Escrits injustificables

Josep-Anton Monfort

9 de març de 2017
0 comentaris

Obsolescència digital, un futur sense memòria?

Aquest article pretén ser un crit d’atenció sobre un tema que, detectat i tractat en cercles especialitzats, no sembla merèixer l’espai ni la preocupació que el seu impacte té i tindrà en la nostra vida personal i col·lectiva. Fins que no es trobi una solució pràctica i econòmicament viable, seguirem perdent grans quantitats d’informació digital o digitalitzada, i construint un món sense memòria o, si es vol, amb una mena de memòria RAM de curt termini. També pretén que algun especialista (jo no en soc), s’animi a informar-nos si avui s’està treballant en una solució de caràcter general, viable i assolible per afrontar aquest greu problema.

 

Se sol dir (impròpiament) que cada cultura ha anat deixant la seva petja, però això és indemostrable. Sabem alguna cosa de les cultures que n’han deixat o de les que n’hem trobat o sabut interpretar alguna d’aquestes petges. De la resta no en sabem res de res. Més ençà de l’arqueologia i en l’àmbit d’una de les concepcions del que se’n diu “Història”, la gran eina de coneixement és l’estudi dels escrits que cada cultura ha anat deixant i que, ja sigui sobre pedra, papir, vitel·la, paper o d’altres suports materials, són encara al nostre abast i els podem llegir i interpretar.

Això ha estat així fins 1970/80, quan va començar l’era digital de forma generalitzada. D’aleshores ençà, i de manera progressiva, la informació s’ha anat produint i emmagatzemant en format digital. Naturalment que encara es publiquen en paper llibres, diaris i tota mena de documents, però la tendència imparable és a reduir la impressió i a digitalitzar el paper que encara es publica. Al mateix temps, tots els grans arxius i biblioteques estan invertint molts esforços i diners en la digitalització dels fons que tenen en paper. La digitalització generalitzada es imparable i d’aquí pocs anys afectarà pràcticament la immensa majoria de tota la informació pública i privada (llibres, documents de tota mena, fotografies, àudios, vídeos, etc.). Aquest fet ens confronta amb diversos problemes, dos dels quals se solen confondre tot i que tenen un caràcter diferent: la seguretat i l’obsolescència.

Seguretat (a curt termini)

La seguretat total i per sempre no existeix en res, tampoc en la informàtica ni en cap suport, començant pel paper. Si no, pensem en la Biblioteca d’Alexandria i amb els diversos agents (aigua, foc, fongs, etc.) que poden malmetre un document. Tanmateix, la seguretat a curt i mitjà termini és un problema que sembla abordable i tenim uns protocols per evitar perdre dades: fer còpies de seguretat sovint de tots els dispositius i discs externs que tinguem, desar aquestes còpies en llocs diferents per prevenir furts, incendis, etc. De manera complementària (però mai única) fer servir núvols de qualitat, eines d’encriptació, gestors de contrasenyes, etc.

Obsolescència digital

Parlem d’obsolescència quan no podem llegir ni recuperar arxius per problemes d’índole tecnològica. I això ja ens ha passat a tots, al menys als que vam començar a utilitzar ordinadors quan es van popularitzar i hem anat canviant de programari, de maquinari i de suports de les dades a mesura que el mercat i les millores tècniques ens hi han empès. Com a resultat, i només parlant d’arxius de text, la gent d’una certa edat tenim documents escrits en una bona colla de formats: DisplayWrite, WordPerfect, AmiPro, WordPro, MS Word…

Doncs bé, malgrat que encara trobem programes de conversió d’algun format a l’altre, ningú ens garanteix la permanència d’aquests conversors i, el que és pitjor, hi ha formats o suports que ja no podem llegir i, per tant, aquell document que tenim és com si no el tinguéssim. I només han passat 20 o 30 anys!

Hi ha tres grans tipus d’obsolescència:

1. associada al maquinari
2. associada al programari
3. associada al suport físic de les dades

1. La primera es refereix a les màquines i dispositius que han anat canviant cada pocs anys i que a cada canvi limiten, o fan impossible, l’accés i tractament de dades que teníem en dispositius anteriors. També l’hem patit tots quan hem comprat una mateixa òpera en vinil, en cassette, en CD, en mp3 i ara per subscripció a Spotify… Els vídeos que vam comprar o fer en Beta o VHS i que alguns van convertir a DVD per a, finalment, veure que el DVD també ha estat eliminat i l’han de passar a mp4…

Si parlem d’ordinadors, primer ens van treure les disqueteres, després els discs durs magnètics, els lectors de DVD, la presa d’auricular (al darrer iPhone)… Ara regna la memòria flash (en discs d’ordinador i als llapis USB) però, fins quan? Aquest canvi també inclou la necessitat de comprar cada pocs anys nous ordinadors amb les prestacions necessàries per gestionar nous sistemes operatius i programes cada vegada més pesats i àvids de memòria i potència de càlcul.

