vaig ser vermella
Vaig voler agafar una flor, aquella que estava enmig d’espines però que destacava pel seu color vermell de vellut, era suau i amb el seu moviment m’acostava cançons llunyanes, inventades, potser era jo mateixa que les inventava, necessitava inventar, allò que no havia estat inventat, crear, esmolar, esgarrapar, destruir per tornar a construir. I aquella flor em cridava, m’assetjava, volia ser flor, volia gronxar-me enmig d’aquelles espines sense que em poguessin fer mal, era com estar per sobre del bé i del mal, i em vaig deixar portar, segurament després d’aquella beguda estranya, que em va transportar, transmutar a un món on les sensacions copsaven i pujaven l’adrenalina.
Vaig ser flor, vaig ser vermella, objecte del desig de les persones que passaven pel meu voltant, em miraven, m’admiraven, i jo em movia al compàs del vent, sense que cap espina em toques, era inabastable, lluenta, suau, vaig ser vermella.
paràgraf de “vaig ser vermella” de montse pellicer mateu
12-07-14
imatge de google