he perdut l’equilibri
i el món es capgira
pastilles per adormir-me
detalls d’un vida,
demà el món estarà al revés
potser canviarà alguna cosa
potser tot seguirà igual
i seguiré jugant a fer equilibris
montse pellicer mateu
imatge google
sota un gintònic pervers
i d’altres que acompanyen la vetlla,
surten les paraules sense control ni ordre,
el cos és el reflex d’una melodia
que dibuixa el meu destí dins d’un cosmos inexistent
creat a la meva vida,
i el puc tocar com puc pujar i cavalcar sobre la lluna
contemplant l’onatge i saltar sense por sobre l’abisme,
pervers, tocant l’ànima que s’allibera sense control
ara puc dir que he volat molt més enllà d’aquest món
i estava feliç perquè em sentia a mi mateixa
res no importava quan una espiral de fum
em va retornar sobre la terra
en un instant vaig ser deesa immortal per ser una dona
amb veu sobre totes les coses,
sota un gintònic, o dos o una absenta o una llimonada
em vaig envoltar de la bellesa de la serenitat de ser
copsant l’alegria de ser invisible entre totes les estrelles
i vaig ser núvol de nit
montse pellicer mateu
IMATGE GOOGLE
26/10/14
espero la tristesa del poeta
perquè la musa m’acompanyi
destil·lant mots sentint sagetes punyents
somicant i plorant, cercant a voltes lo impossible,
inflant la tristor de paraules,
una tristor a voltes es desborda i obre la porta a la desolació,
qualsevol espurna fereix i fa sagnar l’ànima
espero la tristesa del poeta com si fos meva
abraçant textos de solitud per tancar les finestres
i embolicar-me dins un vel que està teixit per plànyer la inspiració,
que encadena un i altre cop versos de pluja i de dol,
quan arriba altre temps el poeta es veu de qui el llegeix
espero la tristesa del poeta per poder dir
sota espurnes d’aigua que el cel és gris
que el sol ha sortit, que la primavera cobreix prats
i el mar m’ha tenyit de blau mentre nedava a llum de lluna
montse pellicer mateu
imatge de google
l’olor a temps d’espera
de la solitud sobre l’estança
quan cau la nit i el temps s’escurça,
l’olor a temps de fred
amb una manta sobre les espatlles
al fons la visió de la tele, que ressona lluny
deixo d’escoltar-la, per escoltar-me jo,
l’olor i gust a una tassa d’infusió
per sentir la calor que desprèn
i l’aspecte bohemi d’anar vestida amb un pijama de nit,
tastant els sentits flairant altres instants
embolicada i fent-me un i un altre garbuix
envoltada de coixins,
per sentir-me a casa,
abraçada de dolços records de mar
i la melangia de les onades copsant-me mentre em cabusso
sentint la pell nua,
amb la tassa d’infusió
amb miro la finestra des del sofà
amb la tele de fons,
amb el pijama de nit,
bohèmia llanguideixo esperant la pluja
sols escolto la meva ment que escriu paraules
i recita veu endins
montse pellicer mateu
imatge google
ploren les mares de Mèxic
ploren,
-on està el meu fill
mancat de les teves robes? et volen treure la dignitat
qui et bressolarà amb les teves pors?-
-que sol deus estar
i sé que atemorit has plorat
per no ser covard-
sol,
aquesta solitud que m’arriba
i m’entristeix i embogeix sense cònsol
ploren les mares de Mèxic
perquè els han arrencat la vida d’una esgarrapada,
– jo ploro la teva solitud
i m’ofega l’angoixa de no ser amb tu,
sento que l’ànima s’esquerda
mentre espero amb desesperança –
ploren les mares de Mèxic i totes les mares del món
en una vetlla per consolar
dels qui han ofegat els seus crits,
plorem totes les mares fins a morir envoltades d’una llarga agonia
ploren les mares, els pares, els fills que no hi són
mentre cerquen el seu parador i la seva sort
en mans de botxins que s’han erigit sobre un poble que lluita
ploren les mares,
amb un crit que aclapara l’aire,
però no hi ha aire per respirar
perquè les han escanyat ,
-on estàs fill meu?
amb qui estàs que no t’estima?
acluca els ulls amor meu, que ens tornarem a trobar
jo et trobaré i et bressolaré sempre-
ara no deixaré de buscar entre boscos i muntanyes
enmig de rius i coves,
jo et tornaré a casa
montse pellicer mateu
13.10.14
imatge google
blanc negre setinat
com l’escuma de l’onada
que m’arriba i embolcalla,
i m’enduu allà on el cor frisa en llibertat.
blanc negre dualitat
com dos pols oposats que s’atrauen
i s’acosten imantats
dins d’una atracció fatal que sublima l’esperit,
m’atrau la contraposició
que conflueix per difuminar un horitzó
en el que tu i jo ens trobem dins d’una espiral
en un temps sense mesura
DIA 12-OCTUBRE-2014
imatge google
jo que jugava a ser onada
per eriçar-me enmig de les aigües marines
-a l’estiu-
i la seva sal embolicava el meu cos d’una segona pell
-a l’estiu-,
ara arriba la tardor vestint el bosc de colors
desvestint la platja de sorra
-i jo sense la pell de sal-
encisada prenc glopades de llum
cerco una nova pell per revestir-me i desvestir-me,
per quan arribi el fred no m’agafi despullada,
-a l’hivern –
em vestiré amb una pell feta amb la teva pell,
romandré davant del foc per mirar espurnes d’encens
dibuixant sobre vidres entelats,
-a l’hivern-
la foscor fa olor a casa
el carrer és un lloc solitari on les rialles són ressò de la primavera,
a la primavera em desprendré de la pell
montse pellicer mateu
imatge google
poderosa del meu temps
m’he despullat amb desfici
fins a quedar-me tant nua
que no em queda roba per tapar-me,
un deliri ha recorregut el meu cos
deixant l’empremta de les paraules,
l’olfacte m’ha dut on ets tu
que jaus sobre pètals de seda
tant salvatge com una esgarrapada
que duus clavada al cor,
i jo poderosa com una fera
trepitjo espelmes per apagar la llum,
ara roman tot dins l’obscuritat
dels teus llavis
montse pellicer mateu
imatge google
5.10.14