Arxiu mensual: gener de 2018

Què és més fort una barra de ferro o dues barretes articulades?

“L’estat està demostrant fermesa, total, durant tot el procés. No es pot dir el mateix respecte al bloc a favor de la independència. Dia rere dia veiem una fissura, i l’estat les sol apuntar.” conclou Martxello Otamendi en la seva carta creuada a Vicent Partal del 27 de gener passat. Jo no utilitzaria la paraula fermesa per definir l’actuació de l’estat sinó rigidesa. L’estat està demostrant rigidesa  total, durant tot el procés, com un braç de ferro que descarrega una i una altra vegada cops amb brutalitat, sempre en la mateixa direcció.

La imatge de l’actuació de l’estat com un braç de ferro em fa pensar en una anècdota que em va explicar un amic sobre el meu pare. El meu pare era un home que entenia les màquines, quan li queia un objecte a les mans  el girava de totes bandes per entendre com estava fet.  Tenia, amb els seus germans, un petit taller mecànic de reparació de cotxes i manteniment de màquines.  D’aquest taller havien sortit també màquines de rentar roba, encenedors elèctrics per cuines de gas, molins de vent per generar electricitat. Al meu pare el recordo assegut a casa amb qualsevol paper que li queia a les mans, dibuixant peces i màquines. Pesant i inventant, investigant i entenent.

A casa l’amic que em va explicar l’anècdota feien peces per una fàbrica de complements els cotxes. La fàbrica els havia instal.lat una màquina que, pel que ell em va explicar, era com una premsa amb  un braç de ferro molt gruixut que havia de picar molt fort contra les peces.  Aquest braç rígid s’havia trencat varies vegades. Cada cop que es trencava el canviaven per un altre braç  encara més gruixut i reforçat, que  també acabava trencant-se.  Fins que un dia van cridar al meu pare que  va examinar la màquina i els va solucionar el problema substituint el braç rígid per dues barretes unides pels dos extrems que no es van tornar a trencar mai més. Unes peces articulades amb intel·ligència van ser més efectives i resistents que una barra rígida de ferro que ho basava tot en la força bruta. I es que la rigidesa  no és sinònim de fermesa sinó de debilitat.

 

 

 

Els nostres presos

Fa més de cent dies  que els dos Jordis són a la presó, mentre que  el conseller Forn i el Vicepresident Jonqueres n’hi porten més de vuitanta.  Estan tancats sense judici acusats d’un delicte que segons el professor Pérez del Royo  només existeix a la imaginació del jutge. Els delictes del que se’ls acusa són tan eteris que s’evaporen quan el perseguit viu a un altre país europeu.

Els seus delictes seran imaginaris però les presons on estan tancats  són ben reals.  Soto del Real i Estremena, uns centres penitenciaris perduts  en el mar sec de la Meseta castellana, una zona d’una bellesa dura que ells no poden contemplar perquè hi van arribar tancats en una furgoneta i des de dins els murs només arriben a veure retalls de paisatge i cel. Allà dins conviuen amb molts altres presos, aquests acusats de delictes reals. I tot i així, ens diuen els consellers que han sortit de la presó sota fiança, entre aquests presos comuns han descobert una gran humanitat.

Els Jordis, els membres del govern, persones que mai hauríem pensat que entrarien en una presó,  ens han  obert la porta a una realitat que la majoria de nosaltres ignoràvem: la de les presons al segle XXI, que potser tenen edificis moderns i uns funcionaris correctes,  però que funcionen encara amb  conceptes i mètodes del segle XIX. Conceptes com el càstig  i mètodes d’una absurditat administrativa que genera un molt  patiment mequí als presoners i a les seves famílies.

Diu Andreu Barnils que els presos no alliberaran la república sinó que la república alliberarà als presos.  Aquesta república no sols ha d’alliberar els presos acusats de crims imaginaris,  ha de canviar  el funcionament de la justícia de dalt a baix. I mentre no tenim les eines per fer  una reforma a fons, utilitzem el poc poder que tenim per millorar allà on es pugui  la situació dels altres presos que també són els nostres presos, els que viuen  a quatre camins, a Brians, a Lleida i a la resta de catorze centres penitenciaris escampats pel territori català.

Utilitzem el que ens estan forçant aprendre  de primera mà  per què com a mínim a casa nostra  cap jutge, ni cap govern pugui fer a ningú el que els estan fent als nostres presos i les seves famílies. Fem que el patiment inútil es converteixi en acció útil.

