República o Desideràtum?

Entre les moltes actituds que es manifesten en aquest camí vers una república catalana, ni ha una que, essent ben natural, no deixa de sorprendre’m: l’exigència d’una perfecció immaculada en tot i per tot.

És normal de creure que si hem de canviar ho fem a fi de bé, no tindria cap sentit embolicar-nos en una empresa d’aquesta magnitud i d’aquest risc si no fos per assolir una societat i un govern de qualitat que ens permeti expressar millor els nostres potencials i anhels. Tot i això, estem parlant de política, no de religió.

Ho dic perquè la república, com la política, són formes de conviure i d’organitzar-se entre els éssers humans i, per això mateix, no poden tenir un caràcter angèlic ni perfecte, suposant que aquests estats beatífics existeixin en cap àmbit. Cap societat ni organització política estarà mai lliure de màcula i totes són i seran perfectibles. Això sembla que ho sabem tots i del que es tracta és de buscar la millor manera d’organitzar-nos, aquella que ens permeti ser més justos, lliures i solidaris i, al mateix temps, amb major capacitat de control democràtic per minimitzar el mal govern i esmenar-ne els delictes i faltes. Fins aquí res de nou.

Per això és ben curiós que col·lectius diversos es mirin amb tanta prevenció i de cua d’ull la més mínima relliscada o debilitat del projecte independentista. D’una banda hi ha la gent que dubta o directament no votarà al referèndum perquè, segons diuen, el canvi només serviria per canviar de patró, és a dir, deixar d’estar sotmesos a la corrupció i burgesia antisocial del PP, per estar-ho a la mateixa corrupció burgesa i antisocial del PDECat. Sense matisos. Tots són iguals. Tant se val que la correlació de forces al govern de Catalunya sigui ja ara (i ho pugui ser més encara en la República) molt més d’esquerres que la que ara (i previsiblement en un temps molt llarg) es dóna a Espanya. Com que a la República Catalana hi haurà burgesia, no val la pena votar per aquest canvi. No em proposo ara a discutir sobre les formes de lluita política, si es pot combinar la parlamentària amb la del carrer, si només serveix la darrera… simplement constato que, per a un grup de gent, si no és per una República impol·luta, 100% d’esquerres i sense ombra de burgesia, no val la pena votar.

D’altra banda, i dins del món independentista, també n’hi ha que s’escandalitzen per qualsevol error o mal pas, com ara el que ens ha proporcionat el jutge Vidal, i corren a dir que “així no!”, que així no votaran que Sí perquè seríem igual que “ells” (per Espanya) i no val la pena. Trobo que no cal exagerar. En un moviment de masses de la magnitud que arrossega la lluita per la independència, i amb totes les dificultats i problemes que ens posen i que ens posem, segur que de personatges i comportaments galdosos en trobarem més d’un i més de dos. Cal criticar-los i fer el que calgui per reparar els seus estralls, però això no ens pot desmobilitzar ni aturar. Repeteixo, no som àngels ni lluitem per cap paradís, sinó per una República feta per persones fal·libles però amb set de justícia. No és tot, però tampoc és tan poc.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: