Arxiu de la categoria: Verd

Unes eleccions el mes de desembre

Fa 99 anys exactes, el desembre de 1918,   els  republicans  Irlandesos, van guanyar les eleccions general al Parlament Britànic convocades en acabar la Primera Guerra Mundial, en unes condicions que ho eren tot menys normals i lliures.

Dos anys abans hi havia hagut l’alçament del dilluns de Pasqua a Dublín, que havia desfermat una repressió enorme contra tots els republicans tinguessin o no tinguessin res a veure en els fets. Desenes de candidats republicans eren a la presó i els que feien campanya s’arriscaven a anar-hi de cap.  La policia anava a tots els actes  electorals i prenia notes “mentals” del què deien que els jutges podien fer servir com a prova  contra els oradors. Sovint als actes electorals hi anaven grups a rebentar-los, les viudes dels soldats morts al front, eren un dels grups més actius i virulents anti-republicants.

Les votacions es van fer el 14 de desembre amb una gran mobilització del bàndol republicà. Era el primer cop que les dones, amb moltes limitacions encara, podien votar, així que les que no podien votar es van organitzar per tenir curar dels fills de les que tenien el vot. També hi havia una important incorporació de votants joves. Expliquen les cròniques d’aquell dia que a les cases hi havia pares que volien evitar que els fills votessin, i joves que impedient als pares arribar a votar. Els joves, que votaven majoritàriament el republicans mentre que les generacions més grans es mantenien fidels al Partit Parlamentari Irlandès, el partit nacionalista moderat que era majoritari.

En una entrada anterior parlava de Rober Brennan, l’irlandès a qui un rellotger català no li va voler cobrar una reparació. Brennan, que era el responsable de la campanya republicana, no va arribar a votar  perquè el van detenir a mitja campanya i  engarjolar sense judici en un penal a Anglaterra. La maquinaria que havia posat en funcionament havia continuar endavant en la seva absència. Era una xarxa de comitès electorals que cobrien tot el territori i que feien campanya votant a votant. Tenien el terreny tan apamat que des de la presó Brennan va predir que tindrien majoria absoluta.

El recompte es va fer públic el 28 de desembre perquè  perquè s’havia hagut d’esperar a que els soldats encara al continent votessin. D’un total de 105 escons,  els republicans havien guanyat 73, majoria absoluta.

Karl Marx va dir que la història tendeix a passar dos cops, una en drama i l’altra en comèdia. El que està passant a Cataluya amb presoners, exiliats, mitjans de comunicació censurat, no és per riure, ans el contrari. Quan veig  però la guerra contra els llaços grocs que ha desfermat la Junta Electoral em demano si a Catalunya el desembre del 2017 no estem vivint la versió en comèdia dels les eleccions del desembre de 1918 a Irlanda. Si és així, ja ho sabeu el resultat pel bàndol republicà és majoria absoluta.

 

 

La faula de les dues granotes

Crac era una granota  que un dia va decidir anar a conèixer el món.  Va sortir de l’estany on havia viscut tota la vida d’un salt i va triar  anar en línia recta en la direcció de la posta de sol. Va saltar pel fang, va saltar per un prat ple de vaques i de tifes de vaca, va travessar un camí empedrat i es va trobar amb una casa de pagès que li barrava el pas. Va veure que la casa  tenia una porta oberta. Va agafar empenta, va saltar cap a dins la casa i plaf va caure dins d’una galleda plena de llet  cremosa i tèbiona, acabada de munyir.

— Es impossible sortir d’aquesta galleda — es va dir Crac–.   Les partes són massa altes i rellisquen. Estic perduda.

Crac va plegar les potes i es va deixar caure al fons de la galleda on va morir ofegada.

Grog una altra  granota  que que un dia també va decidir anar a conèixer el món.  També va sortir de l’estany on havia viscut tota la vida d’un salt i va també va triar anar en línia recta en la direcció de la posta de sol. Va saltar pel fang,  per un prat ple de vaques i de tifes de vaca i  un camí empedrat. Va trobar amb una casa de pagès que li barrava el pas. Va veure  la porta oberta, va agafar empenta, va saltar cap a dins la casa i plaf va caure dins d’una altra  galleda plena de llet  cremosa i tèbiona, acabada de munyir.

