PARAULES D'ESCARLATA

silenci

traspàs

fi,

tot s’ha acabat

pensant que seria per sempre,

l’eternitat no existeix

i ara que serà de tot el que et queda per dir?

de tot el que has deixat per fer demà?

el demà?

el demà no existeix

és sols un miratge

una il·lusió

una quimera,

una utopia,

has marxat

i ara no sé si camines cap a una llum

o ets energia,

sols sé que el silenci

em refreda l’ànima,

el teu cos deixa de tenir color,

silenci,

quan les llàgrimes s’assequen

i ofego el meu crit endins,

per sentir que m’han esgarrapat un tros de vida,

silenci,

fi,

i sona la cançó de carlos gardel

“adiós muchachos compañeros de mi vida

barra querida de aquellos tiempos….”

i deixo caure el vel de l’esperança

i em preparo pel dol,

i sona la cançó de carlos gardel…

volver con la frente marchita…

quan em mires,

t’agafo la mà freda,

miro els ulls tremolosos,

i espero….

el silenci

de la fi,

el món s’ha aturat en aquest instant

i la música segueix sonant

2104141

Montse pellicer

estripa’m

tot allò que és vell,

i abans, crema’m tots els versos,

que jo els porto endins,

però, estripa’m

tot allò que és vell

que fa mal,

i regala’m aquella rosa

que mai es marceix,

vesteix-me

amb els seus pètals de vellut,

que jo,

dibuixaré paraules de color vermell,

i quan tot sigui nou

no hi hauran espines

però regala’m la rosa

que no es marceix

2204145

Montse pellicer mateu

em vesteixo cada dia,

amb disfresses que guardo dins l’armari,

em vesteixo

gaudint del moment,

-és un acte ritual-

em vesteixo de grisos, de negres i vermells

d’ explosió de colors,

trio les mitges, les calces, els sostens, samarretes, faldilles i jerseis

desplegant els meus encants,

i em pinto de colors,

els ulls, els llavis, i res més,

em vesteixo cada dia,

per desvestir-me després

desant la roba sobre la catifa,

les mitges sobre el llit,

i em vesteixo amb vels de setí, de gasa i de lli

de vermell i de negre

de blanc i de nit

montse pellicer mateu

2004146

l’escalfor em transporta

a la llar de casa meva,

al racó més íntim del meu món

on puc ser com sóc,

abocada a viure vides,

deso tot el que porto a l’entrada de casa,

assaboreixo el plaer de beure’m un glop de mi,

un glop de tu,

tota l’ampolla d’amor del món,

i tot deixa de girar a casa meva,

el temps no corre,

resta immòbil,

el món no existeix és una altre realitat,

i la felicitat nodreix el meu ésser,

assaboreixo el plaer de no sortir

de quedar-me,

d’escampar llengües de foc en cada estança,

i encendre espelmes i aromes d’encens,

fer dels instants retalls dins un mirall

i abocar-me plenament

dins d’aquest trosset de món inventat

on puc ser jo

imatge google

montse pellicer mateu

1104143

xucla’m

fins a esgotar-me,

després jo et xuclaré

fins que el fil de la vida s’apagui,

engoleixo cada mot que neix,

però tu xucla’m

fins que en tingui prou

i sigui com una filigrana

que llueix dins d’una pintura,

ara jo et xuclaré

fins que recordi cada

paraula escrita,

xucla’m i obre’m les portes

del deliri

montse pellicer mateu

0404714