on la llibertat comença i el sol s’apaga
on mor el dia i neix la temprança
sense cap més paraigües que una solitud pensada,
durant els dies d’hivern quan pesa la desesperança
puc pensar-me i estimar-me una mica més,
mentre entortolligo els meus cabells entre els meus dits
i els deixo anar…
perquè caiguin sobre la meva espatlla, sentint la sensació
d’haver pogut aturar el rellotge que he decidit no acceptar
perquè marca un temps que no és el meu
senzillament sóc propietària de cada instant que esgarrapo
amb el deliri d’un animal salvatge,
petits instants plens d’instints primaris
quan se m’han caigut tots els vels per mostrar-me la meva imatge
aquí i ara sense cap pretensió
he decidit arrancar els pètals d’aquella flor que ha caigut del meu jardí
el destí és el que jo emprenc sense aturar-me
montse pellicer mateu
imatge google