Arxiu de la categoria: Blanc

Què hi fem a l’habitació de la confusió?

Diuen els experts que els processos de canvi es poden explicar com una casa amb quatre habitacions per on passem segons quina sigui la nostra manera de percebre i reaccionar al canvi. Es tracta de les habitacions de la:

SATISFACCIÓ                                     RENOVACIÓ

NEGACIÓ                                            CONFUSIÓ

A la primera planta de la casa del canvi a mà esquerra hi ha la habitació de la Satisfacció. Aquesta habitació és confortable, ens hi sentim relaxats, tot funciona com sempre i no cal canviar. A la mateixa planta a mà dreta trobem una habitació amb molta llum i molta energia positiva, és l’habitació de la Renovació. Aquí tot està per fer i tot és possible, aquí treballem junts, vam crear, innovem. Jo penso que durant l’època autonòmica dels anys vuitanta i noranta, especialment durant les olimpíades del 92, la majoria de catalans vivíem a l’habitació de la Satisfacció. A partir de la manifestació del 2010 en protesta per la sentència del Tribunal Constitucional retallant l’Estatut de Catalunya, el moviment independentista es va convertir en un moviment de masses i va entrar amb força a l’habitació de la Renovació. Va ser la “Revolució dels somriures”, que va transformar la vida política catalana i va aconseguir posar les urnes als col·legis electorals l’1 d’octubre.

L’1 d’octubre la brutalitat de la policia i la indiferència de la Unió Europea van expulsar l’independentisme de l’habitació de la Renovació i el van fer caure a la de la Confusió d’on encara no n’ha sortit. Atordits per una repressió que no semblava tenir límits i per la reacció hostil i bel·ligerant dels unionistes, els independentistes es pregunten “i ara què?” El buit que ha deixat el full de ruta planificat etapa a etapa,  s’omple d’ enfrontaments partidistes i greuges personals, apareixen desqualificacions, dubtes sobre la capacitat de aconeguir l’objectiu, desànim, i idees moltes idees que no acaben de ser acceptades per a tothom … Doncs bé amics, encara que sigui difícil de creure, tal com explica aquest vídeo  de Pooja Droga The four rooms of change , l’habitació de la Confusió no és un mal lloc per passar-hi una temporada. La Confusió és imprescindible per efectuar la veritable transformació en profunditat,  per deixar velles maneres de pensar i adaptar-se a les situacions noves, per  agafar l’embranzida que ens tornarà a l’habitació de Renovació.

Qui dubti que aquesta transformació cap a millor ja està passant que llegeixi les entrevistes que van sortint a Vilaweb aquest estiu plenes de reflexions i propostes interessants. Us recomano especialment del Albano -Dante Fachin, d’on trec aquesta cita:

Jo sempre cito Ramon Grosfoguel, que és un sociòleg portoriqueny, que diu que el primer d’octubre és un esdeveniment que canvia la forma en què una societat s’entén a si mateixa. Aquell primer d’octubre van passar coses que no havien passat mai en la política catalana. gent de la CUP, de l’PDECat, d’esquerra, gent de l’esquerra no independentista, anarquistes, tots van actuar units per dur a terme una acció política. Això no havia passat mai. per tant, quan una societat fa el que mai havia fet, no es podrà tornar a entendre a si mateixa amb els ulls d’abans.

Si l’habitació de la Confusió és incomoda l’habitació de la Negació és nefasta, aquí no hi ha transforació sinó petrificació i putrefacció. Aquí amics meus és on habita  l’unionisme en pes, inclòs tot l’aparell de l’estat que va des del rei i el seu govern, als jutges, als mitjants de comunicació, passant pels partits polítics i els grups fatxes que campen sense control. Tots ells tanquen els ulls per no haver de reconèixer que des de l’1 d’octubre ja no és possible fer entrar Catalunya dins el taüt del ’78 on viuen ells.

