Escrits injustificables

Josep-Anton Monfort

11 de juny de 2015
0 comentaris

Trobada 1

−Hola Pere, ja feia tems que no ens vèiem!
−Ostres Pau, “¡dichosos los ojos!”
−Que fots per aquí?, esperes algú?
−No, no. Estava llegint una estona. A vegades em ve de gust fer-ho als bars i avui, amb aquest solet que fa, m’he posat a la terrassa. Tens temps? Va, seu i ens posem al dia.
−Anava a la Central però sí que tinc una estona. Què, com va tot plegat?
−Malament, com sempre.
−Què vols dir?
−Res home, és el que diu en Basté a la Noemí.
−En Basté de RAC1? I qui és aquesta?
−No em facis cas. És una veu que fa l’anunci del Corte Inglés. Cada vegada que en Basté el tira, la “Noemí” comença amb un “Hola, què tal?” i en Basté li contesta que “fatal com sempre”.
−A una veu enregistrada?
−Sí, i mentre ell contesta l’anunci va seguint. Ja veus, aquest encara està més sonat que els seus tertulians.
−Ostres Pere, no sé si fatal és la paraula, però massa rodó no deus girar si t’escoltes aquests paios cada matí.
−Què vols, és l’hora que esmorzo i em distreuen amb les seves bajanades, tot i que a vegades em posen de mala llet. Sembla que per fer de tertulià hagis de superar un examen d’ignorància genèrica i universal. Bé, algun se’n salva però la majoria…
−I qui et mana començar el dia amb aquesta boira? No em vas dir que tenies un iPad?
−Sí.
−Doncs si tant necessites la humanitat mentre esmorzes, escolta algun programa de la BBC, algun podcast interessant, un vídeo del TED… No sé, hi ha mil coses més atractives que sentir les veus del Sr. Conde.
−Sí, sí, ja ho sé i sovint m’ho dic a mi mateix, però ja em coneixes, una cosa són els propòsits i l’altra el que acabo fent. Vull dir que procastino, perdo el temps, no faig ni estudio el que em proposo… en fi, una joia.
−Carai, potser sí que estàs fatal, hahaha.
−No home, no em queixo ni molt menys. Tinc tot el tems del món i, malgrat tot el que et deia, també tinc la fal·lera de no parar. Així que acabo fent les coses però a força de donar moltes voltes.
−Bé, no tens cap pressa, oi?
−No. Et podria dir que la processó és llarga i el ciri es fa curt, però ja he renunciat a saber res. Sempre he estat un aprenent encuriosit i un cul d’en Jaumet. Em moriré sense ser mestre de res, però ja m’està bé.
−Sempre tan transcendent. Va home, que no n’hi ha per tant. Cadascú triem una mica el nostre camí i no val a queixar-se.
−Ja t’he dit que no em queixo. De veritat. Només que hi ha nits que si repasso el que he fet i les hores de pantalla, els números no quadren.
−Va deixem-ho. Quan heu tornat?
−Fa dues setmanes, però tornem a marxar dilluns vinent.
−Així, us quedeu allí?
−No en tinc ni idea. Espero que aviat sabrem lo del contracte i aleshores decidirem si ens interessa quedar-nos o tornar.
−Home, ja saps com està tot això. Amb tota aquesta moguda potser es revifen una mica les cendres de la Rosa de Foc i tornem a tenir un tast de la Bella Encisera.
−Ui , que líric que et poses, Pau. Veig que tens fe i programa. Deu ser que el nom imprimeix caràcter.
−Què vols dir?
−Home, ja ho saps, Sant Pau. Un perseguidor de cristians que, després d’una epifania, es va passar la vida proclamant la nova fe. Sempre lluitant i sempre convençut del que feia. Un militant, vaja. Jo, en canvi, sóc com el meu nom, una pobre “rolling stone” sense massa certeses, que dubta manta vegades abans i després que canti el gall i que…
−Va, va, que sempre t’ho fas venir tot bé. Que això de jugar amb les paraules t’encanta. Encara no m’has dit què fas per allí. Però, ostres, se m’ha fet tard. Ho sento però haig de fotre el camp, que tanquen d’aquí a mitja hora, a veure si ens veiem amb més calma abans que marxis.
−Sí, home, aquest mantra ja me’l conec. Au ves, sempre amb presses.
−Algú ha de pencar, tio. See you soon.
−Bon vent t’apreti la vela!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!