Les pàgines en blanc, groc i verd

El meu bloc que vaig crear per sobreviure fins les eleccions 21 de desembre del 2017 i que ara em serveix per continuar endavant fins on calgui.

18 de gener de 2018
2 comentaris

No

El 1988, forçat per la pressió internacional el dictador xilè Augusto Pinochet va convocar un referèndum que havia de ratificar-lo en el poder per vuit anys més. Els opositors al règim és van unir per fer campanya a favor del no, el seu símbol va ser la paraula No sobre un arc de Sant Martí. Durant els 27 dies que va durar la campanya del referèndum els partidaris del no i del si van tenir 15 minuts diaris a la televisió nacional. No és el títol de la pel.licula que narra aquesta   campanya i que recomano a tots els que no l’han vista. Per conjurar la idea que votar sota el règim brutal de la junta militar de Pinochet era perillós i inútil, els partidaris del no va fer una campanya alegre y optimista, plena de cançons i històries creades amb l’ajuda de la comunitat artística xilena. En canvi la campanya de sí es va basar en les xifres econòmiques, la por i el nacionalisme ranci. La campanya de la por va fracassar, el no va guanyar posant fi a quinze anys de poder dictatorial.

A Catalunya els més de dos mil.lions de persones que van votar al referèndum de l’1 d’octubre, votessin sí, no o en blanc, van pronunciar una gran no valent i madur, un no a la repressió de l’estat. Un no alliberador enfrontat al no immobilista de l’estat espanyol. El 21 de desembre amb presos i exiliats, amb amenaces i censura, els resultats de les eleccions van ser un altre no ferm al cop d’estat fet amb l’article 155. A diferència del que va passar a Xile aquí els partidaris del sí submís a Rajoy no senten la necessitat d’acceptar els resultats de les urnes i pretenen continuar imposant el règim del 155  amb la por, la repressió, la manipulació de la informació, i l’insult com a eina.  Cal continuar dient no, doncs, com va fer ahir amb una gran contundència Ernest Maragall en el seu discurs en la sessió de constitució del Parlament. Els grans nos col.lectius són el resultat de la suma de molts nos individuals i a Catalunya ens cal mantenir tots aquests nos, i encara afegir-n’hi més.

Francesc Torralba en el seu llibre Saber dir no, explica que  l’art de saber dir no va lligat a “la maduresa de la vida i a la indignació creixent enfront d’un món que no em plau i que voldria que fos diferent.».    Tal com van demostrar els xilens saber dir no també va lligat a l’optimisme i el bon humor. Es diu que la “revolució dels somriures” s’ha acabat, Jo reivindico que no s’acabi. Per continuar sostenint els nostres nos madurs i indignats, demano que mantinguem l’humor i l’optimisme i que deixem la crispació, la tristesa i l’insult per als altres. No hi ha res més demolidor per aquell  que et vol enfonsar  que tu li responguis no amb un gran  somriure.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Serena, persistent i contundent. Aquesta voldria que fos l’actitud del sobiranisme per fer el llarg i dificultós camí que hem de recórrer.

    1. I ho podem fer, només veient el l’immens camí que em estat capaços de recórrer junts no podem sinó sentir confiança en tot el que podem arribar a fer com tu dius: amb serenitat, persistència i contundència.

Respon a Miquel Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.