 

La clau al pany

Avui he llegit  la història que explica mestre sufí Idries Shah sobre un serraller que havia estat   empresonat  injustament i que havia aconseguit  escapar-se de manera miraculosa. Un dia, diu la història,  li van demanar al serraller com havia aconseguit escapar.  L’home va explicar  quan ja portava temps a la presó,  va descobrir que en la catifa de pregaria en la que s’havia estat agenollat cinc cops al dia,  que li havia teixit la seva dona ,  hi apareixia el dibuix d’un pany. Entenent que aquest era el pany de la porta de la presó  el serraller va preparar un pla. Primer va negociar amb els seus guardes que li portessin eines i peces de metall per treballar. Amb aquests materials va fer objectes que els guardes venien per al seu propi guany. Al mateix temps que treballava per als guardes de la presó el serraller va utilitzar les eines per fer la clau que s’ajustava al pany i que finalment li va servir per obrir la porta i fugir. La moral de la història és que  si entenem els mecanismes que ens mantenen empresonats podem construir la clau que  ens alliberarà.

En aquest moment en què el moviment independentista no acaba de trobar l’estratègia per implantar la república, em demano si no seria una bona idea concentrar-se ara en entendre els mecanismes que mantenen Catalunya tancada dintre d’Espanya i el paper que cada element juga dins aquest pany.  De què està feta la força bruta de l’estat i quins límits i contradiccions té? De que està feta la indiferència de la EU i quines escletxes té? Com funciona la propaganda catalanofòbica i  per què té èxit? De què estan fetes les divisions entre els partits polítics catalans? Com funciona el bloc del 155 i fins a quin punt funciona? Què pensen les persones a Catalunya que s’oposen a la independència? De què tenen por?

Es a dir no importa el gran, fort, complicat o rovellat que sembli el pany que ens tanca, si es té el coratge de mirar la realitat de cara i la intel.ligència  d’entendre’n els mecanismes, és possible  construir la clau que  obrirà el pany.

 

 

 

L’home tranquil

L’explicació més aclaridora que he trobat sobre la relació entre Catalunya i el bloc del 155 és una fil de twitts  de  @Cloudechka  publicats el 3 de febrer d’enguany.  L’autora és una jove politòloga de nom Clàudia que recentment ha publicat un video,  que s’ha fet viral,  on denuncia la instrumentalització dels catalans amb origen espanyol per part dels partits unionistes .

El fil de twitts del 3 de febrer,  encara que no ha tingut el ressó del vídeo, és també molt interessant  perquè  fa un paral.lelisme entre el bullying que Clàudia va patir a l’institut i les tàctiques de repressió que l’Estat aplica sobre Catalunya. El bullying, explica, sempre obeeix al mateix: odi, intimidació, dominació i agressió. Hi participen el que s’anomena “el matón o la matona”,  els seus seguidors i els que no s’atreveixen a dir res i callen. L’agressor utilitza i manipula les creences dels seguidors, i a la vegada intimida indirectament als possibles opositors.  “Us sona?”, pregunta.

Clàudia diu que no entenia perquè l’odiaven,  que pensava que era culpa seva. Estava tan desesperada per aconseguir que l’acceptessin quenes va inventar mil maneres de demanar disculpes, però el que va descobrir es que com més cedia més l’humiliaven. “De què em servia plorar? De què em servia denunciar-ho als professors? De què em servia lamentar-me de mi mateixa? De què em servia cedir a les seves intimidacions? ” es pregunta, i respon en majuscules: “DE RES. PERQUÈ L’ODI NO ES CURA AMB LA SUBMISSIÓ. LA INTIMIDACIÓ NO ES CURA AMB L’OBEDIÈNCIA.” S’en va sortir perquè va decidir plantar-se  cara  a ella mateixa. Li va costar, diu, però  va decidir que volia ser lliure i que  així  va aconseguir que la desaprovació i les amences deixessin d’importar-li.  No va aconseguir  ser lliure perquè els altres la deixessin en pau, explica, va ser lliure perquè va decidir que ho volia ser.

El president Torra actua en la línia que va fer servir la Clàudia, la de ser lliure  i no deixar-se intimidar.  El primer acte de llibertat del 131 president de la Generalita ha estat la seva investidura en la que ha prevalgut el seu criteri de fer un acte  discret  per sobre  el desig manifestat pel govern espanyol d’ escenificar la rendició amb  retrat del rei, constitució i bandera espanyola incloses   Torra no ha aixecat la veu però la investidura ha durat  tres minuts i ha estat  amb la senyera i prou. La resposta del govern espanyol ha estat  publicar un regitzell d’amences que Torra ni ha contestat.  El que ha fet és enviat una carta a Rajoy oferint i demanant diàleg i respecte,  però deixant clar  que el projecte polític que defensarà serà ‘fidel a l’expressió democràtica de l’1 d’octubre i al seu resultat’.

