quan sembla que no pots sentir més dolor
un instant et fa treure tota la ràbia
i aquesta angoixa es torna a fer present
quan sembla que no pots continuar
el cos es paralitza, i emmudeixes perquè no pots dir res
– estic paralitzada
impotent
lluitant per sortir i veure el sol-
sento les veus d’infants que en retornen al passat
admiro la força dels adolescents per canviar el món
– busco la sensació de llibertat
l’ànsia de lluitar per ser diferent
i no caure en els errors dels més grans-
la vida passa a gran velocitat sense poder aturar-la
sols intento sentir la felicitat de poder ser en un món que no encaixo,
– com més m’endinso en el meu propi jo
desapareixen vels i teranyines-
alliberant pes,
somiant que la felicitat no és una quimera
canviant per preparar-me per sortir al carrer i començar
– traçaré un nou mapa del món
d’aquest món que és meu i és el meu univers-
potser caminaré sola,
potser els estels no són estels,
potser aquest món no és el meu món
quan tot sembla que s’acaba s’inicia un nou principi
el naixement de nous camins i un destí en construcció
ara les peces del meu cosmos particular estan dispersades
– la tasca es ajuntar universos
de totes maneres la bogeria no és més que un estat mental
o una manera de viure
a contracorrent sempre, perquè no vull ser igual ni similar
montse pellicer mateu
imatge google
