agafo totes les emocions i les deso dins el meu calaix
m’endinso tant perduda i sola
com aquella nena que busca l’aixopluc del seu pare
-i tu ja no hi ets
i ploro l’enyorança de les teves paraules-
emmalalteixo abraçada de dolor
i la lluna omple de llum aquest mar tant nostre
on cada dia m’omplo de sal
intentant comptar cada engruna de sorra
– i la immensitat m’absorbeix-
el meu cos resta un vehicle per transportar la meva ànima
que a voltes assedegat de passió es revolta
caminant a palpentes perquè se m’han esborrat camins
– una vida nova s’obre
quan la realitat ja fa mal-
abraça’m ara que no es tard i conta’m un conte
demà serà un altre dia, perquè sóc tant petita
davant un món que fa mal
– i no puc seguir –
montse pellicer mateu
2/07/2015
imatge google
