Setembre, el novè mes de l’any, però per a mi és com l’inici d’un nou any.
Aquest setembre, després de 43 anys en el món de l’educació, no he començat un nou curs escolar com a mestra. Si hi afegeixo els anys de la meva vida escolar i d’estudiant podríem dir que gairebé he estat tota la meva vida movent-me pel món educatiu. Des dels 3 anys fins ara, no costa gaire d’escriure, però he viscut els canvis més importants, encertats o no, que ha viscut l’educació del nostre país. Canvis que han anat paral·lels als canvis socials.
Ara, però, m’ha tocat sortir de la meva zona de confort. És dur! Costa entendre que ja no passarem més neguits per saber si tenim els horaris quadrats, si hi ha tots els grups ben organitzats, si tenim les programacions apunt, si tenim la planificació de tot el curs resolta, si …
He gaudit, molt, amb la meva feina. Per mi era un goig veure com s’il·luminaven els ulls dels alumnes, companys, pares, quan aconseguien els objectius marcats. En el fons també em queda el neguit de quan no s’aconseguien. Tot i això m’agrada saber com els va la vida als alumnes i companys amb qui hem compartit un tros de les nostres vides.
És l’hora de treure la pols al calaix dels projectes aparcats per més endavant. Canvi important en la vida! Està sent una muntanya russa, una explosió de sentiments. A moments truca a la porta l’enyorament per les estones i converses compartides; també, de tant en tant, et trobes amb un enuig pel que has deixat sembla que d’un dia per l’altre et llencin a la paperera. No és res més que un esclat de sentiments contradictoris, és com passar un dol. Però en el fons del cor sé que no deixaré de ser mai mestra!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!