— Sembla difícil sortir d’aquesta galleda — es va dir Grog–.   Les partes són molt  altes i rellisquen. Ho tinc complicat

Grog es va deixar caure al fons de la galleda i va fer una salt, però la llet era espessa i li va frenar la velocitat. Es va quedar a uns centímetres de la sortida i es va enfonsar.Grog sabia que si plegava les potes i deixava de saltar s’ofegaria. Així que quan va tocar fons, va tornar a agafar embranzida  per intentar un altre salt que no va ser prou alt. Va tornar al fons i va intentar un altre salt, i un altre, i un altre i un altre. Cada cop que saltava agitava la llet, i tant i tant la va agitar que al final la llet es va convertir en mantega.  I llavor si, Grog, que era una granota menuda i lleugera, va tenir una base prou sòlida per agafar embranzida i fer el salt definitiu cap a la llibertat.

 

Dublín 1916

Un segle enrere els republicans irlandesos es van aixecar contra el domini anglès, van declarar la independència i van defensar-la amb les armes a Dublín. Els problemes d’Anglaterra són la oportunitat d’Irlanda, deien, i el 1916 el problema de la corona anglesa era la primera guerra mundial que no estava guanyat.  Tenint en compte la correlació de forces, un miler i mig d’homes en el costat dels rebels i milers de soldats entrenats i armats en el costat anglès, l’aixecament no hauria hagut de durar ni un dia, però els irlandesos van agafar als anglesos per sorpresa, i van poder aguantar sis dies fent-se forts a diversos edificis de la ciutat.  Els anglesos van haver de desplaçar tropes que lluitaven a França i artilleria per dominar l’aixecament. Al final van guanyar per força bruta. Després van caure sobre tot el qui feia tuf   republicà encara que no hagués participat en la revolta, Van afusellar 16 persones, i en van tancar milers  a presons i camps de concentració. Dos anys després els republicans van guanyar unes eleccions al Parlament amb candidats empresonats i tot l’aparell en contra i van tornar a declarar la independència.

A Catalunya la lluita dels irlandesos tenia molts simpatitzants  Els fets de Prats de Montlló protagonitzats per Macià estaven inspirats en el moviment republicà irlandès.  L’escriptor i polític irlandès  Robert Brennan, que va ser el cap de la campanya republicana a les eleccions, explica en el seu llibre de memòries Alliegiance, que a Barcelona un rellotger no li va voler cobrar la feina quan va saber que era irlandès.

Jo també em vaig enamorar d’Irlanda durant un viatge que vaig fer quan era estudiant, fruit d’aquesta experiència em vaig decidir a escriure una novel.la, la primera que escrivia en la meva vida  i  que va guanyar el premi Joaquim Ruyra una llunyana nit de Santa Llúcia del 1984 organitzada per Omnium Cultural. La vaig titular Les Flors Salvatges per una cancó en un disc que vaig comprar aquest viatge  que comença amb aquesta estrofa:

“Nosaltres podem ser tan lliures com les flors salvatges a les muntanyes…”  En el meu llibre les flors salvatges simbolitzen la força dels petits davant els grans i poderosos.

Les flors salvatges se situa el 1916 a Irlanda abans i durant  aquest l’aixecament de Pasqua. La història està escrita des del punt de vista d’un personatge de ficció, un noi de disset anys. Hi ha un capítol, el 14,  però que trenca aquesta lògica,  és el  capítol que narra el moment de  la declaració d’independència. El text el va llegir Padraig Pearse el dilluns de Pasqua del 1916 a la GPO de Dublín, (l’edifici general de correus i telègrafs). Aquell mateix dia el virrei  d’Irlanda havia cridat una reunió al Castell de Dublín per preparar una acció preventiva contra un possible aixecament.Tot i que tenien un sistema d’espionatge massiu, l’aixecament de Pasqua va agafar a les autoritats per sorpresa. Una tarda que era al llit amb migranya se’m va acudir barrejar els dos esdeveniments i em va sortir això:

Poblach na h-Eireann
El Govern Provisional de la República d’Irlanda al Poble d’Irlanda

El sots-secretari per a l’administració d’Irlanda, Sir Matthew Natham, havia de fer veritables esforços per reprimir el mal humor que li provocava sentir parlar Lord Wimborne. Aquest home feia quatres dies, com aquell qui diu, que era virrei d’Irlanda i ja volia donar-li lliçons a ell, que ja en feia molts més que regia els destins de l’illa del Castell de Dublín.

