Arxiu mensual: febrer de 2018

Tornar-se a aixecar

Aquests darrers mesos, en moments en  que ho veig tot negre, recordo el dia d’hivern que la Marie José, una amiga francesa filla de pare català, em va convidar fa setze anys a fer una caminada pel Jura.

—  Serà fàcil — em va dir  –.  Vindran els meus veïns, una parella anglesa molt agradable. No cal que lloguis raquetes, et deixaré les del meu fill

No tothom té la mateixa idea del que és fàcil o difícil. Va resultar que el fill de la meva amiga era més alt que jo i que les raquetes eren enormes  i que la suposada sortida fàcil començava amb un pendent molt dret. Vaig fer el que vaig poder seguint la Marie José i els seus amics muntanya amunt arrossegant aquelles raquetes que em feien caminar escarranxada com un ànec per la neu glaçada. Quan ja érem quasi al final de la costa vaig fer un pas en fals i vaig  començar a relliscar muntanya avall. Vaig frenar la caiguda  tirant-me a terra,  cap la meitat del pendent. A uns  metres mes avall el declivi baixava quasi a plom fins a unes pistes d’esquí. Recordo  damunt meu,  l’amiga anglesa va començar a cridar-me instruccions  a tota velocitat, i que jo pensava, si callés potser podria concentrar-me per veure com m’aixeco.

Em va salvar un esquiador de fons solitari que, en veure’m  en aquell al pas, es va acostar per ajudar-me, i es va posar una mica per sota meu per frenar la caiguda si tornava a relliscar. Em vaig posar dreta i amb l’esquiador darrera meu protegint-me d’una nova caiguda, vaig anar pujant pas a pas,  arrossegant aquelles raquetes enormes. Aixecant un peu, arrossegant, clavant la raqueta, aixecant l’altre peu, arrossegant la raqueta amunt, clavant el peu. Fins arribar al final de la pujada on m’esperaven els meus amics.

— Bravo, estic impressionada! Com t’has tornat aixecar després de la caiguda! No t’has descoratjat!– va felicitar-me efusivament l’amiga anglesa.

— Que et pensaves? Es catalana — va dir-li la Marie José segurament pensant més en la vida del seu pare exiliat republicà, que havia passat pel camp d’internament d’Argelès i havia lluitat a la resistència, que en la meva petita aventura per la muntanya-.  Són així. Sempre s’aixequen i tiren endavant.

 

 

 

Un conte tibetà, un conte xinés i i una pregària catalana

Un conte tibetà

Surto de casa, davant  la porta  hi ha un gran  esvoranc, salto per arribar a l’altra banda, el salt no és prou llarg, caic a dins. Torno a casa.

L’endemà surto  de casa, trobo el mateix esvoranc, salto, caic  i torno a casa.

Al dia següent surto de casa, trobo el mateix esvoranc, salto  caic i torno a casa.

I així un dia i un altre fins que un dia me n’adono que hi ha un camí que dona la volta a l’esvoranc, l’agafo i arribo a l’altra banda.

Un conte xinès

Diuen que una vegada hi havia un emperador molt savi i just que sentint que s’acostava l’hora de passar el regne al seu fill va voler deixar-li un regal que li recordés què és la serenitat, qualitat imprescindible per a totes les decisions adequades. L’emperador va demanar als pintors   més famosos del regne que li enviessin quadres  que representessin la idea de la serenitat, el que millor l’expressés  seria el regal pel seu fill.

Al cap d’unes setmanes van començar a arribar quadres al palau. Els servidors els van anar penjant en una gran sala, tots posats de manera que els toqués la llum justa per a ser contemplats. Tots els quadres representaven escenes de gran bellesa, postes de sol, marines, muntanyes, jardins, planes  cobertes de catifes de flors…

Quan ja estava a punt de tancar-se el termini per acceptar quadres en va arribar un tan diferent que els servidors van estar dubtant si havien de penjar-lo o no, era una roca negra al mig d’un oceà tempestuós, envoltada d’onades gegantines i atacada per vents huracanats.  Com que l’emperador  havia dit que volia triar el quatre ell mateix, van acabar penjat-lo  al final de la sala en un racó.

Quan tots els quadres van ser al lloc l’emperador va entrar a la sala per triar-ne el que millor representés la serenitat.  Va anar passant de quadre en quadre sense aturar-se més d’uns segons en cada pintura ni mostrar cap preferència  per aquells paisatges tan perfectes i artísticament representats, fins que va arribar al darrer, el quadre de la roca en mig de la tempesta.  Allà es va parar una bona estona intrigat i al final va dir.

— Aquest.

Els seus servidors es van quedar molt sorpresos, no veien la idea de la serenitat per enlloc, no era millor aquella marina del principi? O aquell sol sortint entre les muntanyes nevades? O aquell prat cobert de flors on pastaven cavalls?

— Mireu de prop la roca negre, què hi veieu? — va dir assenyalant amb el dit un punt cap el mig de la roca.

Els servidors van acostar i van veure el que volia dir:  ben arrecerats  entre els els plecs de la roca un ocell s’ocupava d’alimentar els seus petits ignorant la fúria del vent i l’embat de l’aigua.

Una pregària catalana

Que en mig de la tempesta trobem la serenitat que ens permetrà descobrir el camí que dona el tomb a l’esvoranc  on hem caigut tantes vegades al llarg de la nostra història.

Que així sigui.