He llegit que la presidència de Torra serà de resistència,  no m’ho sembla. Les decisions d’aquest primers dies,  començant per escenficar la presa de posessió curta, trista i digna que ha triat ell mateix,  apunta cap una presidènca alliberadora, en el sentit que explica la Clàudia. Fins ara  Torra ha fet el què considera que cal fer,  sense fer escarafalls però sense deixar-se influenciar per les amences i les sortides de to cada cop més estridents de  la banda del 155.  Torra ha estat un president lliure  perquè vol ser lliure i crec que així continuarà.

“La llibertat”, ens explica la jove Clàudia,  “no es demana, la llibertat és intrínseca a l’ésser humà. I nosaltres som els únics responsables de deixar que ens la limitin.”

Un conte tibetà, un conte xinés i i una pregària catalana

Un conte tibetà

Surto de casa, davant  la porta  hi ha un gran  esvoranc, salto per arribar a l’altra banda, el salt no és prou llarg, caic a dins. Torno a casa.

L’endemà surto  de casa, trobo el mateix esvoranc, salto, caic  i torno a casa.

Al dia següent surto de casa, trobo el mateix esvoranc, salto  caic i torno a casa.

I així un dia i un altre fins que un dia me n’adono que hi ha un camí que dona la volta a l’esvoranc, l’agafo i arribo a l’altra banda.

Un conte xinès

Diuen que una vegada hi havia un emperador molt savi i just que sentint que s’acostava l’hora de passar el regne al seu fill va voler deixar-li un regal que li recordés què és la serenitat, qualitat imprescindible per a totes les decisions adequades. L’emperador va demanar als pintors   més famosos del regne que li enviessin quadres  que representessin la idea de la serenitat, el que millor l’expressés  seria el regal pel seu fill.

Al cap d’unes setmanes van començar a arribar quadres al palau. Els servidors els van anar penjant en una gran sala, tots posats de manera que els toqués la llum justa per a ser contemplats. Tots els quadres representaven escenes de gran bellesa, postes de sol, marines, muntanyes, jardins, planes  cobertes de catifes de flors…

Quan ja estava a punt de tancar-se el termini per acceptar quadres en va arribar un tan diferent que els servidors van estar dubtant si havien de penjar-lo o no, era una roca negra al mig d’un oceà tempestuós, envoltada d’onades gegantines i atacada per vents huracanats.  Com que l’emperador  havia dit que volia triar el quatre ell mateix, van acabar penjat-lo  al final de la sala en un racó.

Quan tots els quadres van ser al lloc l’emperador va entrar a la sala per triar-ne el que millor representés la serenitat.  Va anar passant de quadre en quadre sense aturar-se més d’uns segons en cada pintura ni mostrar cap preferència  per aquells paisatges tan perfectes i artísticament representats, fins que va arribar al darrer, el quadre de la roca en mig de la tempesta.  Allà es va parar una bona estona intrigat i al final va dir.

— Aquest.

Els seus servidors es van quedar molt sorpresos, no veien la idea de la serenitat per enlloc, no era millor aquella marina del principi? O aquell sol sortint entre les muntanyes nevades? O aquell prat cobert de flors on pastaven cavalls?

— Mireu de prop la roca negre, què hi veieu? — va dir assenyalant amb el dit un punt cap el mig de la roca.

Els servidors van acostar i van veure el que volia dir:  ben arrecerats  entre els els plecs de la roca un ocell s’ocupava d’alimentar els seus petits ignorant la fúria del vent i l’embat de l’aigua.

Una pregària catalana

Que en mig de la tempesta trobem la serenitat que ens permetrà descobrir el camí que dona el tomb a l’esvoranc  on hem caigut tantes vegades al llarg de la nostra història.

Que així sigui.

No

El 1988, forçat per la pressió internacional el dictador xilè Augusto Pinochet va convocar un referèndum que havia de ratificar-lo en el poder per vuit anys més. Els opositors al règim és van unir per fer campanya a favor del no, el seu símbol va ser la paraula No sobre un arc de Sant Martí. Durant els 27 dies que va durar la campanya del referèndum els partidaris del no i del si van tenir 15 minuts diaris a la televisió nacional. No és el títol de la pel.licula que narra aquesta   campanya i que recomano a tots els que no l’han vista. Per conjurar la idea que votar sota el règim brutal de la junta militar de Pinochet era perillós i inútil, els partidaris del no va fer una campanya alegre y optimista, plena de cançons i històries creades amb l’ajuda de la comunitat artística xilena. En canvi la campanya de sí es va basar en les xifres econòmiques, la por i el nacionalisme ranci. La campanya de la por va fracassar, el no va guanyar posant fi a quinze anys de poder dictatorial.

A Catalunya els més de dos mil.lions de persones que van votar al referèndum de l’1 d’octubre, votessin sí, no o en blanc, van pronunciar una gran no valent i madur, un no a la repressió de l’estat. Un no alliberador enfrontat al no immobilista de l’estat espanyol. El 21 de desembre amb presos i exiliats, amb amenaces i censura, els resultats de les eleccions van ser un altre no ferm al cop d’estat fet amb l’article 155. A diferència del que va passar a Xile aquí els partidaris del sí submís a Rajoy no senten la necessitat d’acceptar els resultats de les urnes i pretenen continuar imposant el règim del 155  amb la por, la repressió, la manipulació de la informació, i l’insult com a eina.  Cal continuar dient no, doncs, com va fer ahir amb una gran contundència Ernest Maragall en el seu discurs en la sessió de constitució del Parlament. Els grans nos col.lectius són el resultat de la suma de molts nos individuals i a Catalunya ens cal mantenir tots aquests nos, i encara afegir-n’hi més.

Francesc Torralba en el seu llibre Saber dir no, explica que  l’art de saber dir no va lligat a “la maduresa de la vida i a la indignació creixent enfront d’un món que no em plau i que voldria que fos diferent.».    Tal com van demostrar els xilens saber dir no també va lligat a l’optimisme i el bon humor. Es diu que la “revolució dels somriures” s’ha acabat, Jo reivindico que no s’acabi. Per continuar sostenint els nostres nos madurs i indignats, demano que mantinguem l’humor i l’optimisme i que deixem la crispació, la tristesa i l’insult per als altres. No hi ha res més demolidor per aquell  que et vol enfonsar  que tu li responguis no amb un gran  somriure.

De la por a la ràbia

— Tot el què heu après no us servirà de res si us deixeu dominar per la por.

Els que ens diu l’instructor que ens està ensenyat defensa personal per dones. El curs té una part pràctica i una de teòrica. Aprenem que encara que siguem més pètites i dèbils que el nostre agressor sempre hi ha una manera d’alliberar-nos i escapar. L’agressor t’estira o t’empeny?  Fes un salt i posat de perfil, no et podrà moure. T’agafa pels canells? Fes una rotació amb el braç cap a tu i t’haurà de deixar anar i després clava-li un clatellot a l’orella perquè s’hagi de posar a la defensiva. Et té immobilitzada a terra amb les mans al teu coll? Bloqueja-li el braç i la cama i fes un cop de malucs, el faràs caure.

Practiquem els exercicis una i una altra vegada fins que ens surten sense pensar. Acabem cansades però satisfetes. Llavors ens  diu que ens asseiem i ens parla de la por.

— La por ens  paralitza, ens fa creure que no podem defensar-nos  i ens deixa indefensos en mans de l’agressor. Heu de transformar la por en ràbia.  Per canviar  la por en ràbia penseu en aquells que estimeu i allò que perdreu si l’agressor se’n surt.

I ens parla d’una dóna que no es podia defensar mentre l’atacaven a ella però que es va convertir en un tigre quan l’agressor es va girar cap el seu fill.

— La ràbia us donarà les forces que necessiteu per vèncer la paràlisis i actuar.

 Mario Alonso Puig diu “La rabia es ese orgullo sano que hace que los seres humanos nos rebelemos contra la injusticia, la manipulación y el abuso de poder. Es lo que hace que las personas nos sublevemos contra las etiquetas que otros nos ponen, y la que también permite que otros se rebelen contra las que nosotros les ponemos. A través de la expresión de la rabia hacemos saber hasta qué punto es importante un hecho para nosotros y hasta qué punto estamos dispuestos a defenderlo.”

