Taoisme i política

El Taoisme és un món, una manera profunda i senzilla de veure les coses i, per sobre de tot, de viure la pròpia vida. Lluny, doncs, del meu abast, la possibilitat de parlar-ne. Només una reflexió sobre la seva relació amb la política, que m’ha sorgit de nou aquest cap de setmana que he passat amb un grup de practicants de Yi Chuan sota el mestratge de la persona íntegra que és en Juanolo. Molts membres del grup porten mitja vida practicant diverses arts (Tai Chi, Chi Kung, Yi Chuan…) i alguns en són mestres. La majoria, amb més o menys coneixement o auto-reconeixement, s’inscriuen en la comunitat taoista, sense que això exclogui que puguin també abraçar d’altres filosofies i/o religions.

Una altra cosa que els uneix és que molts d’ells són el que en diríem neorurals. A mesura que aprofundien en aquest món taoista van anar deixant Barcelona o d’altres grans ciutats i es van instal·lar en poblets o masos, on viuen de mil ocupacions i feines variades: treballen el seu hort i fan conserves que venen als mercats, tenen aviram, bestiar divers, fan artesania, treballen de paleta, donen cursos de Tai Chi, d’estufes de biomassa, fan de titellaires… el que vulgueu. Es pot ben dir que, a més de meditar, treballen força més que els que vivim a ciutat. En canvi (tot i que en general disposen de wifi), no llegeixen mai els diaris i són força reticents a les tecnologies de la comunicació.

I no és que els falti formació cultural. En tenen tanta o més que els seus coetanis de la ciutat. Simplement un dia van decidir desconnectar-se d’unes coses i connectar-se a unes altres i a ells mateixos, propòsit que, a més de lloable, és salvífic. Són gent que se sol guiar per la moral, la bondat personal i la compassió amb el proïsme. Tenen un tarannà impregnat de diferents dosis i versions de l’anarquisme, liberalisme i humanisme, i una peculiar voluntat de no acció ni intervenció en la cosa pública.

Perquè això és el que més em costa d’entendre: el seu absolut allunyament de la política. No els interessa gens, no és cosa seva, diuen. I com que no els interessa, lògicament ho argumenten de lluny, amb raons manllevades i sense digerir: “que tots els polítics són iguals i diuen el mateix, que només els importa el seu partit, que la lluita política no serveix per a res de bo, que tan se’ls en dóna la independència de Catalunya com seguir sota el govern d’Espanya, que això no va amb ells, que el tema del català els cansa…”. Parlo de gent d’edat i amb cultura, que pensen i els preocupen moltes coses, que han viscut al camp i a ciutat, molts d’ells catalanoparlants i que, com he dit, tenen un alt sentit de la moral.

Em costa d’entendre i sé que és un problema meu. Si aquest capteniment existeix, és que té una explicació racional; la seva praxi no ve de cap covardia, ni d’altres interessos espuris. Simplement, i ben arrelats en tradicions taoistes, han allunyat la seva vida de la política i la dediquen a millorar-se ells mateixos i el seu entorn. La seva via de transformació és l’exemple i esperar que això creï taca d’oli i amari el conjunt social. Res a criticar i molt de compartit amb d’altres filosofies i místiques de diferents religions.

Potser el meu problema és la impaciència. Trobo que la via exemplar però passiva, és lenta i segurament necessita diverses reencarnacions per assolir il·luminacions personals i, encara més, socials. Jo, que sóc persona d’una sola vida, veig que les nostres societats estan cada dia més accelerades i que les massacres personals, socials, culturals i biològiques es reprodueixen en terminis molt curts. Per això crec que, o ens ho pensem bé i organitzem activament la cosa pública de manera que la pau i la justícia dirigeixin i impregnin les nostres societats, o qualsevol dia podem fer la fi del cagaelàstics. No veig que la política sigui incompatible ni contradictòria amb la via del Tao. És possible que aquest rebuig sociopolític s’expliqui per la dificultat creixent de cultivar aquesta via individual en societats molt més complexes i interconnectades que quan Lao Tse viatjava a llom d’un búfal, però també és veritat que ara disposem d’un poder de destrucció infinitament més gran que aleshores. Els cicles de canvi s’han escurçat, també per mal.

Necessitem més que mai cultivar-nos i mirar de viure una vida moral, sense que això ens allunyi de l’acció política. No ens podem entretenir massa més a integrar activament les dues tasques. La visió taoista ens hi pot ajudar molt, d’aquí que em costi d’entendre aquest tall tan sever amb la Política d’aquests homes i dones bons i valuosos que ens fan tanta falta.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *