El moviment independentista i republicà català es va trencar ahir. Ho ha fet de la pitjor manera possible, amb ERC votant amb el PSC contra JxC. Amb el PSC, el partit que no va aixecar-se de la cadira per saludar les famílies dels presoners i exiliats, el partit que ha apadrinat el 155.
I a davant nostre hi ha un judici que hauran d’enfrontar junts els que ara estan barallats i al seu costat envoltant-los un moviment civil que ha recollit centenars de milers d’euros per pagar multes, que ha donat generosament diners per ajudar a les defenses i a les famílies, que ha organitzat sopars grocs, concentracions a les presons. I aixo fa mal, molt mal perquè és un menyspreu a la confiança i la generositat de les persones.
El trencament que es va produir ahir, entre crits de traïdors, escarnis entre socis, ja feia mesos que l’esperàvem, no per anunciat ha estat menys dolorós. Potser perquè confiàvem que la unió i generositat de les bases s’encomanaria als dirigents. Però no ha estat així i ara el pitjor que pot passar és que la trencadissa per dalt, s’encomani a la base.
El moviment independentista ha esclatat per dalt com un castell que fa llenya, perquè en els pisos superiors no ha pogut aguantar la pressió i han provocat que tota l’estructura caigui. Quan això passa, la pinya evita el desastre absorbint l’impacte dels cosos que cauen els uns sobre els altres.
Ara als de la pinya ens toca fer una cosa molt difícil i molt important, mantenir-nos amb els braços agafats, amb el cor trencat, però amb el cap clar i la dignitat intacta.
Foto: By Pere López – Treball propi, CC BY-SA 3.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=21774026
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I will look into it and try to follow your advice. Thanks for the comments.