Escrits injustificables

Fa molts dies que “el tema” em té absorbit el temps i la pensa. Suposo que, com molta altra gent, no faig més que passar-me les hores llegint diaris i notícies, anant a les concentracions, reunions, protestes… En temps de revolta les coses s’acceleren i el que pensem ara ho descartem al cap de dues hores. No es pot dir que no tenim temps de pensar. El que fem és accelerar molt el procés de pensament, però la riuada d’acontexements, accions i reaccions, ens empeny en una cursa on potser no trobem el repòs que caldria per reflexionar més a fons les coses que vivim.

Una companya envia un WhatsApp preguntant com és que ara es comença a acceptar concórrer a les eleccions del 21D que proposa en Rajoy, per contes de rebutjar-les com a part del 155 i convocar una vaga general.

Entenc la seva perplexitat i suposo que no sóc l’únic que ha hagut de tocar de peus a terra en poques hores. En aquests aterratges t’acostumes a fer mal. A mi també m’agradaria més lluita però no crec que el camí vagi per aquí perquè:

1. Tenim la correlació de forces que tenim. El procés ha estat impulsat bàsicament per classes mitjanes i professionals. Aquest col·lectiu ni està acostumat, ni motivat, ni creu en vagues generals.
2. La classe obrera, si és que en queda gaire, està articulada en sindicats. Els majoritaris no creuen en la independència. Algun de minoritari sí, però arrosseguen poca gent. Molt pocs treballadors (de qualsevol classe social) estan disposats a fer vaga per la independència. Ja hem vist com es queixen els funcionaris perquè els volen fer recuperar (no descomptar!) la “vaga de país” del dia 3/10.
3. La gent feia (fèiem) vaga, quan la situació econòmica o de repressió era molt dura i no teníem massa més a perdre, o bé contra l’acomiadament dels companys o tancament d’empreses. En definitiva, per raons dures. Avui les classes impulsores del procés no viuen malament i no estan massa disposades a perdre res del que tenen. Una cosa és acudir a concentracions i afrontar un dia de corredisses i fins i tot algun cop per un tema de dignitat democràtica i/o nacional, però una de molt diferent és entrar en un procés insurreccional.
4. Els treballadors que queden amb consciència de classe són pocs i la majoria no senten la independència com una necessitat. Això passa encara mes entre els treballadors extracomunitaris, que són de 1a o 2a generació. Naturalment, hi ha moltíssimes excepcions en totes les categories que esmento, només indico tendències.
5. Ens costa d’admetre, però tenim una meitat (o gairebé) del país contra la independència. Com ha dit en Graupera, el problema no és tenir Europa en contra sinó tenir-hi l’Hospitalet. Ens falta agafar una mica més de massa crítica, cosa que possiblement està passant amb tot el que estem fent, tal com indica el darrer CEO (47,8 a favor vs 43,6 en contra de la independència).

Com que des del punta de vista econòmic i social, una Catalunya independent és objectivament bona per a tots els catalans i, especialment, per les classes subalternes, estic convençut que avançarem, que ens en sortirem i que el camí que hem emprès molt difícilment podrà retornar a una situació purament autonòmica.

El tema d’admetre o no anar a les eleccions té bastant de mantenir una posició ètica que ens dugui al pou per molt de temps. La política, a diferència de la filosofia, ja ho té això. Moltes vegades t’has de tapar el nas sense, però, deixar de saber i distingir el que és pudor del que és l’aire fresc que vols respirar.

També crec que en unes eleccions podem guanyar. No podrem anar en llista única per problemes de calendari, però si la CUP decideix presentar-s’hi, com espero, tenim moltes probabilitats de guanyar de nou aquest plebiscit i passar del 50% dels vots. Madrid seguiré dient que la independència és impossible però les cancelleries internacionals ja s’ho miraran de manera molt diferent i ens posarà a un pas de la independència.

Entretant haurem d’evitar enfrontaments violents però tornar a fer nostres els carrers, exigir que el nostre govern segueixi governant des d’un lloc segur i fent les concentracions (que seran incruentes) que calgui per fer campanya i alliberar els presos polítics.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!