buenos Aires la vaig trobar trista, pessimista, trencada, els Bancs estaven protegits per barricades. Era un moment dur, l’època del corralito. Ara, encara que les coses no andan del todo bién, Buenos Aires té
un aire més colorista, la gent riu, hi ha un cert optimisme, que es nota quan parles amb la gent, els problemes segueixen d’una altra manera però es nota en l’aire. La gent gran que no havia treballat no cobrava res, ara cobren un petit sou, cosa que no passava, els Bancs ja no estan protegits. Hi ha gent que adora
Kisner, d’altres que no, però la majoria estan més contents. Rolando el veig un dia abans de marxar cap a Barcelona  i em comenta que els mestres cobraben 200 pesos, com 50 euros al mes, ara amb les mesures noves que ha propolsat Kisner estan cobrant 1000 pesos, 250 euros, amb això, encara que sigui poc, ja poden
viure.

Penseu que avui he menjar per 22 pesos, que és un dinar car, serien, 5 euros, però he menjar molt bé, beguda i té inclós.

VIATJE A L’URUGUAY
Uruguay queda molt aprop, amb buquebus, a Colonia a 1h i mitja en barco, a Montevideo, amb buquebus ràpid 3h o bé amb buquebus a Colonia i amb bus fins a Montevideo 2hores y mitja o 3h, molt aprop. Aquests dies hi ha un problema amb una paperera, entre els Argentins i els Uruguyos, el problema és gran i per terra les entrades estan tancades, només es pot accedir a l’Uruguay pel rio de la Plata, com que això de viatjar m’ha entrat al cos com una droga, contracto dos dies a Montevideo, buquebus, anar, tornar i una nit d’hotel, tot em surt per uns 70 euros, s’hi arriben, i l’hotel està bé, esmorzar inclós, bany a dins, refrigeració etc.

A Montevideo passejo, m’agrada la ciutat, més tranquil.la que Buenos Aires, més petita. Revisito el Museu Torres Garcia i visito un nou centre, la Fundació Gurvich, un pintor alumne de Torres Garcia, però que al meu parer va anar més enllà i si la primera vegada que vaig veure Gurvich en un catàleg em va
interessar molt, ara que he vist la seva obra en directa, me n’he adonat de la gran varietat de l’obra. M’he comprat un catàleg, estic contenta. La Fundació Gurvich fa un any i mig que està oberta.

Visito la família de Jorge, la seva mare, el seu germà Enrique i la seva dona Pilar, viuen a Pocitos, un barri molt aprop del riu amb platja i tot. Sempre és interessant parlar amb gent del país ja que t’expliquen les coses de primera mà. Em porten a fer una volta en cotxe per Montevideo de nit i em fan descobrir
espais que no hagués conegut jo sola.

Només dos dies he estat a Uruguay, com sempre s’em fa curt, estaria més a cada lloc però el temps és com és i torno a Buenos Aires.

JENNY I CRISTINA
Philly em va donar el telèfon de Jenny, una noia que havia viscut a Barcelona, pintora. La vaig conèixer ahir, així com també vaig conèixer una alumna d’ella, Cristina, una noia madrileña que està fent la volta al món amb el seu company.
Ara fa dos mesos que es passejen per Baires i avui que la veig, m’explicarà com s’ho fa per fer la volta al món. Cristina està fent un blog de tot el que està veient i vivint.

Ahir també vaig anar al teatre Gran Rex a veure un recital de Serrat, si Serrat, el nano com li diuen acá. A Barcelona no vaig a veure Serrat, però és tota una experiència veure com se l’estimen. Serrat va cantar en castellà però també en català, jo estava tan emocionada, que baix dir  – molt bé! molt bé! La noia del costat em va dir – solo tu entiendes el catalán. Doncs sí, potser perduts entre la multitud hi havia més catalans.

(avui sí que coincideix el que explico amb el dia que estic, fins ara sempre escrivia amb dies de retard. Avui queden poc més de 24 hores per marxar
d’aquest continent)

Següent… per fer.

Si a Chile posen el PO o el PU al darrera les frases, a Perú posen el YA, a Bolivia YA PUÉS, a Argetina el CHE i a Uruguay el TA.
—————————————————————-
Diversos països, diverses cultures, diverses parles. Persones humanes que viuen o intenten viure en un lloc, el que per naixement els ha tocat. Hi ha que han de lliutar més n’hi ha que menys. Totes i tots som part d’aquesta terra, que la volem verda i lliure i feliç.
……………………………………………………….


He recorregut en avió uns 36.000 km./En bus més de 10.000 km./He conegut en unmes i mig, unes 20 persones noves./He vist misèria, abundància./He plorat, he rigut./He escrit el llibre de bitàcores per a 22 persones.


I el viatge continua ….

……………………………………………………….

gràcies a qui heu seguit pacientment el recorregut.Ens veiem a Barcelona! gràcies per la vostra companyia!!!

montse

 

 

 

 

 

 

 

 


 


 

 

 

Obama segueix per video la mort d’Osama?
04.05.2011 | 11.52
A Sense categoria
15a Fotografia del mes i mig
27.02.2008 | 9.31
A Sense categoria

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.