Fa més de cent dies que els dos Jordis són a la presó, mentre que el conseller Forn i el Vicepresident Jonqueres n’hi porten més de vuitanta. Estan tancats sense judici acusats d’un delicte que segons el professor Pérez del Royo només existeix a la imaginació del jutge. Els delictes del que se’ls acusa són tan eteris que s’evaporen quan el perseguit viu a un altre país europeu.
Els seus delictes seran imaginaris però les presons on estan tancats són ben reals. Soto del Real i Estremena, uns centres penitenciaris perduts en el mar sec de la Meseta castellana, una zona d’una bellesa dura que ells no poden contemplar perquè hi van arribar tancats en una furgoneta i des de dins els murs només arriben a veure retalls de paisatge i cel. Allà dins conviuen amb molts altres presos, aquests acusats de delictes reals. I tot i així, ens diuen els consellers que han sortit de la presó sota fiança, entre aquests presos comuns han descobert una gran humanitat.
Els Jordis, els membres del govern, persones que mai hauríem pensat que entrarien en una presó, ens han obert la porta a una realitat que la majoria de nosaltres ignoràvem: la de les presons al segle XXI, que potser tenen edificis moderns i uns funcionaris correctes, però que funcionen encara amb conceptes i mètodes del segle XIX. Conceptes com el càstig i mètodes d’una absurditat administrativa que genera un molt patiment mequí als presoners i a les seves famílies.
Diu Andreu Barnils que els presos no alliberaran la república sinó que la república alliberarà als presos. Aquesta república no sols ha d’alliberar els presos acusats de crims imaginaris, ha de canviar el funcionament de la justícia de dalt a baix. I mentre no tenim les eines per fer una reforma a fons, utilitzem el poc poder que tenim per millorar allà on es pugui la situació dels altres presos que també són els nostres presos, els que viuen a quatre camins, a Brians, a Lleida i a la resta de catorze centres penitenciaris escampats pel territori català.
Utilitzem el que ens estan forçant aprendre de primera mà per què com a mínim a casa nostra cap jutge, ni cap govern pugui fer a ningú el que els estan fent als nostres presos i les seves famílies. Fem que el patiment inútil es converteixi en acció útil.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!