—Senyors –va afirmar un cop més Lord Wimborne–, repeteixo que s’està preparant un aixecament. Ens hem d’avançar. Avui mateix s’han de detenir els seixanta o cent caps coneguts de les organitzacions separatistes.

IRLANDESOS I IRLANDESES: En nom de Déu i de les generacions passades de les que en rep la seva antiga tradició i nacionalitat, Irlanda, a través nostre, convoca els seus fills al voltant de la seva bandera i a lluitar per la seva llibertat.

— Lord Wimborne –va opinar el comissari en cap de la policia de Dublín–, hem de ser conscients que, si actuem amb tanta duresa contra els republicans, l’únic que aconseguirem serà augmentar-ne el prestigi entre la població.

— A més a més –va afegir un dels oficials de la intel·ligència del Castell—afirmar que s’està preparant una revolta em sembla exagerat, millor seria dir que se’n preparava una.

Nosaltres declarem el dret del poble d’Irlanda a la possessió d’Irlanda i al control sense cadenes dels destins irlandesos, a ser sobirà i inalienable.

—Exacte! –va dir Sir Natham–. On és la revolta, digui, Lord Wimborne? Les armes són al fons del mar i MacNeill va publicar ahir l’ordre que cap voluntari irlandès no es mogués.

—Una revolta sense armes i sense homes, jo diria –va afegir un dels oficials de l’Estat Major– que és impossible.

—Als Voluntaris Irlandesos se’ls ha deixat anar massa lluny. No entenc com han pogut fer instrucció militar pels carrers sense que ni tan sols se’ls segrestessin les armes.

La llarga usurpació d’aquest dret per part d’un poble i un govern estrangers no l’han extingit, el dret, ni mai no podrà ser extingit mentre no es destrueixi el poble irlandès.

—Lord Wimborne, vós sobrevolareu la capacitat d’aquesta gent –va dir amb cert menyspreu un oficial de l’exèrcit–. Són indisciplinats, incapaços d’organitzar res seriosament. No sé si m’enteneu, l’únic que fan és jugar a soldats.

A cada generació el poble irlandès ha defensat el seu dret a la llibertat i a la sobirania nacional; sis vegades en tres-cents anys ho ha defensat amb les armes.

—Vós oblideu que el sentiment antibritànic és una cosa molt arrelada en aquest país –va contestar, tossut, el virrei.

—Senyor –va explicar Sir Natham amb el to de qui ha d’explicar una cosa evident–, vós us heu deixat enlluernar per les paraules. Estem al país dels xerraires.

—Però, Sir Natham –va contestar Lord Wimborne amb més educació de la que realment hauria desitjat demostrar–, l’Aud és alguna cosa més que paraules. El vaixell alemany enfonsat a les costes de Kerry demostra sense dubtes connexions amb l’enemic i això, permeteu que us ho recordi, és traïció. Des de 1914 que estem en guerra, senyors. Per tant, insisteixo que es detinguin, sota la meva responsabilitat si fa falta, els caps republicans –s’havia anat aixecant de la cadira a mesura que pronunciava el seu curt parlament fins a quedar quasi dempeus davant els reunits.

Recolzant-nos en aquest dret fonamental i defensant-lo un cop més amb les armes davant del món, nosaltres, per tant, proclamem la República Irlandesa com estat sobirà i independent i empenyorem les nostres vides i les vides dels nostres companys en armes per la causa de la seva llibertat, la seva felicitat i la seva exaltació entre les nacions.

Sir Natham va calcular un moment les paraules que anava a dir:

—Si vós, Lord Wimborne, com a virrei, accepteu la responsabilitat i la resta de cavallers hi estan d’acord, podríem fer unes quantes detencions preventives sense esperar l’autorització de Londres. Abans de començar, però, hem de calcular molt bé les possibles conseqüències i com fer-los front, si no molt em temo que ens en penedirem.

Signat en nom del Govern Provisional

Va ressonar un tret sota la finestra del despatx

Thomas J. Clarke

Van córrer a mirar què passava.

Seán MacDiarmada  Thomas MacDonagh

Davant de la porta central del pati, un policia jeia mort.

P.H. Pearse Eamonn Ceannt

Cinquanta homes i nou dones es movien intentant ocupar posicions al voltant del Castell de Dublín.

James Connolly Joseph Plunkett

Eren dos quarts d’una del migdia del dilluns de Pasqua de 1916.