Per parlar de tot se n’ha de saber molt

Per parlar de tot se n’ha de saber molt.
No em refereixo a tenir coneixements enciclopèdics
sobre totes les branques del saber, no.
El que vull dir es que, almenys a mi, sovint em costa molt
parlar de coses que, de tan fondes,
no els veig el perfil i les arestes
per lligar-les amb les quatre paraules que sé.

Ja ho diu la primera frase del gran llibre:
“El Dao que es pot dir, no és el Dao veritable”.
Jo la sé perquè la sento i perquè m’explica,
però si en volgués parlar, ja no seria ella en la plenitud
de la seva llum, en la grandesa del seu dubte,
en la bellesa profunda del que és i del que fa.

I jo, sense mèrit ni justícia, campo al seu redós.
Per què?
Aquest és el meu dubte. El més gran.
Però els veritables misteris no s’expliquen,
es viuen, com una mena de gràcia que t’ha ungit.

Cada dia, us ho podeu ben creure,
cada dia que passa em meravello d’aquesta sort inexplicable.
Talòs i urbà com sóc, m’he acostumat a què el sol surt cada dia,
a les primaveres esclatants o al somriure pacífic d’un infant.
Però a ella no m’hi acostumo.
Perquè no vull, perquè no puc.

La seva meravella em regala cada dia tots els motius
per viure d’una manera digna i estimulant.
Llevar-me cada dia sense pors ni assegurances.
Això és el que vull i això em basta.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: