Les pàgines en blanc, groc i verd

El meu bloc que vaig crear per sobreviure fins les eleccions 21 de desembre del 2017 i que ara em serveix per continuar endavant fins on calgui.

23 de juliol de 2019
0 comentaris

3 d’abril del 1919 a Dublín

Fa cent anys, concretament el 3 d’abril del 1919, Michael Collins es va passar la nit dins els arxius a la comissaria central de la policia política al carrer Great Brunswick de Dublín. L’havia introduït Ned Broy, un comissari que treballava de d’agent doble] a favor del moviment republicà. Michael Collins havia participat en la revolta de Pasqua del 1916 que havia acabat amb setze líders afusellats, un centenar d’empresonats i un parell de milers d’homes tancats sense judici al camp de concentració de Frongoch, a Gales. Collins s’hi havia passat nou mesos, en aquell camp enfangat i infestat de rates.

Frongoch va ser el gran error dels anglesos, que van detenir homes per tot Irlanda que no s’haurien conegut mai en circumstàncies normals, i els van tenir tancats durant mesos sense gaire cosa a fer excepte organitzar-se per quan sortissin lliures. Va ser allà on es va canviar la mentalitat del moviment. La revolta del 1916 havia estat una revolta “clàssica” que repetia el patró de revoltes fracassades anteriors, un aixecament heroic i fallit que buscava només passar la flama de la república sempre somniada però mai aconseguida a la generació següent. Però quan els interns de Frongoch van tornar a casa estaven a punt per reprendre la lluita allà on l’havien deixada i aquest cop volien guanyar. Per això Collins, que tenia una ordre de recerca i captura per un discurs que havia fet durant les eleccions, se la va jugar aquell 3 d’abril passant una nit als arxius al cor mateix del servei d’intel.ligència del seu enemic.

En una nit Collins en va tenir prou per comprovar la quantitat ingent d’informació que recollien agents escampats per tota l’illa, dedicats exclusivament a seguir i apuntar les passes i les paraules dels activistes republicans. Al mateix temps Collins va descobrir el punt feble de tot el sistema: aquells informes no servien de res sense els homes que els havien recopilat, així que si apartava o eliminava els informants deixaria els anglesos cecs i sords.

Michael Collins no va guanyar sol la guerra d’independència. Hi va haver moltes persones implicades i molts altres líders, i un poble al darrere que no va defallir. Però van ser els seus serveis d’intel.ligència els que van deixar l’aparell repressiu anglès girant en el buit, mentre la policia cada vegada menys informada compensava amb brutalitat el que perdia en efectivitat. Al cap de dos anys d’una confrontació de serveis d’intel.ligència en què cap part va regalar res a l’altra, els anglesos van haver d’acceptar seure a la taula de negociacions amb els que fins llavors havien perseguit i considerat criminals.

Autor: MHM-com
https://es.wikipedia.org/wiki/Broken_Chair

Estem parlant de fa cent anys: Gandhi encara no era conegut, i Luther King no havia ni nascut. En aquella època la guerra, encara que avui ens sembli estrany, es considerava una via legítima, fins i tot gloriosa, per aconseguir la independència. Anys després Gandhi va optar per la lluita no-violenta per enfrontar-se al mateix imperi. Gandhi, igual que Collins,  va trobar la manera de col.lapsar el sistema de repressió. L’estratègia de Gandhi va ser aconseguir que els seus compatriotes deixessin de col.laborar amb els anglesos. Ho va començar fent sal, filant cotó. Ho van fer resistint, persistint fins a ensorrar el sistema penitenciari colonial. Igual que a Irlanda, els anglesos van seure a la taula a negociar la independència d’aquells que havien perseguit com a criminals.

El que trobo interessant de les històries de Michael Collins i Gandhi és que tots dos, tot i l’enorme diferència en els mètodes, l’espai i el temps, van entendre com els dominava l’Imperi Britànic i van saber trobar l’estratègia que va portar la dominació anglesa al col.lapse. És com una cadira: no cal tallar-li les quatre potes; en talles una i cau.

 

 

Després de publicar la primera versió d’aquest apunt Jordi Galves fa una proposta que us deixo aquí,  Es una manera de tallar una pota que ni Michael Collins ni Gandhi tenien, però que els catalans si que tenim.Llegiu l’article senser  a Jordi Galves Voleu una estratègia?  El Nacional 25 de Juilol del 2019


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.