Escrits injustificables

El que segueix són uns comentaris a l’editorial que en Vicent Partal va publicar ahir a VilaWeb. 

Gràcies Vicent per aquest editorial tan cru. Els teus escrits sempre tenen la voluntat d’explicar i d’orientar la lluita cap el que volem, la independència. Aquesta trilogia també, però incorpora un grau de sinceritat, de dubte i de desengany personal que és el que falta en la majoria d’editorialistes.

Com la majoria de lectors, comparteixo la teva anàlisi i lamento profundament que les circumstàncies semblin i siguin tan negres per la nostra gent.

No comparteixo l’opinió d’alguns lectors que culpen els partits catalans de la situació de sotmetiment social i nacional en la que ens trobem, i esperen unes noves eleccions per votar no se sap qui. Els partits són necessaris i hi ha dirigents en tots ells, que mereixen el meu respecte, tot i que, en general, ens han decebut molt, segurament perquè n’esperàvem massa. Un partit és una estructura de poder partidista, que necessàriament es dedica a guanyar escons, col·locar a la seva gent i gestionar el dia a dia segons com bufa el vent, vingui la ventada de la gent que mana (el més habitual), o de la gent que sofreix (en raríssimes ocasions).

Sóc dels que crec que la independència de Catalunya és un canvi de règim i un objectiu revolucionari. Crec que no ens adonem de la desproporció de l’objectiu i dels mètodes de lluita que hem emprat i la majoria vol seguir emprant. Una revolució no és qualsevol cosa ni es guanya votant i passejant. Un dels problemes més grans que tenim és que aquesta revolució la condueixen, des dels escons i des del carrer, gent de les classes mitjanes, no les classes depauperades que no tenen res a perdre i poden anar per totes.

Ningú no pot dir que no s’ha fet camí en pocs anys. Tenim davant l’Estat espanyol que ens ha “ajudat” força a que molta gent obri finalment els ulls i s’adoni que no es pot esperar cap equitat ni llibertat mentre depenguem d’ells. Però som on som. En una mena d’impàs, com dos exèrcits enfrontats que saben que no són prou forts per derrotar del tot l’adversari, intentant imaginar com podem avançar i sense cap estratègia que resulti viable.

Tenim davant un Estat acostumat a lluitar i a manar. Desprestigiat, envilit, caduc, tot el que vulgueu, però amb tot el seu poble unit sota la bandera de la unitat a qualsevol preu, incloent la injusticia, l’espoli, l’abús de poder, l’ús intensiu i descarat de la mentida, de les clavegueres… tot. I la seva força rau en aquesta actitud de metròpoli autoritària que no tolera indisciplines de cap colònia, és absolutament transversal a Espanya i compartida per tots els partits, sindicats, mitjans de comunicació, intel·lectuals i pallussos. Tothom hi està d’acord, salvant, naturalment, casos comptadíssims i meritoris que, tanmateix, no tenen cap influència en aquesta batalla. 

I que tenim a la nostra banda? Fàstic, impotència, i una quinta columna molt nombrosa, ben finançada i que domina el nostre panorama empresarial, mediàtic i polític, que en bona part han colonitzat política i culturalment un territori petit però amb moltíssima població i que han fet de Barcelona una capital d’esquena al país. També tenim, és clar, més gent que mai tipa de tanta injustícia i amb ganes de ser lliures per ser un país més just i social.

I ara què? Veurem, dependrà del que estem disposats a fer (i a arriscar). A més d’anar a manifestacions, cal desobeir. I la primera desobediència és la fiscal. Quanta gent està disposada a no pagar l’IRPF i a assumir un embargament? Si ho fan uns quants centenars, els seus béns seran embargats i no cal confiar que cap caixa de resistència cobreixi aquestes pèrdues (les caixes estan buides, com ho està, força, la voluntat d’omplir-les). Si aquesta desobediència la fan centenars de milers de persones, la cosa canviarà, però no cerquem maneres miraculoses i indolores de fer una revolució. 

Aquesta nova crisi que patim, a més de sanitària és sistèmica. Part de la nostra feina consisteix a explicar que no podem “superar-la”, “recuperar-nos” i tornar on érem perquè, precisament, el lloc d’on venim és el problema i si hi tornem cada vegada serà pitjor. Això és d’una evidència tan clara que possiblement una part de la gent que fins ara no estaven prou motivats a “canviar de bandera”, veuran ara que importa, i molt, ser ciutadà d’una república que pugui començar de nou, sense tota la brutícia que ha acumulat l’Espanya negra en segles de domini i corrupció i que no es volen treure de sobre. Que potser val la pena fer un país millor on s’escolti la veu dels ciutadans, ja no súbdits, menats i manats per “la autoridad competente”. Veurem.

Finalment, una de les coses bones que està tenint aquesta crisi, és que ha posat tothom al seu lloc. S’ha acabat el joc de miralls i tothom s’ha retratat. Tothom ha vist que el PSOE/PSC no té res de socialista ni de federal i és un partit més de dretes i de l’”España eterna”; que Podemos/Comuns s’han rendit amb armes i bagatges per cinc ministeris i han llençat per l’aigüera qualsevol promesa de canvi en el sistema, deixant Espanya sense un sol partit d’esquerres. Pel que fa a Catalunya, els partits també s’han retratat i els que formen el (mal)govern, han renunciat completament a desobeir les ordres de Madrid i, per tant, a la independència. La CUP tampoc sap què fer perquè, suposo, tampoc veu viable i amb suport suficient la via revolucionària. També ha quedat clar que la UE no mourà un dit per defensar els nostres drets. Per tant, podem dir que no sabem per on tirar, però almenys sabem amb què comptem i amb què no. S’ha acabat fiar-ho tot a “jugades mestres” i confiar en ningú més que en el poble. No hi ha res més i les coses aniran per on la gent vulgui i en funció del compromís i els costos que estiguem disposats a assumir. Que res que valgui la pena és gratis.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!