PARAULES D'ESCARLATA

imagina que…et poso una bena als ulls

i t’agafo la mà per portar-la a un lloc amagat dins de la meva pell,

primer, la teva mà sobre els meus llavis, per humitejar els teus dits

resseguint-me fins arribar al pit,

deixa’m, que et guií fins arribar a on el món s’acaba en un esclat de plaer,

jo, mentrestant salivaré els teus dits

i tastaré la terra humida del teu cos nu,

planejant junts fins a fondejar al sublimatge de l’èxtasi diví

quan la divinitat s’ha fet mortal per sentir –se venerada,

i quan l’excitació planegi sobre l’estança treu-te la bena

porta’m em braços i desa’m sobre llençols blancs per besar el meu port

omplint les sèquies de la passió sense mesura  que restaven buides,

imagina…que la teva pell és meva, i la meva teva,

i hem obert la porta al instint animal que portem dins

sentint el sexe sense els tabús prohibits per la perversió,

imagina’t…que tu em poses la bena i segueixes el poema…

montse pellicer mateu

dins del llibret del recital de” LA NIT ERÒTICA” a Can Ninetes

Girona

dia 14 de novembre de 2014

imatge google

ombra entre les cortines

deixant passar un fil de sol,

ombres sobre la pell cercant un glop de foc

mentre em desvesteixo per vestir-me després

de tu,

tota de tu,

estic tant assedegada d’omplir la foscor de llum

que el meu deliri m’amara d’oli de suor,

i res m’omple tant com les nits

posant les meves cames entre les teves

cercant calor en temps d’hivern,

aquest temps llargs d’espera

desitjant tocar les onades quan es trenquen

sota els meus peus,

temps d’ombres entre vitralls

invento el teu nom,

m’invento el meu nom

respirant l’aire gèlid

ara em despullo

em complau estar sencera

montse pellicer mateu

111114

imatge google

s’adreçarà en un murmuri

voldrà retenir-te

sense afluixar et seduirà amb paraules

i carícies que fan esgarrifar

tremoloses, difoses en el temps,

s’adreçarà subtilment

renovant l’aire de les teves estances

defugint de l’olor a recosit i carca que desprenen els armaris

vindrà de nou

com una imatge dissipada en el temps sense dir res

la sentiràs com una suau brisa que arrossega estels

com un fum que fa màgia

la bella dama que ens duu nous vents

que s’exhibeix a tot arreu

serena, somrient, gentil,

i no camina sols sura per damunt de tot

no coneix el temps

ni tant sols sap comptar

perquè sempre ha abraçat a cada home i dona

des de coneix el món

aquesta estimada LLIBERTAT

que cada dia ens endinsa dins la seva espiral d’anhels

fent-los nostres,

fem-lo nostre ara que ja s’acosta

montse pellicer mateu

6/11/14

imatge google

he perdut l’equilibri

i el món es capgira

pastilles per adormir-me

detalls d’un vida,

demà el món estarà al revés

potser canviarà alguna cosa

potser tot seguirà igual

i seguiré jugant a fer equilibris

montse pellicer mateu

imatge google

sota un gintònic pervers

i d’altres que acompanyen la vetlla,

surten les paraules sense control ni ordre,

el cos és el reflex d’una melodia

que dibuixa el meu destí dins d’un cosmos inexistent

creat a la meva vida,

i el puc tocar com puc pujar i cavalcar sobre la lluna

contemplant l’onatge i saltar sense por sobre l’abisme,

pervers, tocant l’ànima que s’allibera sense control

ara puc dir que he volat molt més enllà d’aquest món

i estava feliç perquè em sentia a mi mateixa

res no importava quan una espiral de fum

em va retornar sobre la terra

en un instant vaig ser deesa immortal per ser una dona

amb veu sobre totes les coses,

sota un gintònic, o dos o una absenta o una llimonada

em vaig envoltar de la bellesa de la serenitat de ser

copsant l’alegria de ser invisible entre totes les estrelles

i vaig ser núvol de nit

montse pellicer mateu

IMATGE GOOGLE

26/10/14

espero la tristesa del poeta

perquè la musa m’acompanyi

destil·lant mots sentint sagetes punyents

somicant i plorant, cercant a voltes lo impossible,

inflant la tristor de paraules,

una tristor a voltes es desborda i obre la porta a la desolació,

qualsevol espurna fereix i fa sagnar l’ànima

espero la tristesa del poeta com si fos meva

abraçant textos de solitud per tancar les finestres

i embolicar-me dins un vel que està teixit per plànyer la inspiració,

que encadena un i altre cop versos de pluja i de dol,

quan arriba altre temps el poeta es veu de qui el llegeix

espero la tristesa del poeta per poder dir

sota espurnes d’aigua que el cel és gris

que el sol ha sortit, que la primavera cobreix prats

i el mar m’ha tenyit de blau mentre nedava a llum de lluna

montse pellicer mateu

imatge de google

l’olor a temps d’espera

de la solitud sobre l’estança

quan cau la nit i el temps s’escurça,

l’olor a temps de fred

amb una manta sobre les espatlles

al fons la visió de la tele, que ressona lluny

deixo d’escoltar-la, per escoltar-me jo,

l’olor i gust a una tassa d’infusió

per sentir la calor que desprèn

i l’aspecte bohemi d’anar vestida amb un pijama de nit,

tastant els sentits flairant altres instants

embolicada i fent-me un i un altre garbuix

