Imagineu-vos que Carles Puigdemont i Oriol Junqueras s’asseuen en una taula potser amb una tercera persona que fa de mediadora i parlen del que va passar a partir de l’1 d’octubre, per què van prendre direccions diferents i de com pensen aconseguir la república catalana. Imagineu-vos que al final d’aquesta conversa no s’arriba ni a una estratègia conjunta, ni a un pacte, ni a una victòria d’una estratègia sobre l’altra. Imagineu-vos que aquesta conversa ni s’enregistra, ni se n’aixeca acta, ni se’n parla a cap mitjà de comunicació, ni es filtra per les xarxes socials. I tot i aquestes limitacions, si aquesta conversa servís perquè Carles Puigdemont sabés que Oriol Junqueras l’ha escoltat i l’ha entès i que Oriol Junqueras sabés que que Carles Puigdemont l’ha escoltat i l’ha entès, ja hauria valgut la pena perquè crearia una base de respecte i confiança mútua que ara mateix no existeix i podria canviar la història.
La conversa entre el líders dels dos partits independentistes majoritaris ara mateix no pot passar. Però què impedeix una conversa així entre dos presoners a Lledoners ? Entre dos diputats al Parlament d’un dels tres partits independentistes ara mateix enfrontats? Entre dos dirigents o dos militants independentistes que han abraçat estratègies diferents? Entre un membre d’un CDR i un militant d’un partit polític? Entre un promotor de les primàries a Barcelona i un candidat d’un partit? Entre un activista de l’ANC i un d’Omnium? Entre un promotor de la Crida i una cupaire destacada? Entre un membre d’Arran i un mosso del col.lectiu de les Guilleries? O entre qualsevol de nosaltres i un altre independentista que defensa la via CUP o la via ERC o JxC?
Imagineu-vos ara que el territori s’omple de converses d’aquestes, entre dues o tres persones, on ningú intenta ni guanyar, ni convèncer, ni pactar, només escoltar i ser escoltat, entendre i ser entès. Imagineu-vos aquestes converses com un exercici de coratge i respecte col.lectiu, com una gran conversa que es va teixint per tots els nivells del moviment independentista.
Imagineu-vos que deixem d’imaginar aquesta gran conversa col.lectiva i comencem a promocionar-la. Què podria passar? Res de dolent, segur, i potser molt de bo. Com per exemple que les emocions que ara mateix agiten i enterboleixen les aigües independentistes es calmin i poguem veure amb claredat què hi ha al fons que ens està impedint ara mateix avançar.
I ves a saber si no canviaríem la història.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!