Alonso Puig també  ens diu en un altre lloc “No permitamos que nuestra rabia se torne en ira y ésta en violencia. Somos libres, no nos dejemos esclavizar por una emoción que no es más que un simple patrón de respuesta aprendido.”

He començat aquesta entrada l’1 de gener quan sentia a la televisió les declaracions sobre Catalunya d’uns quants  presidents autonòmics que segueixen a les que va fer Rajoy abans. I he pensat en els que estan a la presó, i en l’exili, i que cap d’aquests presidents es capaç de defensar, i he pensat en els resultats d’unes eleccions que cap d’ells té la decència de reconèixer.  i he pensat quanta, quanta ràbia que tinc. 

Ràbia, no ira.  Ràbia aquest orgull sa que fa que els éssers humans ens revelem contra la injustícia, la manipulació i l’abús de poder.



 

 

La faula de les dues granotes

Crac era una granota  que un dia va decidir anar a conèixer el món.  Va sortir de l’estany on havia viscut tota la vida d’un salt i va triar  anar en línia recta en la direcció de la posta de sol. Va saltar pel fang, va saltar per un prat ple de vaques i de tifes de vaca, va travessar un camí empedrat i es va trobar amb una casa de pagès que li barrava el pas. Va veure que la casa  tenia una porta oberta. Va agafar empenta, va saltar cap a dins la casa i plaf va caure dins d’una galleda plena de llet  cremosa i tèbiona, acabada de munyir.

— Es impossible sortir d’aquesta galleda — es va dir Crac–.   Les partes són massa altes i rellisquen. Estic perduda.

Crac va plegar les potes i es va deixar caure al fons de la galleda on va morir ofegada.

Grog una altra  granota  que que un dia també va decidir anar a conèixer el món.  També va sortir de l’estany on havia viscut tota la vida d’un salt i va també va triar anar en línia recta en la direcció de la posta de sol. Va saltar pel fang,  per un prat ple de vaques i de tifes de vaca i  un camí empedrat. Va trobar amb una casa de pagès que li barrava el pas. Va veure  la porta oberta, va agafar empenta, va saltar cap a dins la casa i plaf va caure dins d’una altra  galleda plena de llet  cremosa i tèbiona, acabada de munyir.

— Sembla difícil sortir d’aquesta galleda — es va dir Grog–.   Les partes són molt  altes i rellisquen. Ho tinc complicat

Grog es va deixar caure al fons de la galleda i va fer una salt, però la llet era espessa i li va frenar la velocitat. Es va quedar a uns centímetres de la sortida i es va enfonsar.Grog sabia que si plegava les potes i deixava de saltar s’ofegaria. Així que quan va tocar fons, va tornar a agafar embranzida  per intentar un altre salt que no va ser prou alt. Va tornar al fons i va intentar un altre salt, i un altre, i un altre i un altre. Cada cop que saltava agitava la llet, i tant i tant la va agitar que al final la llet es va convertir en mantega.  I llavor si, Grog, que era una granota menuda i lleugera, va tenir una base prou sòlida per agafar embranzida i fer el salt definitiu cap a la llibertat.

 

La primera pàgina en blanc

Aquest blog comença amb una quadern que m’ha regalat una amiga, el títol del quadern és

LE LIVRE À VENIR

El llibre que vindrà de l’escriptor francès Maurice Blanchot publicat l’any que vaig naixer.

A la primera pàgina trobo la frase:

L’essència de la literatura, és escapar a tota determinació essencial, a tota afirmació que l’estabilitza o fins i to la fa realitat: no hi és mai aquí, cal  retrobar-la o reinventar-la sempre.

La segona pàgina està en en blanc que és una incitació a escriure. Deixo la ment quasi en blanc i escric el primer que em ve a la ment:

Avui és 21 de novembre, falta un mes per les eleccions del 155, i no sé com l’aguantaré

Després obro l’ordinador i escric lla primera entrada del que serà el meu bloc personal per retrobar i reinventar la realitat amb ajuda de l’escriptura.