 

 

No

El 1988, forçat per la pressió internacional el dictador xilè Augusto Pinochet va convocar un referèndum que havia de ratificar-lo en el poder per vuit anys més. Els opositors al règim és van unir per fer campanya a favor del no, el seu símbol va ser la paraula No sobre un arc de Sant Martí. Durant els 27 dies que va durar la campanya del referèndum els partidaris del no i del si van tenir 15 minuts diaris a la televisió nacional. No és el títol de la pel.licula que narra aquesta   campanya i que recomano a tots els que no l’han vista. Per conjurar la idea que votar sota el règim brutal de la junta militar de Pinochet era perillós i inútil, els partidaris del no va fer una campanya alegre y optimista, plena de cançons i històries creades amb l’ajuda de la comunitat artística xilena. En canvi la campanya de sí es va basar en les xifres econòmiques, la por i el nacionalisme ranci. La campanya de la por va fracassar, el no va guanyar posant fi a quinze anys de poder dictatorial.

A Catalunya els més de dos mil.lions de persones que van votar al referèndum de l’1 d’octubre, votessin sí, no o en blanc, van pronunciar una gran no valent i madur, un no a la repressió de l’estat. Un no alliberador enfrontat al no immobilista de l’estat espanyol. El 21 de desembre amb presos i exiliats, amb amenaces i censura, els resultats de les eleccions van ser un altre no ferm al cop d’estat fet amb l’article 155. A diferència del que va passar a Xile aquí els partidaris del sí submís a Rajoy no senten la necessitat d’acceptar els resultats de les urnes i pretenen continuar imposant el règim del 155  amb la por, la repressió, la manipulació de la informació, i l’insult com a eina.  Cal continuar dient no, doncs, com va fer ahir amb una gran contundència Ernest Maragall en el seu discurs en la sessió de constitució del Parlament. Els grans nos col.lectius són el resultat de la suma de molts nos individuals i a Catalunya ens cal mantenir tots aquests nos, i encara afegir-n’hi més.

Francesc Torralba en el seu llibre Saber dir no, explica que  l’art de saber dir no va lligat a “la maduresa de la vida i a la indignació creixent enfront d’un món que no em plau i que voldria que fos diferent.».    Tal com van demostrar els xilens saber dir no també va lligat a l’optimisme i el bon humor. Es diu que la “revolució dels somriures” s’ha acabat, Jo reivindico que no s’acabi. Per continuar sostenint els nostres nos madurs i indignats, demano que mantinguem l’humor i l’optimisme i que deixem la crispació, la tristesa i l’insult per als altres. No hi ha res més demolidor per aquell  que et vol enfonsar  que tu li responguis no amb un gran  somriure.

Nit de reis

Encara que a Sant Guim pot fer-hi molt fred la nit del 5 de gener  els reis sempre arriben, ho fan en carrosses tirades per tractors plenes de paquets que reparteixen personalment per les cases. Els nens els reben amb fanalets i  els acompanyen fins la plaça de l’ajuntament on fan un discurs que tot el poble escolta amb atenció. Aquí teniu el discurs d’aquest any, amb un record per al refugiats i els presoners.

DISCURS DELS REIS D’ORIENT

Benvolguts amics de Sant Guim i comarca. Petits, mitjans, grans i més grans ! I tots aquells que volen algun regal dels reis de l’Orient.

Com cada nit de reis ens teniu aquí per portar els regals per a tots, per aquells que ens vareu fer la comanda portant la carta al patge Faruk i les que ens han arribat per altres mitjans: missatges del mòbil, Twiter, Instagram, Telegram, Whatsapp, correus electrònics, avions de paper, senyals de fum i tam tams. Tots els mitjans són bons si l’adreça està ben posada : Ses Magestats els reis de l’Orient (punt) Orient.

Esteu contents que haguem vingut?

Nosaltres també que ens hagueu vingut a rebre tots amb fanalets i ens hagueu acompanyat fins a la plaça.

Hem fet un viatge molt llarg per venir a la nostra cita amb les nenes i el nens de Sant Guim, sempre seguint l’estel que ens guia fins a l’entrada del poble, després ens guien els vostres fanalets.

Una part del viatge l’hem feta amb camell pels deserts de l’Orient, una altra part amb amb vaixell pel mar Mediterrani. No amb un vaixell qualsevol, no! Un vaixell màgic construït a les mateixes drassanes on es va fer l’arca de Noé! Hem creuat el Mediterrani i hem atracat al port de mar de Cervera, que és un port secret que només nosaltres sabem trobar. Allà ja teníem les carretes preparades per arribar a Sant Guim.

Pel Mediterrani ens hem creuat amb pobra gent que intentaven arribar a les costes d’Europa en balses de goma, eren refugiats que fugien de la guerra i intentàvem arribar a les costes d’Europa.

Que creieu que havíem de fer amb aquest fred i mal temps, passar de llarg o rescatar-los?

Els hem rescatat i ara els tenim tots ben calentons a la panxa del vaixell, abans de tornar a casa farem una passada per Europa i els deixarem ben repartits perquè els cuidin bé fins que s’acabi la guerra a casa seva i puguin tornar.

Ara anem per les vostres cartes amb les llistes de regals, quina llistassa! A vegades ens sembla que mireu massa els anuncis de la televisió.

Tenim raó o ens equivoquem?

Sabeu què? Ens agraden els nens originals però aquesta és la vostra festa i hem fet tot el possible perquè tingueu coses que us agraden i que hi jugueu molt. Com sempre ens hem trobat que havíem de fer una tria, sinó els nostre pobres camells no podien arribar. Hem buscat sempre allò que ens ha semblat que us feria més il.lusió.

Us avisem, també hem portat una mica de carbó… per encendre estufes. Però millor si les feu anar amb energia neta, que hem de protegir el planeta on vivim.

Aquest any hem rebut peticions molt especials, moltes cartes que ens demanaven coses complicades de portar perquè últimament van molt escasses: llibertat per les persones innocents a la presó, democràcia, diàleg, justícia… D’això a l’Orient no en fem, perquè s’ha de construir a cada país amb la seva gent. El que si que us portem es coratge i optimisme per aconseguir el vostra objectiu. Aquests regals no els busqueu a les carrosses que  són regals que van directe al cor!

I ara un desig per tots, estimeu-vos molt, gaudiu dels regals i de la bona companyia i ompliu Sant Guim de rialles de felicitat

 

De la por a la ràbia

— Tot el què heu après no us servirà de res si us deixeu dominar per la por.

Els que ens diu l’instructor que ens està ensenyat defensa personal per dones. El curs té una part pràctica i una de teòrica. Aprenem que encara que siguem més pètites i dèbils que el nostre agressor sempre hi ha una manera d’alliberar-nos i escapar. L’agressor t’estira o t’empeny?  Fes un salt i posat de perfil, no et podrà moure. T’agafa pels canells? Fes una rotació amb el braç cap a tu i t’haurà de deixar anar i després clava-li un clatellot a l’orella perquè s’hagi de posar a la defensiva. Et té immobilitzada a terra amb les mans al teu coll? Bloqueja-li el braç i la cama i fes un cop de malucs, el faràs caure.

Practiquem els exercicis una i una altra vegada fins que ens surten sense pensar. Acabem cansades però satisfetes. Llavors ens  diu que ens asseiem i ens parla de la por.

— La por ens  paralitza, ens fa creure que no podem defensar-nos  i ens deixa indefensos en mans de l’agressor. Heu de transformar la por en ràbia.  Per canviar  la por en ràbia penseu en aquells que estimeu i allò que perdreu si l’agressor se’n surt.

I ens parla d’una dóna que no es podia defensar mentre l’atacaven a ella però que es va convertir en un tigre quan l’agressor es va girar cap el seu fill.

— La ràbia us donarà les forces que necessiteu per vèncer la paràlisis i actuar.

 Mario Alonso Puig diu “La rabia es ese orgullo sano que hace que los seres humanos nos rebelemos contra la injusticia, la manipulación y el abuso de poder. Es lo que hace que las personas nos sublevemos contra las etiquetas que otros nos ponen, y la que también permite que otros se rebelen contra las que nosotros les ponemos. A través de la expresión de la rabia hacemos saber hasta qué punto es importante un hecho para nosotros y hasta qué punto estamos dispuestos a defenderlo.”

Alonso Puig també  ens diu en un altre lloc “No permitamos que nuestra rabia se torne en ira y ésta en violencia. Somos libres, no nos dejemos esclavizar por una emoción que no es más que un simple patrón de respuesta aprendido.”

He començat aquesta entrada l’1 de gener quan sentia a la televisió les declaracions sobre Catalunya d’uns quants  presidents autonòmics que segueixen a les que va fer Rajoy abans. I he pensat en els que estan a la presó, i en l’exili, i que cap d’aquests presidents es capaç de defensar, i he pensat en els resultats d’unes eleccions que cap d’ells té la decència de reconèixer.  i he pensat quanta, quanta ràbia que tinc. 

Ràbia, no ira.  Ràbia aquest orgull sa que fa que els éssers humans ens revelem contra la injustícia, la manipulació i l’abús de poder.