Un conte tibetà
Surto de casa, davant la porta hi ha un gran esvoranc, salto per arribar a l’altra banda, el salt no és prou llarg, caic a dins. Torno a casa.
L’endemà surto de casa, trobo el mateix esvoranc, salto, caic i torno a casa.
Al dia següent surto de casa, trobo el mateix esvoranc, salto caic i torno a casa.
I així un dia i un altre fins que un dia me n’adono que hi ha un camí que dona la volta a l’esvoranc, l’agafo i arribo a l’altra banda.
Un conte xinès
Diuen que una vegada hi havia un emperador molt savi i just que sentint que s’acostava l’hora de passar el regne al seu fill va voler deixar-li un regal que li recordés què és la serenitat, qualitat imprescindible per a totes les decisions adequades. L’emperador va demanar als pintors més famosos del regne que li enviessin quadres que representessin la idea de la serenitat, el que millor l’expressés seria el regal pel seu fill.
Al cap d’unes setmanes van començar a arribar quadres al palau. Els servidors els van anar penjant en una gran sala, tots posats de manera que els toqués la llum justa per a ser contemplats. Tots els quadres representaven escenes de gran bellesa, postes de sol, marines, muntanyes, jardins, planes cobertes de catifes de flors…
Quan ja estava a punt de tancar-se el termini per acceptar quadres en va arribar un tan diferent que els servidors van estar dubtant si havien de penjar-lo o no, era una roca negra al mig d’un oceà tempestuós, envoltada d’onades gegantines i atacada per vents huracanats. Com que l’emperador havia dit que volia triar el quatre ell mateix, van acabar penjat-lo al final de la sala en un racó.
Quan tots els quadres van ser al lloc l’emperador va entrar a la sala per triar-ne el que millor representés la serenitat. Va anar passant de quadre en quadre sense aturar-se més d’uns segons en cada pintura ni mostrar cap preferència per aquells paisatges tan perfectes i artísticament representats, fins que va arribar al darrer, el quadre de la roca en mig de la tempesta. Allà es va parar una bona estona intrigat i al final va dir.
— Aquest.
Els seus servidors es van quedar molt sorpresos, no veien la idea de la serenitat per enlloc, no era millor aquella marina del principi? O aquell sol sortint entre les muntanyes nevades? O aquell prat cobert de flors on pastaven cavalls?
— Mireu de prop la roca negre, què hi veieu? — va dir assenyalant amb el dit un punt cap el mig de la roca.
Els servidors van acostar i van veure el que volia dir: ben arrecerats entre els els plecs de la roca un ocell s’ocupava d’alimentar els seus petits ignorant la fúria del vent i l’embat de l’aigua.
Una pregària catalana
Que en mig de la tempesta trobem la serenitat que ens permetrà descobrir el camí que dona el tomb a l’esvoranc on hem caigut tantes vegades al llarg de la nostra història.
Que així sigui.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!