Arxiu de la categoria: General

Els nostres presos

Fa més de cent dies  que els dos Jordis són a la presó, mentre que  el conseller Forn i el Vicepresident Jonqueres n’hi porten més de vuitanta.  Estan tancats sense judici acusats d’un delicte que segons el professor Pérez del Royo  només existeix a la imaginació del jutge. Els delictes del que se’ls acusa són tan eteris que s’evaporen quan el perseguit viu a un altre país europeu.

Els seus delictes seran imaginaris però les presons on estan tancats  són ben reals.  Soto del Real i Estremena, uns centres penitenciaris perduts  en el mar sec de la Meseta castellana, una zona d’una bellesa dura que ells no poden contemplar perquè hi van arribar tancats en una furgoneta i des de dins els murs només arriben a veure retalls de paisatge i cel. Allà dins conviuen amb molts altres presos, aquests acusats de delictes reals. I tot i així, ens diuen els consellers que han sortit de la presó sota fiança, entre aquests presos comuns han descobert una gran humanitat.

Els Jordis, els membres del govern, persones que mai hauríem pensat que entrarien en una presó,  ens han  obert la porta a una realitat que la majoria de nosaltres ignoràvem: la de les presons al segle XXI, que potser tenen edificis moderns i uns funcionaris correctes,  però que funcionen encara amb  conceptes i mètodes del segle XIX. Conceptes com el càstig  i mètodes d’una absurditat administrativa que genera un molt  patiment mequí als presoners i a les seves famílies.

Diu Andreu Barnils que els presos no alliberaran la república sinó que la república alliberarà als presos.  Aquesta república no sols ha d’alliberar els presos acusats de crims imaginaris,  ha de canviar  el funcionament de la justícia de dalt a baix. I mentre no tenim les eines per fer  una reforma a fons, utilitzem el poc poder que tenim per millorar allà on es pugui  la situació dels altres presos que també són els nostres presos, els que viuen  a quatre camins, a Brians, a Lleida i a la resta de catorze centres penitenciaris escampats pel territori català.

Utilitzem el que ens estan forçant aprendre  de primera mà  per què com a mínim a casa nostra  cap jutge, ni cap govern pugui fer a ningú el que els estan fent als nostres presos i les seves famílies. Fem que el patiment inútil es converteixi en acció útil.

 

 

No

El 1988, forçat per la pressió internacional el dictador xilè Augusto Pinochet va convocar un referèndum que havia de ratificar-lo en el poder per vuit anys més. Els opositors al règim és van unir per fer campanya a favor del no, el seu símbol va ser la paraula No sobre un arc de Sant Martí. Durant els 27 dies que va durar la campanya del referèndum els partidaris del no i del si van tenir 15 minuts diaris a la televisió nacional. No és el títol de la pel.licula que narra aquesta   campanya i que recomano a tots els que no l’han vista. Per conjurar la idea que votar sota el règim brutal de la junta militar de Pinochet era perillós i inútil, els partidaris del no va fer una campanya alegre y optimista, plena de cançons i històries creades amb l’ajuda de la comunitat artística xilena. En canvi la campanya de sí es va basar en les xifres econòmiques, la por i el nacionalisme ranci. La campanya de la por va fracassar, el no va guanyar posant fi a quinze anys de poder dictatorial.

A Catalunya els més de dos mil.lions de persones que van votar al referèndum de l’1 d’octubre, votessin sí, no o en blanc, van pronunciar una gran no valent i madur, un no a la repressió de l’estat. Un no alliberador enfrontat al no immobilista de l’estat espanyol. El 21 de desembre amb presos i exiliats, amb amenaces i censura, els resultats de les eleccions van ser un altre no ferm al cop d’estat fet amb l’article 155. A diferència del que va passar a Xile aquí els partidaris del sí submís a Rajoy no senten la necessitat d’acceptar els resultats de les urnes i pretenen continuar imposant el règim del 155  amb la por, la repressió, la manipulació de la informació, i l’insult com a eina.  Cal continuar dient no, doncs, com va fer ahir amb una gran contundència Ernest Maragall en el seu discurs en la sessió de constitució del Parlament. Els grans nos col.lectius són el resultat de la suma de molts nos individuals i a Catalunya ens cal mantenir tots aquests nos, i encara afegir-n’hi més.

Francesc Torralba en el seu llibre Saber dir no, explica que  l’art de saber dir no va lligat a “la maduresa de la vida i a la indignació creixent enfront d’un món que no em plau i que voldria que fos diferent.».    Tal com van demostrar els xilens saber dir no també va lligat a l’optimisme i el bon humor. Es diu que la “revolució dels somriures” s’ha acabat, Jo reivindico que no s’acabi. Per continuar sostenint els nostres nos madurs i indignats, demano que mantinguem l’humor i l’optimisme i que deixem la crispació, la tristesa i l’insult per als altres. No hi ha res més demolidor per aquell  que et vol enfonsar  que tu li responguis no amb un gran  somriure.