– Ei Pere, com vas?, et veig cara de preocupat…
– Hola Pau, seu. Vols una cervesa? No, preocupat no, però és que no ho acabo d’entendre.
– Campanya electoral, noi. Sentirem totes les barbaritats que es puguin inventar. I sort que no llegeixen, que si ho fessin encara ens recitarien tots els penjaments que el Dant i en Quevedo van dir dels catalans!
– I tant, però no és per això. Res, una amiga que em demana per WhatsApp el telèfon de la meva ex per felicitar-la.
– I què té d’estrany?
– Home, estrany estrany, no té res, però no ho acabo d’entendre. Com és que no li ho pregunta al Sr. Google? Només posant el seu nom apareix el seu web i totes les dades de contacte.
– Potser la teva amiga no ho sabia i ha trobat que era més fàcil demanar’t-ho directament.
– No costa res mirar el Google primer. Sembla que em volgués dir que anava a felicitar-la. Per mi que faci el que vulgui, ja ho saps, però no veig perquè m’ho ha de fer saber. Sap perfectament que amb la meva ex no tenim cap mena de contacte. Ella ho ha decidit així.
– Vols dir que no li dónes massa voltes a les coses?. Si elles són amigues…
– Però si jo me n’alegro de què siguin amigues, de veritat. Només que no acabo d’entendre que, per anys que passin, cada vegada que ens veiem hagi de dir-me com s’ho passen de bé, ella i els seus fills, quan van a visitar la meva ex. Trobo que és un tema de delicadesa. Semblaria que em volgués retreure la meva separació, cosa que realment no crec que pensi. En fi, jo no li parlo mai del seu ex, però potser és que tinc la pell massa fina i que estic carregat de punyetes…
– Segurament. Va, Pere, deixa’ho córrer que no val la pena posar-se pedres al fetge per aquestes bajanades. Les separacions sempre porten problemes amb els amics que eren comuns. La meitat es perden, vull dir que queden a una banda o a l’altra, i la relació amb els qui mantenen un peu a cada banda es fa complicada.
– Sí, sí, ho tinc claríssim. Perds un tros de vida i una gent que vas sentir teus i que de cop sembla que s’esfumin i perdin la seva materialitat per anar a habitar els espais de la memòria. És una merda però é cosí!
– Doncs ja està, home. Que fins a la mort tot és vida! Jo em creia que estaves preocupat per les eleccions i per tota la merda que ens aboquen cada dia els unionistes.
– No. Al contrari. Tota aquesta merda (només falten els tancs a la Diagonal) no és més que la prova evident de què aquesta unió té els dies comptats. No sé la força que tindrem el 27S però està clar que la majoria dels catalans ha vist l’”amor” que ens tenen des d’Espanya i la falta absoluta de raons per a seduir-nos. Quan tot es redueix a vomitar por i amenaces, la separació ja no té volta de full.
– Et veig molt convençut. Tu que eres tan escèptic, hahaha.
– Doncs sí, ja ho veus. Realment els massa anys de possibilisme pseudo esquerrà m’havien tornat molt pessimista i no em creia de cap manera que Catalunya tingués futur. Em mirava el país amb un determinisme convençut de què el peix gran es menja el petit i mirant que aquesta mena de globalització cada dia s’empassa cultures petites en benefici d’una uniformització que no para.
– I creus que ara s’ha parat aquesta tendència?
– No, en absolut. El que ha canviat és la meva mirada i la meva esperança. No solament pel que fa a la nostra cultura sinó en la possibilitat de parar la barbàrie del capitalisme.
– Ostres, sí que et veig disparat! Que t’has pres una ampolla de Revolutònic?
– Tu sempre tan graciós. No home, si a la meva edat no toco de peus a terra, doncs ja em diràs! És clar que veig totes les dificultats del món, però és que això que està passant a Catalunya em sembla el més semblant a una revolució del que he viscut mai. Tu t’imagines desfer-nos d’un estat com l’espanyol i poder plantejar les bases d’una societat liderada per l’esquerra? Això no ho havíem somiat ni als anys 70 en una reunió psuquera d’aquelles que duraven 5 hores i dos paquets de tabac! Per primera vegada des de fa molts anys veig que hi ha tota una colla de gent molt vàlida i amb idees molt clares. Em tenen captivat la gent de la CUP i la seva radicalitat, lucidesa i alegria. Entre això i el fet que el capitalisme ja no aconsegueix amagar a ningú les seves pútrides vergonyes, torno a veure molta gent amb ganes i força per capgirar (com ells diuen) les coses.
– Bé, doncs, ja et veig de nou amb les velles banderes.
– Amb les velles i les noves. I movent el cul, que no hem d’oblidar mai la XI tesi sobre Feuerbach.
– Hahaha. Au doncs, ens veiem a les barricades. Abans, però, ens acabem la cervesa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!