Les pàgines en blanc, groc i verd

El meu bloc que vaig crear per sobreviure fins les eleccions 21 de desembre del 2017 i que ara em serveix per continuar endavant fins on calgui.

23 de febrer de 2018
0 comentaris

Tornar-se a aixecar

Aquests darrers mesos, en moments en  que ho veig tot negre, recordo el dia d’hivern que la Marie José, una amiga francesa filla de pare català, em va convidar fa setze anys a fer una caminada pel Jura.

—  Serà fàcil — em va dir  –.  Vindran els meus veïns, una parella anglesa molt agradable. No cal que lloguis raquetes, et deixaré les del meu fill

No tothom té la mateixa idea del que és fàcil o difícil. Va resultar que el fill de la meva amiga era més alt que jo i que les raquetes eren enormes  i que la suposada sortida fàcil començava amb un pendent molt dret. Vaig fer el que vaig poder seguint la Marie José i els seus amics muntanya amunt arrossegant aquelles raquetes que em feien caminar escarranxada com un ànec per la neu glaçada. Quan ja érem quasi al final de la costa vaig fer un pas en fals i vaig  començar a relliscar muntanya avall. Vaig frenar la caiguda  tirant-me a terra,  cap la meitat del pendent. A uns  metres mes avall el declivi baixava quasi a plom fins a unes pistes d’esquí. Recordo  damunt meu,  l’amiga anglesa va començar a cridar-me instruccions  a tota velocitat, i que jo pensava, si callés potser podria concentrar-me per veure com m’aixeco.

Em va salvar un esquiador de fons solitari que, en veure’m  en aquell al pas, es va acostar per ajudar-me, i es va posar una mica per sota meu per frenar la caiguda si tornava a relliscar. Em vaig posar dreta i amb l’esquiador darrera meu protegint-me d’una nova caiguda, vaig anar pujant pas a pas,  arrossegant aquelles raquetes enormes. Aixecant un peu, arrossegant, clavant la raqueta, aixecant l’altre peu, arrossegant la raqueta amunt, clavant el peu. Fins arribar al final de la pujada on m’esperaven els meus amics.

— Bravo, estic impressionada! Com t’has tornat aixecar després de la caiguda! No t’has descoratjat!– va felicitar-me efusivament l’amiga anglesa.

— Que et pensaves? Es catalana — va dir-li la Marie José segurament pensant més en la vida del seu pare exiliat republicà, que havia passat pel camp d’internament d’Argelès i havia lluitat a la resistència, que en la meva petita aventura per la muntanya-.  Són així. Sempre s’aixequen i tiren endavant.

 

 

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.