PARAULES D'ESCARLATA

què té el silenci que a vegades fa tant de mal?

que va cosint esvorancs enllaçats?

i aquestes nits eternes d’insomni

es succeeixen enmig de sentiments trencats

no hi ha seducció ni la dolçor d’abraçades

–  coixins entre les cames per abraçar-me

i entortolligar-me enmig de plors-

t’estimaré sempre, així tal com ets, sempre

dins d’una eternitat perenne

– i sempre et donaré aixopluc-

-però jo no tinc aixopluc sols un dolor intens-

qué té el silenci que no em puc escoltar?

desesperada de paraules,

em bressola la imatge d’un t’estimo d’ahir

– i ara sense respostes ni sorolls

ploro les paraules que m’he deixat per dir-

-tant poc importen les meves carícies

que t’has deixat anar?-

que té aquest silenci que em fa trontollar

i ja no puc ser ningú?

montspe pellicer mateu

imatge google

t’estava esperant des de feia temps

potser massa temps,

potser des de que l’univers es va fer univers

entre música dels Stones, entre la gent,

allà estaves tu,

però potser no et vaig veure i  vaig passar de llarg

entre copes i miratges

i en l’instant en que la lluna va canviar

el mar es va enfosquir

t’estava esperant, en una dolça espera

sempre desitjant formar part d’un món complicat

buscant el lloc i moment oportú

alçant la mirada sense horitzó i tant perduda,

no hi ha prous miralls per fer un trencadís

per entendre que ja tot s’ha fos com en un joc de màgia

jo pensava que era màgia, i que era suficient

ara en el present, em reconec insuficient imperfecte i humana

però puc ser papallona, amant i perversa

perquè la meva tenebra ha despertat per acompanyar-me

segueixo escoltant les lletres dels cantants

cercant entre elles la meva cançó

una per a mi, però me l’han robada

m’han pres la cançó,

hauré de cercar-ne una que parli de mi i potser de tu

i de tantes i tantes vides, que soles, ploren dins d’una cambra

per sortir al carrer i sobreviure a la vida que ens capgira

refent les emocions trencades, esmicolades i llençades

per oferir-se en una orgia sense fi

perquè no hi haurà fi

montse pellicer mateu

imatge google

vas entrar dins la meva vida com l’aire fresc

tot i pressentint que el meu món canviaria

et vaig obrir les portes de casa meva,

el meu cor i l’amistat

i tu vas teixir una xarxa de mentides i enganys

quan deies que m’estimaves

i el que feies era prendre’m tot l’amor,

jo volia creure,

i vaig aclucar els ulls per no veure-hi,

jo volia sentir que no era veritat el que intuïa

ara havent estripat tota la meva vida

m’he vist abocada a la solitud

vas entrar a la meva vida, simplement, sense esperar-te

com un huracà t’ho has emportat tot

i jo he seguit estimant-te

creient que havia de passar

perdonant per la felicitat dels altres

i la meva infelicitat

ara, per fi he descobert que sota uns ulls de llum

existeix l’obscuritat

i has fet del meu dolor un infern tant punyent

que m’omple de ràbia i desconsol,

la tristor ha parat a casa meva,

oblida’m si us plau, oblida tots els moments compartits

ja m’ho has tret tot,

ja tens el que tant volies

sols vull un tros de pau,

plorar fins assecar-me

i pensar que tot ha estat un somni

per caminar sola,

tant sola que la por m’abraça

montse pellicer mateu

imatge google

l’estiu que varem perdre

entre crits d’independència i ressons d’onades

quan ens varem adonar que ja havia acabat tot

quan el sol ens cremava la pell i nedàvem junts sota les aigües de mar

l’estiu que varem perdre

i varem sentir el dolor de la vida quan esgarrapa i se’n porta un tros d’ànima

quan la tristor en les mirades es va fer insuportable

quan la vaixella trencada no es podia enganxar perquè perdia l’aigua entre escletxes,

l’estiu que varem perdre

amb tot l’amor del món

i les fotografies d’una vida anaven colpejant contra els nostres cors

l’estiu que varem perdre

varem perdre tot, tot,

i la vida com la coneixíem no tornaria a existir

quan un castell cau desprès d’un bombardeig

quan teníem la lluna als nostres peus

l’estiu que ens varem perdre

amb retrets i interrogants

es va fer massa tard per donar respostes a preguntes llençades a l’aire

l’estiu que ens varem perdre

massa tard per retrobar-nos

quan l’angoixa i les llàgrimes no eren prous per consolar-nos

l’estiu que ens varem perdre i ho varem perdre tot

Montse Pellicer Mateu

imatge google