em rendeixo, quan no em surten els mots
ni trobo la frase correcte
em rendeixo quan la vida s’aplega
i desplega,
insensata sense demanar permís,
m’embolica enmig de llums i ombres,
em rendeixo a tu
quan em dormo
i m’aixeco
i veig la llum del sol
que dibuixa ombres
montse pellicer mateu
imatge de google
com va dir escarlata –ho pensaré demà perquè demà serà un altre dia-
i aquest matí he trucat a la porta de casa teva
vestida de primavera,
vestida de mil colors i de cap,
perquè en realitat el que vull és seduir-te
per atrapar-te desprès,
no hi ha joc que valgui cap penyora
ni rosa vermella que em complagui més
sinó té espines per punxar-me,
per sentir la dolçor de la sang
mentre m’emporto el dit als llavis per assaborir-me,
aquesta nit l’he passat en vetlla plena d’insomni
per resoldre el trencaclosques que existeix entre casa meva i la teva,
-però ho pensaré demà perquè demà serà un altre dia-
avui ja és demà i després de vestir-me
he trencat el mirall
que m’ha retornat la mateixa imatge que ahir,
-per comprendre que ja no sóc la més bella donzella-
ja que de donzella no en tinc res,
ni sóc la madrastra ni la Blancaneus-
així que he decidit estripar tota la roba
per rentar bé els armaris humits del temps
i emprendre el vol on el cel serà el meu sostre,
però ara si et plau, obre’m la porta de casa teva
omple’m de roba nova,
fes-me una festa per celebrar-me,
i treu aquell vi vell que com jo, no ha perdut el bon gust
i beu-me,
que demà tindré temps per pensar-me
montse pellicer mateu
18.03.15
imatge google
esclava del silenci i del dolor,
esclava,
sola dins la foscor
sóc un miratge del temps,
m’he donat a la única perversió que conec
abandonar-me per deixar de ser,
no és la por ni la incertesa
qui em durà a la violència consentida
mentre sigui jo qui tingui les claus de la meva porta,
esclava de tants silencis
el temps és qui m’allibera de mi mateixa
montse pellicer mateu
imatge google