2. Els problemes de programari, es podria subdividir entre els canvis de format i de programes. Dels formats de text ja n’he parlat però, òbviament, aquests canvis i incompatibilitats es donen igualment en tot tipus de formats digitals (de disseny, d’imatge, d’àudio, de vídeo, etc.) Us imagineu què passarà amb els milers de milions de fotografies que avui existeixen en format JPG quan aquest desaparegui?, perquè, no sabem quan, però desapareixerà segur i en informàtica tot va molt de pressa.

El canvi de programes sovint va associat al de formats i sistemes operatius. Programes nous, més potents i millors per a fer alguna feina, implementen un nou format que, en pocs anys, desplaça els que fins aleshores eren majoritaris (és el que va passar amb l’MS Word, que es va imposar sobre l’aleshores omnipresent WordPerfect). Fins i tot, noves versions d’un mateix programa o fabricant deixen de llegir, total o parcialment, documents fets en versions anteriors, com ha passat amb les noves versions MS Word i els documents doc.

3. Pel que fa al suport físic de les dades, sabem que el paper pot durar molts segles però que les cintes i discs magnètics es desmagnetitzen al cap d’uns 30 anys; els DVD’s també tenen una vida variable depenent del fabricant i l’ús que se’n faci, però tampoc hi ha garanties de que arribin als 30 anys. Finalment, quan els pendrives i discs d’estat sòlid van aparèixer ens vam pensar que eren gairebé “eterns”, però tenen un nombre finit de gravacions i esborrats de cada un dels seus sectors. Depenent del fabricant, aquest nombre pot anar de 10.000 a 100.000 i després ja comencen a donar errors. Així doncs, depenent de l’ús que se’n faci, no viuen més enllà dels 13 anys.

I el núvol?, doncs és una bona eina (complementària) per a desar-hi dades que són accessibles fàcilment i des de qualsevol lloc. Ara bé, els núvols presenten problemes de propietat de les dades que emmagatzemen i, si mirem la seva seguretat, no podem ser molt optimistes. Hem vist com han hackejat massivament grans núvols (Yahoo); com d’altres (Nirvanix) han tancat donant només 15 dies als seus clients per a recuperar les dades, i com alguns (Mega) han tancat sobtadament per problemes legals sense permetre que els seus usuaris podessin recuperar els seus arxius…

Raons de l’obsolescència digital

No hi ha dubte que hi ha raons tecnològiques que l’expliquen. Cada dia tenim millors eines per a fer més coses i de manera més creativa. Està clar que la tècnica seguirà evolucionant i que això no pararà. Ja fa temps que es parla de bioxips, és a dir, xips fets amb proteïnes que tenen unes capacitats d’emmagatzemament i computació molt més grans que els xips de silici actuals. Canviarà aquest camp com tot canvia.

Ara bé, molta de l’obsolescència que patim (tant en la informàtica com en els electrodomèstics, els cotxes, etc.), està programada i obeeix als immensos beneficis que generen tots aquests canvis permanents a que ens sotmeten les grans empreses. A diferència d’altres, però, aquesta obsolescència té i pot tenir uns efectes devastadors.

Efectes de l’obsolescència digital

Més enllà dels costos econòmics (molt considerables), l’efecte més greu és, ras i curt, la pèrdua de dades. Fins i tot en el cas que fos possible seguir les recomanacions que ens proposen els tècnics (en parlem a continuació), és virtualment impossible evitar la pèrdua massiva de dades i d’informació cada pocs anys. Això ens aboca a un escenari on:

  • Els individus perdrem gran part del rastre del nostre passat. Fins fa molt poc, la gent guardava les fotos capses o àlbums i allí estan encara, lleugerament esgrogueïdes però visibles per sempre. D’aquí 20 anys, qui pot assegurar que tindrà accés als milers de fotos digitals que anem fent? Potser serà un just càstig per l’ús compulsiu i banal de la fotografia, però la gent ni sabrà on són les seves fotos ni, cas que les conservi, les podrà veure perquè els formats TIFF i JPG ja seran prehistòria.
  • Què faran els historiadors? A quina font podran recórrer per seguir el rastre del que passa avui?. Els diaris en paper van morint i de les hemeroteques digitals, que ara ens faciliten tant la vida, no sabem quin ús se’n podrà fer.
  • Qui podrà publicar llibres de correspondència com la joia que és Cartes a Màrius Torres, de Joan Sales, quan tot aquest intercanvi s’hagi fet via email, que segurament ja serà introbable o inaccessible sense les claus d’accés?
  • Què passarà amb els arxius i biblioteques?. Actualment esmercen molts recursos per digitalitzar tot el que tenen en paper i per gestionar aquesta informació, però estan subjectes a la mateixa incertesa. Pot ser que emulin a Sísif?
  • Hi ha moltes bases de dades que controlen i asseguren el funcionament d’aspectes clau de la nostra vida. Què passarà quan una institució sanitària no pugui recuperar les fitxes digitals dels pacients?. I el cens, i els bancs, i el sistema judicial, notaries…
  • Finalment, què passarà amb Internet? Ens ha canviat la vida i no en podem prescindir, però quan l’HTML muti cap a d’altres formats, qui i com convertirà les més de mil milions de webs que ja hi ha ara mateix?. Ja ha passat amb webs programades en Java, que s’han hagut d’adaptar per complir els nous estàndards del format HTML5.