envoltada de coixins,

per sentir-me a casa,

abraçada de dolços records de mar

i la melangia de les onades copsant-me mentre em cabusso

sentint la pell nua,

amb la tassa d’infusió

amb miro la finestra des del sofà

amb la tele de fons,

amb el pijama de nit,

bohèmia llanguideixo esperant la pluja

sols escolto la meva ment que escriu paraules

i recita veu endins

montse pellicer mateu

imatge google

ploren les mares de Mèxic

ploren,

-on està el meu fill

mancat de les teves robes? et volen treure la dignitat

qui et bressolarà amb les teves pors?-

-que sol deus estar

i sé que atemorit has plorat

per no ser covard-

sol,

aquesta solitud que m’arriba

i m’entristeix i embogeix sense cònsol

ploren les mares de Mèxic

perquè els han arrencat la vida d’una esgarrapada,

– jo ploro la teva solitud

i m’ofega l’angoixa de no ser amb tu,

sento que l’ànima s’esquerda

mentre espero amb  desesperança –

ploren les mares de Mèxic i totes les mares del món

en una vetlla per consolar

dels qui han ofegat els seus crits,

plorem totes les mares fins a morir envoltades d’una llarga agonia

ploren les mares, els pares, els fills que no hi són

mentre cerquen el seu parador i la seva sort

en mans de botxins que s’han erigit sobre un poble que lluita

ploren les mares,

amb un crit que aclapara l’aire,

però no hi ha aire per respirar

perquè les han escanyat ,

-on estàs fill meu?

amb qui estàs que no t’estima?

acluca els ulls amor meu, que ens tornarem a trobar

jo et trobaré i et bressolaré sempre-

ara no deixaré de buscar entre boscos i muntanyes

enmig de rius i coves,

jo et tornaré a casa

montse pellicer mateu

13.10.14

imatge google

blanc negre setinat

com l’escuma de l’onada

que m’arriba i embolcalla,

i m’enduu allà on el cor frisa en llibertat.

blanc negre dualitat

com dos pols oposats que s’atrauen

i s’acosten imantats

dins d’una atracció fatal que sublima l’esperit,

m’atrau la contraposició

que conflueix per difuminar un horitzó

en el que tu i jo ens trobem dins d’una espiral

en un temps sense mesura

DIA 12-OCTUBRE-2014

imatge google

jo que jugava a ser onada

per eriçar-me enmig de les aigües marines

-a l’estiu-

i la seva sal embolicava el meu cos d’una segona pell

-a l’estiu-,

ara arriba la tardor vestint el bosc de colors

desvestint la platja de sorra

-i jo sense la pell de sal-

encisada prenc glopades de llum

cerco una nova pell per revestir-me i desvestir-me,

per quan arribi el fred no m’agafi despullada,

-a l’hivern –

em vestiré amb una pell feta amb la teva pell,

romandré davant del foc per mirar espurnes d’encens

dibuixant sobre vidres entelats,

-a l’hivern-

la foscor fa olor a casa

el carrer és un lloc solitari on les rialles són ressò de la primavera,

a la primavera em desprendré de la pell

montse pellicer mateu

imatge google

poderosa del meu temps

m’he despullat amb desfici

fins a quedar-me tant nua

que no em queda roba per tapar-me,

un deliri ha recorregut el meu cos

deixant l’empremta de les paraules,

l’olfacte m’ha dut on ets tu

que jaus sobre pètals de seda

tant salvatge com una esgarrapada

que duus clavada al cor,

i jo poderosa com una fera

trepitjo espelmes per apagar la llum,

ara roman tot dins l’obscuritat

dels teus llavis

montse pellicer mateu

imatge google

5.10.14

on vas sol desprès de 300 anys?

t’han fet callar tantes vegades

i t’has aixecat per fer-te més fort

on vas tant sol poble meu

comptant sols amb la teva resistència?

has preservat la teva essència

per damunt de tota esclavitud

has callat tantes vegades després de ser colpejat

que ara,

has traçat el teu destí i no hi ha qui et deturi

la teva força és la teva veu,

la teva veu  és la teva gent

ara, encara que sol

obres escletxes entre núvols

ara, la teva llibertat és el meu destí

montse pellicer mateu

29.09.14

imatge google

de pluja, de fang i d’amor

de dolor i èxtasi,

de moments de plenitud que s’esmicolen

trencadissos com un mirall,

aquell mirall que no té edat, ni temps ni pietat,

temps de donar fruits i regar el jardí,

d’amor i sexe,

i el mirall retorna espurnes enmig d’escletxes

que s’obren al meu pas

i el meu món en un moment marxa

per no tornar,

el meu temps transcorre sense pressa

i deixo caure el fruit que jau sobre el terra

deixant la seva llavor

montse pellicer mateu

24/09/14 1

endreço la taula

recollint les engrunes

com si fossin trossets d’instants

que s’ajunten per formar un temps,

endreço la taula

i agafo els gots de vidre

amb les empremtes dels teus llavis

i me’ls enduc a la boca

per olorar el teu alè,

endreço la taula

com endreço un record

que amb el temps s’esmicola

i les engrunes ja no hi són

ni els teus llavis desen empremta

ni la taula existeix,

sols la ressaca d’una vida intensa

sota un sostre trencadís

abraçat dins el temps,

el got roman sobre la taula,

que no existeix

Montse pellicer mateu

1702142

del llibre ATREVEIX-TE A ENTRAR

EDITORIAL GERMANIA

imatge google