Escrits injustificables

Josep-Anton Monfort

5 de febrer de 2017
1 comentari

Santantonà del Forcall

De nou al País Valencià. Aquesta vegada al Forcall, comarca dels Ports i a tocar de Morella i el seu castell impressionant. Són terres de tradició carlina (forcallà era “El Capità Groc”, el famós guerriller fidel a Cabrera), i com molts pobles del Maestrat, amb una arquitectura molt digne i força palaus i cases nobles que ens parlen del temps en que aquestes terres eren sota la jurisdicció del Gran Mestre dels ordes militars del Temple, Sant Joan i Montesa, que regiren successivament aquest territori que avui cavalca entre Castelló i Terol.

La Santantonà és una festa celebrada en diferents pobles d’aquestes contrades i que, per tal de que els vilatans puguin participar en la del seu poble i, alhora, ajudar i/o participar en la des pobles veïns, se celebra en diferents dies pels volts de Sant Antoni Abat. La més sonada i espectacular, però, és la del Forcall “Festa Medieval del foc”, que enguany se celebrà del 13 al 15 de gener.

No sé si s’ha fet un estudi antropològic de la profunditat que la festa mereix. És realment espectacular per la seva bellesa, complexitat, execució, salvatgia i passió popular. Molt carlina i ben lluny de la passivitat, individualisme i aïllament de la vida plana i mediàtica que vivim normalment a Barcelona.

La Santantonà comença el dijous al vespre plantant les tronques a la plaça major del poble, on transcorre la majoria d’actes de la festa. Una plaça on hi ha dos edificis nobles: la “Casa de les Escaletes”, edifici gòtic que fou l’antic Ajuntament, i el Palau dels Osset, la casa renaixentista de la poderosa família homònima que acumulà més de 90 masos i que avui és un hotel molt recomanable de la Diputació de Castelló. Allí ens instal·lem en una habitació que dóna a la plaça, com una mena de llotja privilegiada davant mateix de l’escenari.

Les tronques són unes soques immenses que s’encenen a les 12 de la nit i que continuaran enceses els tres dies de festa alimentades pels confrares. Són el símbol de la permanència de la vida i del calor que fertilitzarà la terra que donarà noves collites.

Perquè la Santantonà, ja ho he dit, és la festa del foc, com ho són tantes festes populars d’arreu i d’arrel agrària. És una festa de pas de l’hivern a la primavera i de purificació, cremant el mal (el dimoni) que tempta Sant Antoni sense aconseguir que pequi.

El dia del Sant comença ben d’hora amb una “despertà” protagonitzada per un esquellot enorme i una colla de dolçainers i tabalers que van voltant el poble. La gent s’aplega a les tronques i es preparen el millor esmorzar tot rostint botifarres i “xulles” (costelles) a les immenses brases. Una colla de joves majorals preparen el “Maio” i les “costelles”, que setmanes abans ja han tallat i dut al poble. El “Maio” és el pi central sobre el qual se sostenen “les costelles”, pins més petits, tots repelats, amb els que es construeix una magnífica estructura de més de 10 m d’altura.

Al migdia es “planta el Maio”, és a dir, s’aixeca el pal gegantí i s’entafora en un forat a terra que ja està fet i serveix per assegurar l’estabilitat de l’estructura. Aquesta, com totes les altres tasques de la festa, incloent el maneig de molt de foc, es realitza amb una habilitat que hom diria professional. Cada any la Confraria escull els majorals i tant ells com les Botargues i tot el personal participant coneixen molt bé les seves funcions per haver-les viscut tota la vida i haver-les “mamat” dels seus pares. La resta del dia els confrares van revestint l’estructura cònica del Maio amb ramatge verd de pi sense les branques per tal de “vestir la Barraca”.

A quarts de deu de la nit comença la festa grossa: la comitiva de la Santantonà, que recorre tot el poble en una orgia de foc, colors, corredisses, música i una enorme plasticitat. La cosa va de temptar i turmentar els pobres Sant Antoni i Sant Pau, que porten una creu de fusta i van lligats amb una soga al “Despullat”, que és qui representa el mal i és el cap de tots els personatges infernals de la festa. Assalta homes i dones i de tant en tant s’enfila a algun balcó per veure si fot fer alguna malifeta. La “Filoseta”, únic personatge femení de la festa, però encarnat per un home transvestit, s’encarrega de temptar els Sants durant tota l’estona amb els seus cul i pits desmesurats. Obrint i tancant la comitiva hi van els dos “Cremallers”, que duen unes torxes de foc amb les que després encendran la Barraca. A mig de la comitiva van evolucionant les Botargues, dimonis virolats que turmenten els Sants i les espectadores amb una lascívia desfermada (per sort d’elles para-teatral). De Botargues n’hi ha de totes les edats i quant més jovenets més salvatges són perseguint les noies, que criden i corren… i retornen a buscar gresca. Una festa políticament incorrecte però on ningú pren mal ni ix ofès ni ofesa. De tant en tant, una paradeta per beure vi i menjar alguna llepolia a les cases dels Majorals. I els tabalers i dolçainers (nois i noies), posant música a la cosa.

Cap a les 11 de la nit la comitiva fa entrada a la plaça major, plena de gom a gom, i s’adreça cap a la Barraca. Els cremallers l’encenen i davant del foc s’escenifica la lluita final entre el bé i el mal. Els Sants són estiregassats i tirats a terra per les Botargues, el Despullat i la Filoseta. Tots sucumbeixen en la lluita però després, el foc els retorna a la vida tot començant un nou cicle. Als espectadors afortunats que ens trobem davant l’entrada de la Barraca, ens és permès d’entrar-hi per una obertura, donar voltes al Maio dins de la barraca encesa com una teia, i sortir-ne per l’obertura oposada, purificats i meravellats per la força de la festa i dels festers. Visca la Santantonà del Forcall!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!