No és raonable esperar que tots els arxius seran permanentment actualitzats, perquè és inviable econòmicament i perquè no depèn solament de decisions públiques, sinó, en gran part, d’empreses privades i de cadascú de nosaltres. Per tant, i si no apareix una solució imprevista fins ara, això ens aboca a un cert grau de pèrdua de la nostra memòria individual i col·lectiva per a major glòria i plaer dels qui manen, que sempre ens han volgut desmemoriats. I fins i tot tenint recursos, que sempre seran limitats, qui farà la tria del que cal preservar (migrar) i del que es pot perdre?

Què ens proposen de fer?

Per minimitzar aquest desastre, els especialistes en aquest camp ens proposen diferents estratègies:

1. Ús de formats oberts o no propietaris. Els formats propietaris pertanyen a empreses a les quals, per maximitzar els beneficis, els interessa una ràpida obsolescència per renovar i vendre més programari. Un exemple d’això serien els formats .doxs o .exe de Microsoft. Exemples de format obert són el PDF o JPG. Els formats i programari oberts estarien menys subjectes al cicle d’obsolescència programada.

2. Migració d’arxius. Aquesta és l’única solució que funciona i que s’utilitza massivament. Hi ha programes de gestió de dades que vigilen permanentment el cicle de vigència de programari, formats i suports emprats per una institució i que, quan creu que és pertinent, proposa una migració massiva d’arxius als nous formats, programes o suports. L’inconvenient d’això és que requereix molts recursos i que només està a l’abast de grans institucions especialitzades. Tanmateix, costa de creure que, per exemple, la Biblioteca del Congrés dels EUA migri cada 15 anys tots els seus arxius (en aquest moment té, a més dels llibres en paper, 3,5 milions d’àudios, 14 milions de fotografies i molts milions de mapes, catàlegs i llibres digitalitzats). Però si ells tenen recursos, les biblioteques i arxius més modestos (i tots nosaltres individualment), segur que no.

3. Emulació. Es tracta de dissenyar programes que emulin els ja desapareguts a fi de poder llegir els formats ja no suportats pel nou programari. També és car i no soluciona el problema perquè arribarà un moment en que aquestes emulacions ja no podran córrer sobre el nou maquinari.

4. Virtualització. Per resoldre el problema anterior, es proposa crear un maquinari virtual que emuli el ja obsolet. Pegat sobre pegat.

5. Conservació del maquinari. Solució “museu dels horrors”. Es tractaria de mantenir maquinari vell per tal de fer córrer programari vell capaç de llegir formats vells. Ara bé, quan falli un xip d’aquesta antigalla s’haurà de fabricar expressament a un cost impagable.

Total que, de moment, no hi ha cap bona solució per l’obsolescència de programari i maquinari, i cap, ni bona ni dolenta, pel tema del suport físic de les dades. Bé, n’hi ha una de força segura i que empra un amic blocaire que publica força profusament: cada apunt que penja al bloc l’imprimeix i el desa en una carpeta d’anelles. Segur que això durarà, però no és una solució aplicable amb caràcter general. I les fotos? les imprimim també en paper especial per a que no es degradin?. Temps, diners… i espai!.

Hi ha algú?

Potser perquè no s’ha trobat una bona solució, aquest tema no ocupa el lloc que mereix en el debat públic. En cercles arxivístics es parla molt de gestió documental, processos de digitalització, generalització de les noves tecnologies i com fer-les avinents al públic general. Tot això està molt bé però a mi em falta la seva contribució professional i més pública en aquest debat.
Pel que he vist, al Grau d’Informació i Documentació de la UOC no hi ha ni una sola assignatura dedicada al tema de l’obsolescència digital i del seu impacte en la gestió i preservació documental. Tampoc hi he trobat cap presència substantiva al Grau d’Informació i Documentació, ni al Màster universitari de Gestió de Continguts Digitals de la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la UB. No anem bé. O potser sí, que la desmemòria es veu que cura les preocupacions.

És possible que a molta gent el fet de perdre els seus arxius i fotos no els preocupi ni poc ni gaire. Es viu en una tal liquiditat que s’accepta que la memòria s’escoli ràpidament per l’abocador de la banalitat. Inundats tothora per milers d’inputs, sembla que la vida es constreny al present més absolut, sense que hom es pregunti per un futur que se sap incert, ni vulgui recordar un passat en el que s’han perdut bous i esquelles. La desmemòria, però, té conseqüències que van més enllà de l’individu i té dimensions filosòfiques, econòmiques, socials i polítiques. Potser caldria parlar-ne.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!