El dilluns passat vaig assistir a una conferència sobre on anava el moviment independentista que va fer d’Agustí Alcoberro en qualitat de vicepresident de l’ANC, al Centre Català de Lausana i Ginebra. La conferència va acabar amb un “Ho aconseguirem en sis mesos o vint-anys”. Vaig escriure a un amic per Whatsapp: “Alcoberro fluix, No m’ha convençut, molta història i poca estratègia”. Quan es va acabar la conferència em vaig desfogar parlant amb un senyor suís del públic que havia fet una intervenció molt crítica.
— Heu de formar un govern i negociar amb Madrid, em va dir.
Li vaig estar explicant que Madrid no volia negociar i que com negocies si l’altra part no vol?.
— Estic amb els catalans, va dir, però el que esteu fent ara, de què serveix? Esteu enrocats en la independència, no teniu govern, patiu.
No el vaig convèncer, a Suïssa no poden entendre que una part no vulgui negociar, ells que porten la negociació com una segona pell.
I dijous van arribar a la investidura fallida de Turull, i divendres va acabar amb cinc persones més immobilitzades la a presó, una persona més a l’exili i una euroordre de detenció que busca frenar la llibertat de moviments dels exiliats. I, ara, el poble al carrer i els mossos atacant-los. Perquè ja no cal mantenir la Guardia Civil, la BRIMO dels Mossos escalfa igual de bé i a més de fer mal físic en fa de moral.
Aquest matí encara no m’he atrevit a mirar les notícies. De què serveix el què hem fet des del 21 de desembre fins ara?
L’estat espanyol es un tren en una baixada sense frens i els republicans catalans estem dins d’ un cotxe al mig de la via, amb tres conductors que no es posen d’acord sobre com reaccionar. Primera i un cop de volant? Marxar enrere? Avançar fins trobar una via alternativa? Si ens esclafa el tren la culpa serà del maquinista que l’ha enviat contra nosaltres, però el dolor serà dels ocupants del cotxe. Com ens salvarem exigint que el maquinista posi el fre o posant-nos d’acord sobre com treure el cotxe de les vies?
Tenim tres partits cadascun amb una proposta brillant però que només la podrà implementar amb la col.laboració dels altres dos. El president Puigdemont i els consellers a l’exili han estat fent una gran feina d’internacionalització, l’únic front on hem acumulat victòries de moment. Perquè aquests èxits es tradueixin en una solució cal un govern efectiu a l’interior, com vol ERC, ara perquè sigui efectiu també haurà de ser valent com exigeix la CUP.
Tenim tot el que cal per sortir de la via per on avança el tren desbocat, només ens falta que els conductors deixin d’enrocar-se en la seva idea i acceptin discutir amb els altres la manera pràctica de sortir ràpidament de la via, amb el cotxe intacte. Si volem una mediació internacional entre Catalunya i Espanya que pari el tren, primer en necessitem una entre els partits catalans que ens tregui del mig de la via. Segur que a Suïssa en podem trobar uns quants d’experts negociadors que ens ajuden.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!